Antecedents de les eleccions del 12 d'abril del 31 a Menorca

Memoria Civil, núm. 2, Baleares, 12 enero 1986

Andreu Murillo

 

Sortida dels militars empresonats a La Mola (15 d'abril de 1931). El capità Sedilles és qui té la mà damunt l'espatlla de Joan Manent, Delegat interí de la República a Menorca

A les quatre de la tarda del día 14 d'abril de 1931, els menorquins, tot just assabentats del que s'esdevenia a Madrid i Barcelona, començaren de sortir als carrers. Un poc més tard, tancades a corre cuita les fàbriques i les botigues els sons de la Marsellesa encapçalaven una gran manifestació pels carrers de Maó. Els condemnats per la sublevació de Jaca que romanien presos a la penitenciaria militar de la Mola, foren alliberats a petició d'un provisional Delegat del Govern, improvisat per aclamació popular. Tota Menorca era, també, una festa.

Els resultats electorals de les municipals havien estat: per aplicació de l'article 29 de la llei electoral vigent, el 5 de febrer havien estat proclamats els canidats de Ciutadella i Alaior. 10 republicans i 2 socialistes formaven majoria amb 4 monàrquics en minoria a Ciutadella i 9 monàrquics amb 4 republicans a Alaior. L'elecció de dia 12 donà el seguents resultats: Maó, 1 socialista, 16 republicans, 4 monárquics; es Mercadal, 6 republicans, 5 monárquics i Ferreries, 9 monàrquics, En conjunt: Conjunció Republicano-socialista, 51 regidors; Dreta monàrquica 42 regidors. Fora del cas de Maó no es pot parlar d'un "importante éxito". A Ciutadella, les desavinences internes de les dretes van servir una victòria sense combat als candidats d'esquerra; victòria poc probable en cas d'haver-se realizat elecció. Mentre a Alaior, una vaga recent havia estat un dels motius del desencís del sector obrer i la seva negativa a col·laborar amb la petita burguesia republicana d'aquella vila, on també era impensable l'èxit dels que el van aconseguir.

Una equívoca interpretació

Les eleccions de 1931 a Menorca, observades des d'una perspectiva dels esdeveniments de juliol de 1936, amb la subsegüent adhesió de l'illa al Govern de la República fins a la fi de la guerra, ha pogut semblar premonitòries de tals esdeveniments. Per això bon nombre d'observadors han considerat Menorca com un indret excepcional i encara més: adobat amb l'atribució als menorquins d'un ascestral "esperit liberal" que s'hauria congriat en les ocupacions britàniques del segle XVIII. Les exageracions exepcionalistes en general han estat degudes a una fàcil imputació exclusivament a la política com a causa dels fets històrics, quan una anàlisi més aprofondida ens delata que els resultats de les eleccions de 1931 -les municipals i les de diputats- malgrat la petitesa geogràfica de Menorca, no foren gens uniformes i que les eleccions generals de novembre de 1933 i febrer de 1936 donaven la majoria dels vots als candidats de la dreta.

Cal prendre en consideració, encara que sia superficialmente, bon nombre de qüestions tan estructurals com conjunturals perquè si no, és difícil d'entendre la nostra història contenporànea i el més recent dels seus més frapants esdeveniments.

Capitalitat de Maó

El desvetllament econòmic del segle XVIII a la Mediterrània va permetre un cert desenvolupament comercial a Menorca que va donar com a resultat l'aparició d'una burguesia -sempre a la mesura de l'illa- que va invertir els guanys en possessió de terres, amb la qual acció s'assimilava tal burguesia a l'aristocràcia sorgida en els dos segles anteriors; amb una particularitat: la vila de Maó acapararia la meitat de la població de l'illa -fins a mitjan segle XIX- com també una major incidència de la burugesia i la tutela administrativa, des de l'establiment de la capitalitat que fou desplaçada de Ciutadella. La politització partidista -que com a arreu d'Espanya va florir especialment des del trienni 1820-1823- va marcar el contrabalançament entre els pols també geogràficament extrems: una Ciutadella conservadorista i un Maó amb la seva rodalia més tost liberal i amb preponderància burguesa. D'ací que les primeres iniciatives industrials, pròpiament dites, les trobam des de mitjan segle XIX, precisament a Maó (construcció naval, producció de teixits amb telers mecànics, maquinària, etc. ) Paral·lelament, a Ciutadella sorgiria una important producció manufacturera de calçat inidicada per emigrants retornats de Cuba i que comptaven amb uns circuits comercials que permetrien l'extensió de tal producció - i de tal sistema de producció - tant a Maó com a Alaio; aturant en certa mesura el corrent migratori que havia provocat la crisis del primer quart del segle XIX, amb la prohibició d'importar cereals de l'estranger, que havia estat el motor de l'economia des de mitjan segle XVIII.

Un pacte implícit

El fenomen econòmic laboral del segle XIX havia de potenciar dins el darrer quart del segle XIX, primer un típic associacionisme mutualista dins lal classe obrera i seguidament un desvetllament sindicalista, que, en principi, fou de signe llibertari i que feu eclosió dins el primer decenni del segle present. La indústria radicada a Maó -les grans empreses de fabricació de teixits i de maquinària- basada en un finançament bancari autòcton va fer fallida el 1911, amb la qual cosa van trontollar els esquemes estructurals i amb ells el primerenc moviment obrer tot i que s'havia estès a tota l'illa. La producció de calçat semiartesanal superada la crítica situació de la pèrdua de Cuba com a principal clientela, i una nova artesania de producció de portamonedes d'argent, van resistir el sotrac i per una mena de pacte social implícit, es va afeblir la lluita social, la qual va ser reconduïda cap a la pugna política, que es mantenia entre el conservadorisme catòlic i aristocratoïde i el republicanisme que havia sorgit d'entre l'antiga burguesia maonesa cap el 1869 i mantingut després de la Restauració de 1875 i que seria el distintiu polític de la petita burguesia tan a Maó i la seva àrea d'influència com a Ciutadella.

El que hem anomenat com a "pacte implícit" presentaria les primeres esquerdes des de les crisis de finals de la 1a. Guerra Mundial. A més de les grans manifestacions populars contra l'encariment de la vida crida l'atenció la primerenca aparició d'un socialisme organitzat que des de 1918 va recrear la Federació Obrera de Menorca, que també agruparia les deixalles de l'anterior sindicalisme. La inòpia governamental d'un famós decret que des del 1919 feia gravar les exportacions de calçat per un part va afavorir el republicanisme mantingut per la petita burguesia empresarial, per tal com s'atribuïa el règim monàrquic tots els mals de la situació economica; per altra va provocar una oberta ruptura social. Entre 1920 i 1925 la producció semiindustrial de calçat i argenteria va disminuir ostensiblement. Des del 1926 es produïria un petit recobrament amb l'exportació de bestiar, formatge i llana que afovoriria els terratinents i els parcers a ells lligats i les vel·leitats de la moda en escurçar-se les faldilles es va imposar una nova estètica de la sabana femenina va reimpulsar la producció de calçat.

El consignatari Canet i Lluc Pons ("en luquetes"), dirigent d'UGT i regidor de Maó, participaren directament en la vida sòcio-eonòmica de Menorca els primers anys de segle.

L'escició anarquista

La dictadura primoriverista va apaivagar la part externa de la lluita política, però la caiguda del dictador i una nova depressió de la producció de sabates, van posar en evidència el foc colgat. Encara, el 1930 es va produir la fractura en el moviment obrer, quan els socialistes, conscients de la seva força en la Federació Obrera i de la necessitat de vincular el sindicalisme a la lluita politica, es van separar dels anarquistes, adherint la Federació a la U.G.T. En certa mesura aquest esdeveniment va reforçar els anarcosindicalistes, sobretot a Alaior i es Castell, com també a Ciutadella.

Les eleccions d'abril de 1931 van comptar amb el suport obrer que no mancaria tampoc a les eleccions constituents; però la força política del sindicalisme només podia reeixir amb l'aliança amb la petita burguesia. Els esdeveniments posteriors marcats per la crisi econòmica i les vagues i amenaces de vaga, van produir el trencament definitiu i, sobretot, l'aproximació de la petite burguesia i els vots que polaritzava, envers el conservadorisme, la qual cosa explicaria els resultats electorals de 1933 i 1936 que a l'illa de Menorca foren també autèntiques victories dretanes.