ESPECIAL JOSEP PONS BESTARD

Josep Pons Bestard, el Bosc de la Memòria

Manuel Suárez

Vaig conèixer, personalment, Josep Pons Bestard durant la tardor de l'any 2002. Aleshores, amb altres tres companys, havíem constituït un grup de treball anomenat «Memòria Històrica de Calvià» amb la intenció de recuperar la identitat de totes aquelles persones que patiren la repressió franquista dins el nostre Municipi. Al mateix temps, l'Ajuntament ens va fer l'encàrrec de dissenyar un acte d'homenatge a totes les víctimes en les immediacions de la presó militar d'Illetes i ens va dir que dos ciutadans del Calvià havien fet una petició concreta en aquest sentit: es tractava dels familiars de José Muñoz Enrile (carrabiner afusellat dins aquesta presó) i de Pep Pons Bestard, que va sobreviure la barbàrie feixista i que vivia a Portals.

Ja des de la nostra primera conversa, Pep Pons em va indicar que havia adquirit un compromís personal amb el sergent Arrabal (un altre dels carrabiners afusellats) que li va encarregar que havia de sortir viu de l'infern per explicar tot el que havia passat a Mallorca i a Illetes. En aquest mateix sentit, Pep Pons insistia una vegada i una altra en dues coses: a construir un monument d'homenatge a totes les víctimes de la repressió i a aconseguir de totes les autoritats de les Illes, i de Madrid, una condemna clara del cop d'estat i un reconeixement de l'honorabilitat de totes les víctimes.

Així doncs, el dia 12 d'abril de 2003, el somni, l'impuls i la determinació del republicà, lliure pensador i maçó (com ell volia ésser qualificat) es va inaugurar. El Bosc de la Memòria, el seu Bosc de la Memòria, ja era una realitat. La seva intervenció, durant la presentació pública va ser molt emotiva, però també una lliçó de compromís i de lleialtat envers d'unes idees. El 12 d'abril de 2003 no només s'inaugurava el nostre Bosc, sinó que també es celebraven dues fites de gran significat: el 72è aniversari de les eleccions locals que provocaren la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República i el 90è aniversari de Josep Pons i Bestard.

Des d'aleshores, les nostres converses, interrompudes en ocasions pel pas dels mesos, continuaren i continuaren. La darrera, ara just fa un any, al Bosc de la Memòria, en el marc de la Ruta de la Vergonya per Calvià. Aquell dia, dins les celebracions de la República, Josep Pons, al costat dels arbres, dels seus companys d'Illetes, ens tornà deixar una marca en forma de compromís per les idees, per la llibertat i la justícia.

Sens dubte, era una home intel·ligent, compromès, solidari i, sobretot, un amic.

Ara, Josep Pons Bestard s'ha reunit amb els seus companys dels qui tant em va parlar: amb el sergent Arrabal, amb el catedràtic Olmos, amb el professor Ferbal, amb els mestres republicans que tant admirava, amb tots ells és i està, al seu Bosc de la Memòria.

Manel Suárez i Salvà, exprimer tinent de batle de Cultura de Calvià

09/06/2007

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mor a l'edat de 94 anys Josep Pons Bestard, històric republicà de Calvià

Fou empresonat després de la contesa pels seus ideals polítics

C.MORENO. Palma.
El conegut republicà Josep Pons Bestard morí ahir als 94 anys a conseqüència d'una embòlia, que provocà el seu ingrès hospitalari el passat dijous. D'aquesta manera, Josep Pons no va veure complit el seu desig de contemplar de nou la presència de regidors d'esquerra als ajuntaments. Als seus 94 anys Pons gaudia d'una bona salut que li permetia escriure i tancà la llista d'Esquerra Republicana de Calvià on acompanyà la seva filla Maria Oliva Pons. Fou professor mercantil i empresari. La seva família estava molt vinculada al republicanisme; n'és un exemple l'amistat que mantingué el seu padrí amb el president de la primera República, Francesc Pi i Maragall. Publicà diferents llibres com Memòria de Mallorca i ara queda pendent la publicació del seu darrer llibre. El seu republicanisme i la seva simpatia per la maçoneria li valgueren l'empressonament a diversos camps de treballs forçats.

Tant el secretari general d'ERC a Balears, Joan Lladó, com el candidat d'Esquerra a Calvià, Joan Miquel Chacón, es mostraren ahir molt afectats per la pèrdua de Pons, a qui recordaren com «una persona molt fidel al republicanisme i a favor de la memòria història». Tant n'és així que escriví una carta al director de Gabinet de la Presidència del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, on exposà els seus punts en desacord amb la Llei de la Memòria Històrica que no anul·lava els judicis del franquisme, entre els quals s'incloïa el seu. «Em sap greu no haver-li pogut dir que han sortit vuit regidors d'esquerra», digué Lladó. Precisament, ahir Chacón recordava: «Ens deia que comptàssim amb ell ja que de cintura per amunt era com un home de trenta anys». L'enterrament tendrà lloc dijous dematí al cementeri de Palma.

 

Pons Bestard: una larga lucha por la justicia después de la Guerra Civil
El escritor republicano y masón falleció esta semana tras una intensa vida

TONI LIMONGI


Josep Pons Bestard se declaró siempre abiertamente republicano. El escritor y pensador falleció el 29 de mayo. El pasado día 12 de abril cumplió 94 años, pero su memoria se mantenía fresquísima. En múltiples entrevistas, habló sobre todo aquello que aconteció en Palma el 14 de abril de 1931, cuando se proclamó la II República en Mallorca. El escritor, autor del libro «Como sufrí la represión franquista en Mallorca», denunció a través de impactantes artículos las injusticias de la Guerra Civil en Ultima Hora. Fue masón, republicano y librepensador. Y estaba tremendamente orgulloso de serlo.

Poco antes de morir, recordaba un hecho que le marcó para siempre: el advenimiento de la República: «En el Ajuntament había unas 600 personas. Ahora puede parecer que son pocas, pero en esa época eran multitud. Palma tenía muchos menos habitantes. Fue un día muy tranquilo. Creo que fue el periodista Miquel Àngel Colomar (luego ayudante del alcalde Emili Darder) quien puso la bandera tricolor. Intelectuales y estudiantes, en su mayoría. Las clases pudientes de Palma no estaban. Desde el primer día estuvieron conspirando, en secreto, contra el nuevo régimen político». Bestard fue uno de los impulsores de la FUE (Fundación Universitaria Española) en Mallorca. Era una organización vertebrada desde Madrid por el mallorquín Josep Maria Sbert. Básicamente estaba integrada por estudiantes. En esa época el mundo de la enseñanza era, en gran parte, de ideales republicanos. Pons afirmaba seguro: «El 90 por ciento de los catedráticos mallorquines eran republicanos. Valgan, por ejemplo, López-Palop (matemáticas), Vicente Tejada (ciencias contables) o el gran Gabriel Alomar (literatura). Sin embargo, hay que decir que fueron gente demasiado idealista, y pagaron caro su poco pragmatismo político. De eso se aprovechó la derecha».

El ideario de Bestard siempre fue claro y conciso: «Yo siempre he ido en contra de la monarquía, ya que ésta presupone unos privilegios especiales sobre las demás personas. No es un principio de igualdad. Y yo siempre he creído que todo el mundo debe tener las mismas oportunidades. Igualdad ante la ley para todos, sin excepción. Esa es mi premisa. Además, procedo de una familia de tradición republicana. Mi abuelo, Jaume Bestard, ya tuvo los mismos ideales durante la I República española. Estuvo exiliado tres veces por defenderlos. Fue un gran amigo de Pi i Margall».

Según cuenta en su libro «Como viví la represión franquista en Mallorca» (Lleonard Muntaner), estuvo tres años encarcelado por pertenecer a una logia masónica. «Siempre digo que soy republicano por mi familia y masón por curiosidad. Siempre ha existido un rechazo a la masonería: No hay que olvidar que en Mallorca muchas beatas se santiguaban al oir la palabra masón».

Después de estar los tres años preso, le procesaron en Madrid en el tribunal de represión de masonería y comunismo. Le inhabilitaron profesionalmente hasta los años setenta, cuando pudo retomar su vida profesional. Acabada así una triste época, para renovarla hasta ahora.

Ha muerto un hombre que luchó sin descanso en la defensa de los derechos humanos y por la plena igualdad entre los hombres. Aborrecía la violencia y sólo quería una sociedad más justa.

  07/06/2007

Josep Pons i Bestard, l'essència republicana

Joan M. Chacón

Comentava l'escriptor rus Lev Tolstoi, a la seva obra Diaris, que «és necessari explicar cada fet històric en termes humans». Les repercussions del cop d'Estat del trenta-sis a Mallorca foren ferotges i molt cruentes. Hi va haver persones que ho varen viure de primera mà. El seu testimoni ens ha permès accedir a la seva memòria, a la seva identitat. En Josep Pons és un d'aquest llarg miler de persones que podien explicar amb una immensa quantitat de detalls i sobrada lucidesa l'hecatombe antidemocràtica a tots els nivells que suposà l'aixecament en armes dels feixistes. Hi ha persones que et deixen una empremta a la vida impossible d'esborrar. Aquesta era, sens dubte, l'empremta que et deixava sempre en Josep Pons i Bestard. Una persona, un amic, un company, amb qui podria estar hores i hores conversant sobre qualsevol tema. Mai et deixava indiferent. Era un republicà d'arrel, de tradició i de fortes conviccions democràtiques. Va viure en primera persona la repressió, la mort i l'assassinat durant la guerra i posteriorment durant la dictadura. Mai es va amagar del que era i d'allò que volia ser. D'allò que estimava per damunt de tot: la democràcia. La democràcia, la solidaritat, la llibertat, la justícia, la república... Per mi representava l'essència republicana. Va ser un home que mai va doblegar l'esquena: quan l'alliberaren del camp de concentració d'Alcúdia, on aprofitaven els presoners republicans per a fer carreteres, començà a cercar feina del que fos, encara que a molts llocs li tancaven les portes per la llosa que li suposava el seu passat. Era un home incansable. Es passava el dia amb la ràdio en marxa, llegia tots els diaris que podia i això sí: escrivia molts articles i ja portava quatre llibres a l'esquena. No tenia aturall. Tant a Joan Lladó com a un servidor, ens telefonava cada setmana per acabar després d'una llarga conversa amb allò de: «donau més canya, donau més canya, punyeta món!».

Han passat gairebé setanta anys de la barbàrie franquista, però encara hi ha fets que ressonen a les nostres ments. Fets i persones dels quals mai ens podrem oblidar. Esdevenen, amb el temps, els tornaveus de la nostra memòria i de la nostra identitat. No vull acabar aquest article en memòria de Josep Pons i Bestard sense citar les paraules al seu llibre, Memòria de la guerra civil a Mallorca (1936-1939), on relata a la perfecció el sentiment i el patiment dels presos a les cel·les del Fort d'Illetes mentre sentien els trets dels afusellaments als murs exteriors on assassinaven els seus companys, els amics, els familiars... Segurament els mateixos sentiments que envoltaven molts mallorquins i mallorquines que ho visqueren de ben a prop: «I a pesar dels fusells, no havia sentit, en tota la meva vida, tants visques a la llibertat, com vaig arribar a sentir en aquelles tràgiques matinades al Fort d'Illetes.

I després dels visques, les detonacions i els tirs de gràcia, el silenci envaïa tot l'ambient. Aquells homes callaven, callaven... I aquell silenci impregnava l'esperit amb tota la força d'una oració, d'una oració que reivindicàs justícia...».

Tal dia com avui, encaminam l'hora de la justícia. En Pep desitjava i somniava poder veure representants d'Esquerra als ajuntaments, als consells i al Parlament. Doncs bé, aquest 27 de maig passat, els republicans retornàvem a totes les institucions illenques, i això és un orgull. Hauria donat el que fos perquè ho pogués veure i en pogués participar. Però de qui realment em sent molt orgullós, és de'n Pep Pons, perquè va contribuir decisivament a fer possible aquesta realitat tan extraordinària com imparable. Gràcies Pep, gràcies amic.

Joan Miquel Chacón, candidat d'Esquerra a la batlia de Calvià

TONI LIMONGI


Josep Pons Bestard se declaró siempre abiertamente republicano. El escritor y pensador falleció el 29 de mayo. El pasado día 12 de abril cumplió 94 años, pero su memoria se mantenía fresquísima. En múltiples entrevistas, habló sobre todo aquello que aconteció en Palma el 14 de abril de 1931, cuando se proclamó la II República en Mallorca. El escritor, autor del libro «Como sufrí la represión franquista en Mallorca», denunció a través de impactantes artículos las injusticias de la Guerra Civil en Ultima Hora. Fue masón, republicano y librepensador. Y estaba tremendamente orgulloso de serlo.

Poco antes de morir, recordaba un hecho que le marcó para siempre: el advenimiento de la República: «En el Ajuntament había unas 600 personas. Ahora puede parecer que son pocas, pero en esa época eran multitud. Palma tenía muchos menos habitantes. Fue un día muy tranquilo. Creo que fue el periodista Miquel Àngel Colomar (luego ayudante del alcalde Emili Darder) quien puso la bandera tricolor. Intelectuales y estudiantes, en su mayoría. Las clases pudientes de Palma no estaban. Desde el primer día estuvieron conspirando, en secreto, contra el nuevo régimen político». Bestard fue uno de los impulsores de la FUE (Fundación Universitaria Española) en Mallorca. Era una organización vertebrada desde Madrid por el mallorquín Josep Maria Sbert. Básicamente estaba integrada por estudiantes. En esa época el mundo de la enseñanza era, en gran parte, de ideales republicanos. Pons afirmaba seguro: «El 90 por ciento de los catedráticos mallorquines eran republicanos. Valgan, por ejemplo, López-Palop (matemáticas), Vicente Tejada (ciencias contables) o el gran Gabriel Alomar (literatura). Sin embargo, hay que decir que fueron gente demasiado idealista, y pagaron caro su poco pragmatismo político. De eso se aprovechó la derecha».

El ideario de Bestard siempre fue claro y conciso: «Yo siempre he ido en contra de la monarquía, ya que ésta presupone unos privilegios especiales sobre las demás personas. No es un principio de igualdad. Y yo siempre he creído que todo el mundo debe tener las mismas oportunidades. Igualdad ante la ley para todos, sin excepción. Esa es mi premisa. Además, procedo de una familia de tradición republicana. Mi abuelo, Jaume Bestard, ya tuvo los mismos ideales durante la I República española. Estuvo exiliado tres veces por defenderlos. Fue un gran amigo de Pi i Margall».

Según cuenta en su libro «Como viví la represión franquista en Mallorca» (Lleonard Muntaner), estuvo tres años encarcelado por pertenecer a una logia masónica. «Siempre digo que soy republicano por mi familia y masón por curiosidad. Siempre ha existido un rechazo a la masonería: No hay que olvidar que en Mallorca muchas beatas se santiguaban al oir la palabra masón».

Después de estar los tres años preso, le procesaron en Madrid en el tribunal de represión de masonería y comunismo. Le inhabilitaron profesionalmente hasta los años setenta, cuando pudo retomar su vida profesional. Acabada así una triste época, para renovarla hasta ahora.

Ha muerto un hombre que luchó sin descanso en la defensa de los derechos humanos y por la plena igualdad entre los hombres. Aborrecía la violencia y sólo quería una sociedad más justa.

  07/06/2007

 

 

 

 

Visca la república, Don Josep!

Tomeu Ferrer

No record quin dia era però fa poques setmanes i el lloc el restaurant El Pequeño Mundo, a la forana de Ciutat. L'acompanyaren a la rodona taula per a sis comensals on jo era i em vaig acontentar molt de tornar a veure'l.
-Don Josep, ja veig que encara escriviu articles sovint a la premsa!
La seva filla Maria em somrigué.
-Qui escriu som jo, ell diu el que he d'escriure i jo, a les ordres i de bon grat, faig el que em mana.
Era un sopar trobada de republicans i aviat arribà Josep-Lluís Carod-Rovira, qui s'entretingué conversant amablement una bona estona amb l'històric republicà. Vaig conèixer Josep Pons Bestard fa uns pocs anys i tot perquè jo arreplegava informació per escriure un llibre sobre el desembarcament a la costa de Manacor de les tropes del capità Bayo l'agost de 1936. El vaig visitar a casa seva a Calvià en diverses ocasions. Era fonamental per a mi, perquè Pons Bestard ho sabia tot o molt del cop d'estat del trenta-sis a l'illa, no de bades a aquells moments era funcionari de la diputació i locutor de ràdio Mallorca. I a més havia conegut molt bé el batlle republicà de Manacor, Antoni Amer.

I me'n contava de coses! La immensa majoria no m'interessaven a aquells moments però m'agradava tant escoltar-lo. Culte, Josep era un xerrador, no dic conversador perquè només parlava ell. Simpàtic, molt hospitalari, em vaig adonar que era un enamorat de la vida i sobretot de la II República. També de la seva condició de maçó. M'ha explicat l'amic investigador i també manacorí, Antoni Tugores, que trobà a l'arxiu de Salamanca una fitxa de Josep Pons Bestard referida als maçons mallorquins i que, segons el document pertanyia a la lògia Pitagoras de Palma i hi figurava amb el nom pseudònim de Zoroastro. Bé, i per què cont tot això? Senzillament pel fet que Josep Pons em digué amb una rialleta que li anava d'orella a orella:

-Tomeu, ja tenc noranta-quatre anys i no faig comptes morir-me fins que no torni a veure regidors republicans als Ajuntaments mallorquins. Josep Pons Bestard morí d'una errada de cor dimarts passat però diumenge de vesprada Mallorca tenia vuit regidors republicans repartits per pobles: Manacor, Bunyola, Felanitx, Son Servera, Sineu, Binissalem... Només o, tant i molt, vull dir adéu a l'entranyable Pons Bestard amb un crit tan fort que es pugui sentir en el camí de l'altre món:

VISCA LA REPÚBLICA, DON JOSEP!

Tomeu Ferrer. Escriptor.