els   fideus el portalet de Mallorca                          

l       l  galeria de personatges l fideus republicans   l  sol·licitud de paraula l  fideus especials l selecció de diaris l        l

 

 

 

76è Aniversari de la II República

«No es mereixen l'oblit, tenim un deute amb ells: visca la gent republicana!»

Un centenar de persones commemoraren a Palma l'aniversari de la II República

E.DOMÈNECH.Palma.

La commemoració del 76è aniversari de la II República es convertí en un homentage a la memòria dels republicans. «No es mereixen l'oblit!, es mereixen tot el nostre reconeixement i admiració! Visca la gent republicana!». Amb aquestes paraules va concloure el manifest que Magdalena Nebot i Miquel Montserrat, familiars de desapareguts, llegiren davant Cort

La pluja no va impedir que més d'un centenar de persones acudissin a la crida del col·lectiu Mallorca Republicana i l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Entre els assistents, polítics d'EU-EV com Nanda Ramon o Miquel Rosselló, i el candidat autonòmic del Bloc, Biel Barceló, entre d'altres.

El manifest no només destacava «l'impuls democratitzador i modernitzador» de la República sinó que incidia en «la vergonya» que després de 30 anys de democràcia continuïn les calúmnies i mentides amb les quals la dictadura va voler justificar el seu «origen criminal».

La proclama qualificava «d'intolerable» com, fins i tot des de l'àmbit polític, es pretén equiparar el Govern legítim de la República amb el cop d'Estat o amagar «l'esfereïdor» balanç de la repressió a les Illes.

Per altra banda, es criticà l'actitud «xulesca» dels que es neguen a condemnar la dictadura, «el que va suposar de repressió i d'oprobi» i tracten d'absoldre Franco i els seus «sequaços».

Gabriel Roca féu el darrer parlament; ell va viure en primera persona la repressió franquista. El tancaren durant set anys per organitzar les festes del partit socialista al seu poble. El darrer camp de concentració en el qual estigué «de més de 600 persones només en quedàrem 150», explicà. «Estic molt agraït de veure joves. Això vol dir que va endavant», afirmà emocionat. En efecte, els més joves onajaren banderes republicanes i cridaren «No hay dos sin tres, república otra vez».

Magalida Capellà, portaveu de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica, explicà que l'acte a Cort volia ser «una mirada cap al passat», mentre el dinar i la festa previstes a Ses Voltes, «una mirada cap al futur i la III República».

La climatologia va impedir la celebració dels actes del migdia i l'horabaixa, que han quedat ajornats per a les properes setmanes.

                                                                                                      15/04/2007

 

Son Coletes recorda els republicans assassinats, amb dures crítiques al PP

El batle Pastor es nega a instal·lar el mural d'en Frau al cementeri

GUILLEM MAS. Manacor.
La negativa de l'equip de govern PP-AIPC a instal·lar el mural «dels Innocents» de l'amo en Frau al cementeri de Son Coletes va ser ahir durament criticada en l'homenatge anual a les víctimes republicanes de Manacor i de la comarca.

En un clima hivernenc, centenars de manacorins i veïns de la comarca participaren de nou en el record dels republicans assassinats durant la Guerra Civil de 1936-39, davant la fossa dels desapareguts. Antoni Cànoves, com a portaveu del Comitè de Son Coletes, acusà el batle de Manacor, Antoni Pastor (PP), d'«estar al costat del poder i no amb els morts, humiliats, torturats i assassinats».

Cànoves acusà Pastor de «defensar la piscina d'un poderós i permetre que un regidor seu tanqui els camins». «Un batle que es proclama demòcrata es posa al costat dels assassins i dels cacics i no deixa posar un mural per als innocents», afegí.

El comitè també aprofità per criticar «El Mundo, La Razón, l'ABC, Antena 3 i la Cope, com a mitjans de comunicació al servei del PP que intoxiquen i confonen la ciutadania tractant temes com el de Son Coletes, la guerra de l'Iraq i l'11-M amb poca sensibilitat».

Després d'aquesta intervenció, es guardà un minut de silenci pels afusellats a Son Coletes. Seguidament, la intèrpret Maria Antònia Gomila cantà Cal que neixin flors a cada instant, de Lluís Llach, en record dels republicans assassinats. A continuació, diferents testimonis posaren en relleu la cruesa dels seus records i vivències personals i familiars sobre la desgràcia de la Guerra Civil i la repressió.

A l'acte hi eren presents el batle de Petra, Joan Font, i membres del seu equip de govern, com també representants del PSM, Esquerra i d'EU-E

                                                                                                        16/04/007

Torna la Segona República

Fa 76 anys es proclamà de manera popular la Segona República. En farà prest 71 que una conspiració de militars sediciosos, banquers i industrials, propietaris agraris, polítics conservadors, espanyolistes, integristes catòlics i feixistes, volgué acabar amb ella mitjançant un cop d'Estat preparat per a exercir la major de les violències contra els republicans demòcrates de totes les tendències. N'ha fet fa poc 68 d'anys que les restes d'aquella República foren foragitades o reprimides fatalment, sense cap més lògica que la de la legitimitat autoatorgada pels vencedors; el «derecho de conquista» que han dit alguns.

Segona República, Guerra Civil i Franquisme són la part de la memòria històrica més mal superada. I és així perquè hi va haver una mala transició cap a la democràcia. Una Transició Democràtica inexplicablement alabada per molts i que durant anys hem sentit qualificar com a modèlica.

Després hem vist que hi ha hagut transicions diferents a altres països, algunes d'elles més exemplars com a Sud-àfrica o Guatemala. Més exemplars precisament perquè allà s'ha cercat la veritat. Fins i tot a Xile i l'Argentina s'ha fet molta més justícia que a Espanya.

Ens trobam, doncs, davant el fet que la Segona República torna? O simplement no la podem deixar per no haver-se fet justícia? La justícia que reclamam molts és la de la memòria històrica. La de posar les coses al seu lloc. La d'explicar a les noves generacions una cosa tan senzilla com que un cop d'Estat militar acabà amb un règim democràtic legítim. I les conseqüències que es deriven del reconeixement de les víctimes, de la seva honorabilitat.

Des de les institucions de les Illes Balears, els partits d'esquerra hem anat reclamant que es fes pedagogia de la democràcia. Hem demanat que s'anul·lin nomenaments de fills il·lustres, de concessió de medalles d'or, reconeixement de militars sublevats que encara es troben en plaques commemoratives. La retirada de noms de carrers i de monuments feixistes. La contextualització dels monuments amb l'explicació històrica pertinent. La senyalització dels llocs on calgui recordar el passat. La constitució d'una Comissió per tal de donar el sentit institucional i històric necessari per revisar les notes fosques d'aquest passat no superat. Des de les institucions hem reclamat els homenatges de justícia a aquelles persones que foren assassinades per les autoritats franquistes, així com d'aquelles que, a conseqüència del feixisme implantat, patiren tota classe de repressió.

I, davant tot això, ens hem topat amb una dreta que vol oblidar o que en algunes de les seves manifestacions mostra tics més o menys franquistes; que si «també hi hagué un cop d'Estat de les esquerres el 6 d'octubre del 34» (per cert, quines foren les víctimes dels Fets del Sis d'Octubre?), que si «hem de mirar el futur i no el passat», que si «ja està bé de recordar els padrins desapareguts»... Difícilment podem avançar en democràcia amb tot aquest bagatge. Hem de recordar que els protagonistes del cop d'Estat militar de 1936 ho feren contra la democràcia i l'autogovern. Per això mateix doncs, cal recordar, sobretot des de les institucions, que qui va començar aquell disbarat de violència ho féu contra la democràcia i la Constitució de la Segona República. Contra l'autonomia de Catalunya legalment constituïda i legítimament aprovada pels catalans en referèndum. Contra l'autonomia del País Basc i la de Galícia. Contra la possibilitat constitucional d'assolir l'autonomia de les Illes Balears. Contra la possibilitat de desenvolupar els drets d'igualtat entre homes i dones consagrats per la República. Contra la subsistència i desenvolupament de la diversitat cultural i lingüística d'Espanya.

Les institucions han de fer pedagogia de la democràcia. I han d'honorar aquells que lluitaren per la democràcia, per les llibertats i els drets. Els joves que creixen avui en dia no poden passejar-se i veure un carrer dedicat a un soldat o falangista, una plaça a un dictador, o una placa als «Caídos por Dios y por España» i que no passi res. Cal deixar la Segona República en pau, els morts en pau. Cal recuperar els desapareguts. Aquesta és la pau que cal recuperar. La pau justa i democràtica. La pau de la diversitat cultural i lingüística. La pau de l'autodeterminació individual i col·lectiva. La pau de la confiança en la democràcia. La pau de la convivència en drets. La pau del respecte a la pluralitat. La pau del coneixement. La pau de la memòria.

Bartomeu Carrió Trujillano, portaveu del Grup Municipal del PSM-Entesa Nacionalista a Palma i candidat a les eleccions del BLOC per Palma

                                                                                                     16/04/2007

Cap a un nou esperit republicà

Celebrar el 14 d'abril, celebrar la República, a principis del segle XXI, té sentit? Té el mateix sentit que fa set dècades? Té alguna cosa a veure amb el que representava a finals del segle XIX o principis del segle XX? Evidentment, hi ha un fil conductor de tot plegat -a través de l'esperit republicà, per designar-ho d'alguna manera-, però, alhora, es requereixen les necessàries actualitzacions.

Els pilars ideològics que donen sentit al republicanisme arranquen d'una etapa històrica en què, per primera vegada, es va començar a concebre els éssers humans en peu d'igualtat. Probablement, el primer gran document que representa aquest esperit sigui la Declaració de Virgínia, que va donar lloc a la independència dels Estats Units d'Amèrica. Poc temps després, en la mateixa direcció, es va esdevenir un fet cabdal per a la majoria de valors que avui tenim assumits de manera generalitzada arreu d'Europa: la Revolució francesa.

Amb les diferències evidents existents entre les dues visions d'organitzar la cosa pública, però amb una base prou concomitant, s'estableixen els fonaments del que serà l'ideal republicà des d'aleshores. Els tres pilars fonamentals en són la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que formen part de la divisa, encara avui, de la República francesa. Aquests tres principis només es poden establir en la mesura en què la raó superi l'obscurantisme, i en què no s'atribueixi cap tipus de legitimitat a un govern que no hagi estat directament elegit pel poble, de manera democràtica. La recerca de la llibertat ha estat la base de tot progrés polític. En aquest sentit, he de mostrar la meua preferència pels documents fundacionals dels Estats Units. S'hi estableix que les persones tenen dret a buscar la pròpia felicitat i a desenvolupar-se lliurement, d'acord amb les seues capacitats. No s'intenta establir un estat (ni que sigui un estat benefactor) extensament intervencionista, com el que sorgeix de la Revolució francesa, sinó un estat que, senzillament, ha de vetllar perquè les persones puguin gaudir dels seus drets individuals, i de la capacitat de poder autorealitzar-se. Sense llibertat no hi ha progrés polític possible, però tampoc no existeix un medi adequat per al desenvolupament de cada persona individual. Les persones tenim drets en tant que podem exercir la nostra llibertat.

La igualtat no implica igualitarisme, sinó que cada persona tengui les mateixes possibilitats de desenvolupar-se com a ésser humà, per damunt de desigualtats socials, d'origen, de gènere o d'altres. Tothom ha de tenir les mateixes perspectives d'esdevenir allò que pretengui, sempre que hi esmerci l'esforç necessari i que no suplanti drets d'altres persones. Cal anar molt alerta, en aquest aspecte, a intentar equiparacions que no resulten adequades o que no s'adiuen a l'esforç realitzat o a les capacitats individuals.

I què direm de la fraternitat? La fraternitat va al moll de l'os de la societat humana. Els humans som el que som perquè hem estat capaços, al llarg de la nostra evolució com a espècie, d'establir lligams solidaris entre nosaltres. Només la solidaritat entre humans crea societat; només la capacitat d'establir aquesta solidaritat, al cap i a la fi, ens acaba fent persones. Som el que som perquè tenim capacitat de cooperar, de fer coses juntament amb els altres. I de no deixar els que es troben en unes condicions més precàries desatesos, a l'estacada.

Els valors històrics del republicanisme, doncs, són avui dia plenament vigents entre nosaltres.

Però, al mateix temps, es fa cada cop més evident la necessitat d'establir nous valors que configurin el republicanisme dels nostres dies. Des del meu punt de vista, es configura una tríada ja inevitable i que cal encarar amb decisió i valentia. Ve marcada per la identitat, la multilateralitat i les visions plurals del món.

En un món globalitzat, cada vegada més, la identitat constituirà un valor. Sense la identitat no es podrà preservar la diversitat, base de qualsevol sistema veritablement democràtic. Així mateix, la identitat ens porta a una necessària multilateralitat, en què tothom tengui les seues aportacions a fer al conjunt de la Humanitat. I aquesta pluralitat identitària porta, clarament, a una pluralitat de visions del món, que superen els dogmes i les cèntries d'altres èpoques. La tríada Identitat, Multilateralitat, Visions plurals del món s'anirà configurant com a resposta necessària a reptes nous, que no existien en el passat, com ara la globalització, les amenaces a l'equilibri ecològic o els reptes ètics i socials derivats del progrés científic. I d'aquí en va, ja avui, creixent l'arbre que es nodreix de les arrels del vell esperit republicà per fer-ne fruitar un de nou i de ben necessari.

Bernat Joan i Marí. Eurodiputat d'ERC

                                                                                                    15/04/2007

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2007 HOMENATGES REPUBLICANS A MALLORCA


 

En Porreres y Bunyola hubo los actos más emotivos al dedicarlos ´in situ´ a las víctimas en las fosas comunes

COMARCAS. DIVERSOS MUNICIPIOS CONMEMORAN LA II REPÚBLICA Y RECUERDAN A LOS FUSILADOS

 

M. B./ J. M./ M. F. PORRERES/ BUNYOLA/ INCA.

Diversas localidades mallorquinas conmemoraron ayer la proclamación de la II República española, frustrada después por el golpe de Estado del general Franco y la Guerra Civil.


Porreres rindió un homenaje a los fusilados durante la contienda. En su camposanto hay localizada una fosa común en la que fueron lanzados los cuerpos de al menos 80 personas, pero sólo una de la localidad. En cambio, 30 porrerencs fueron asesinados en diversos puntos de la isla, la mayoría en Son Coletes, en Manacor. El periodista e historiador, colaborador de DIARIO de MALLORCA, Antoni Tugores, quien ha elaborado diversos estudios sobre la Guerra Civil, pronunció un discurso en el que abogó por una total reconciliación "pero no al precio de olvidar" la masacre. Lamentó que "mientras por una parte se compensa a la víctimas de ETA y desde la calle se insulta a quienes desean un proceso de paz, por otra se intenta que olvidemos" a los fallecidos del bando republicano

 

Como novedad, se procedió a la lectura de los nombres de las personas allí fusiladas y que han podido ser identificadas tras laboriosas investigaciones. También estuvieron presentes diversos testimonios de la barbarie. Hubo lectura de poemas y dedicaciones. Los asistentes aplaudieron la presencia del alcalde, Joan Sastre (UM).

 

Bunyola también rindió ayer homenaje a los republicanos asesinados en 1936 y que se encuentran enterrados en la fosa común del cementerio. Al acto acudieron unas 60 personas y contó con la participación del historiador Manel Santana, quien recordó la proclamación de la Segunda República y los avances políticos y sociales llevados a cabo en el país. Este año también cabe destacar la participación de la hija y los nietos de Josep Pons Sintes, menorquín asesinado en el torrente de Ca na Cili en 1936 y enterrado en la fosa común de Bunyola. Pons había venido a Mallorca por cuestiones laborales junto a otros dos menorquines cuyos cadáveres aún no han podido ser identificados. Después de 70 años, su familia supo hace pocos meses, a través de una web, que estaba enterrado en Bunyola.
 

En Calvià, el Bloc también celebró un acto en el Bosc de la Memòria, mientras que en Pollença hubo que suspender la ofrenda floral en la plaza dels Seglars debido a la lluvia, y trasladar el recital poético al centro cultural. Entre la cuarentena de asistentes estaba Guillem Payeras, represaliado por republicano.

 

                                                                               15/04/2007

 

Tres supervivientes republicanos

Permítanme, una vez más, que entorno al 14 de abril, les hable del pasado. Hoy, recodaré a tres supervivientes del genocidio insular, el  que afectó al mundo republicano mallorquín. Tres  personajes  con una historia a cuestas: la que les permitió sobrevivir ante un seguro destino de  muerte violenta. Se trata de Antoni Llodrà, Miquel Rigo y Guillem Gayà “Es Mestre”..  De ese fatal destino, por desgracia, no se pudieron librar buena parte de los  ciudadanos republicanos de la Mallorca de aquel entonces. 

Hace algunos años, en el lugar donde hoy se ubican unos grandes almacenes, existía otra finca, en ella vivió, durante mucho tiempo, la que fue dirigente del comunismo balear durante la transición, Francisca Bosch Bauçà. Cuando yo contaba  unos veinte años  solía frecuentar aquella casa, primero por amistad con uno de sus hijos, después también por afinidad política  En aquel entonces, Francisca habitaba, con sus dos hijos, el segundo piso. En el primero vivían los hermanos Llodrà, doña Llucía y don Antoni. Este último, felanitxer,  fue miembro destacado de las Juventudes d’Esquerra Republicana de su pueblo allá por aquellos lejanos años republicanos.  Fue él,  “don Toni d’abaix”, quien inculcó a su vecina del segundo piso, allá por los años sesenta, las ideas del comunismo.

Llodrà era un superviviente. Un hombre que, destinado a la muerte, nunca creyó en ella, no por valentía sino, como el mismo comentaba, por inconsciencia. Jean Schalekamp (Mallorca any 1936, d’una illa hom no en pot fugir, Palma 1981) tuvo la oportunidad de oír y transcribir su relato: “un no por creure en la seva pròpia mort” comentaba. Llodrà, pudo engañar  su sino ya que sólo la suerte y la influencia de su hermana, casada con un importante hombre de la derecha local, consiguió salvarle de una muerte segura. Fue encarcelado en castillo de Bellver y de allí pasó a Can Mir. Posteriormente, fue ingresado en a la prisión provincial y, tras unos años de reclusión, fue finalmente liberado.

Cuenta Llodrà que en Can Mir – unos almacenes de madera habilitados como presidio ubicados en el lugar donde hoy se encuentran unos populares cines de Palma - se hacinaban unos 900 presos cuya identidad iba variando ya que,  día si y otro no, durante tres meses seguidos, se realizaron “sacas” que oscilaban entre veinte y treinta y cinco personas cuyo destino era la muerte. Un promedio, pues, de 25 salidas irregulares en un período de unos 45 días en que hubo “sacas” continuas nos da como resultado una cifra aproximada de 1.125 asesinatos. La encomiable  “Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca” a cifrado en unos 3.000 el número  global de asesinados y desaparecidos durante pasada la contienda civil en Mallorca. Está claro que se refiere a civiles, no a fallecidos en actos de guerra. Antoni Llodrà salió del infierno, pudo contarlo y, aún hoy, la descripción del genocidio que pudo presenciar es tan dramática que ensordece los oídos y nubla la vista  de los que no quieren ni mirar hacia atrás ni oír los lamentos de la tragedia.

Otro personaje que frecuentaba la casa de Francisca Bosch,  poseía, también,  el relato de los que engañaron  la fatalidad de su futuro. Se llamaba  Miquel Rigo. En más de una ocasión tuve oportunidad de escuchar su historia en aquel caserón, allá por la primera franja de los años setenta del siglo pasado, antes de la muerte del dictador. Rememoraba como su compañera, Reyes Díaz, fue herida por la bomba que los falangistas pusieron en la Casa del Pueblo de Palma en el mes de junio de 1936, su partida, el mes siguiente, hacia los Olimpíadas Populares de Barcelona junto a casi un millar de republicanos mallorquines -para muchos de ellos verdadero pasaporte hacia la vida-, sus vivencias en el desembarco en la expedición del capitán Bayo en las costas de Porto Cristo, su salida por la frontera francesa en 1939 tras la derrota republicana, el exilio e internamiento en los campos de concentración d’Argelès Sur Mer y Sant Cyprien., su vuelta a la isla y su permanente compromiso con la lucha clandestina por la democracia  en los años más oscuros del franquismo.

En el mismo escenario, más esporádicamente, aparecía Guillem Gayà “Es Mestre”, enigmático, cargado de años de presidio – 18 años seguidos – y con una historia de supervivencia que, posteriormente tuve la oportunidad de volver a recrear a través del texto recogido en la obra citada de  Jean Schalekamp. Guillem Gayà, maestro de escuela y miembro de las Juventudes Socialistas Unificadas,  fue detenido en los primeros momentos del golpe militar y trasladado a la Casa del Pueblo que entonces se encontraba incautada por Falange. Una vez torturado fue trasladado en coche hacia las inmediaciones de Son Dureta y allí se encendieron los faros del vehículo que le portaba  junto con otro detenido a los que se ordenó, a punta de pistola, correr para ser a continuación tiroteados. Gayà corrió tanto como sabía y podía –“en el meu poble era bon corredor de pollastes” comentaba años después en la entrevista citada – .Tuvo la fortuna – que no tuvo su acompañante que falleció acribillado – de caer en una ondulación del terreno de tal modo que sufrió una herida que le dejó inconsciente y ensangrentado. Fue dado por muerto. Despertó, se ocultó en la zona de Calvià e incluso llegó a leer la noticia de la muerte de uno de sus verdugos – uno de los hermanos Barbará fallecido en el frente de Manacor, ya que el otro murió el primer día del golpe  en un confuso tiroteo entre falangistas y militares en las inmediaciones de la calle Colón de Palma-, se desplazó hacia otros escondrijos, participó en los servicios de espionaje clandestino durante la contienda en Palma y fue de nuevo detenido. Interrogado por Alfonso de  Zayas y otros camaradas de camisa azul, que entonces ya ocupaban la sede del Consulat de Mar, fue posteriormente entregado a la Guardia Civil. El benemérito capitán que lo recibió exclamó ¡Però aquest ja era mort!. Fue ingresado en Can Mir donde pudo oír el relato de su propia muerte por boca de uno de los presos. Juzgado y  condenado a muerte a finales de 1939, le fue conmutada la pena capital por la de cadena perpetua y pasó 18 años de su vida entre rejas. Recuerdo como comentaba que, en 1945, después de la caída de Berlín,  encontrándose preso en las islas Canarias, los funcionarios de prisiones compartían la angustia – para los presos esperanza – de la segura caída del régimen nazi-fascista del general Franco por obra de las tropas Aliadas y como la frustración y la desesperación se adueñó de los miles de presos republicanos cuando la liberación, que recorría las tierras de Europa, se paró ante los Pirineos.

De los tres, de un modo u otro,  tuve conocimiento directo hace ya tiempo. Hoy todos los protagonistas han fallecido.  Les dedico, pues, con respeto, reconocimiento y admiración este escrito ya que, a través del recuerdo de unos seres humanos que fueron    supervivientes de una gran tragedia, se entremezclan en mi mente las imágenes de los que nunca pudieron dar su testimonio por ser víctimas del silencio.

Palma. 13 de abril de 2007

.Pep Vílchez ( licenciado en historia y miembro del PCE de 1972 a 1993)


El comité de Son Coletes reclama el mural de recuerdo a los fusilados
 
Críticas a Pastor por denegar su instalación "mientras mantiene el nombre de falangistas"

M. BARCELÓ. MANACOR.

El acto de recuerdo a las víctimas del bando republicano asesinadas en el cementerio de Manacor (Son Coletes) no sólo sigue latente sino que con el paso de los años logra reunir a más gente que acude provista de los tradicionales claveles rojos y enseñas de la II República. Ayer fueron más de 200 los asistentes a una reunión convocada por el comité de Son Coletes y que por enésima ocasión vio denegado su intento de colocar el mural de hierro del ya desaparecido Andreu Frau frente a la fosa común, en memoria de los allí asesinados, personas procedentes de diversos puntos de la comarca y de toda la isla en un acto de depuración política sobre el que recientes obras históricas van arrojando luz.

El presidente del comité, Antoni Cánoves, coordinó el acto que fue abierto por la colla de xeremiers de Petra y siguió con una interpretación de la cantante Maria Antònia Gomila. Una corona de laurel sobre el forjado de la fosa dio paso a las intervenciones de familiares de desaparecidos, de testigos directos de las fechorías y de políticos representantes de la izquierda de Manacor: Júlia Román (PSOE), Sebastià Gayà (PSM), Joan Lladó (Esquerra Republicana) y Manel Carmona (EU).

Desde el comité se reprochó al Ayuntamiento que no se deje instalar el mural de Andreu Frau, "mientras se mantiene el nombre de los falangistas y requetés en muchas calles de la ciudad".

En la fosa de Son Coletes fueron enterrados los despojos de al menos unos 140 manacorins, y los de otros centenares de víctimas trasladadas a ese punto de exterminio, uno de los mayores de Mallorca.

Cánoves dijo: "no venimos aquí a hablar de la batalla de Porto Cristo sino a recordar a personas vilmente asesinadas, a manos de gente sin escrúpulos, y que no tuvo más defensa que su propia palabra". Hubo duras críticas para el alcalde Pastor "que no tiene ninguna objeción a la hora de defender a los poderosos que plantan su piscina en zona de dominio público -en referencia al editor Pedro J. Ramírez-, que permite el cierre de los caminos públicos y que incluso es capaz de autorizar la urbanización de Cala Murada antes de que el juez dictamine. En cambio -añadió-, no es capaz de autorizar un mural de recuerdo a las víctimas fusiladas en Son Coletes".

Unos poemas de Jaume Mesquida y la canción Cal que neixin flors a cada instant, interpretada por Gomila, dio paso a la lectura del nombre de muchas de las víctimas enterradas en la fosa común.

                                                                                   16/04/2007

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Más de 150 personas participan en el homenaje ´a los demócratas de ayer´ en la plaza de Cort


M. TERRASA. PALMA.


Más de 150 personas, algunas con banderas republicanas, rindieron homenaje en Cort a "los demócratas de ayer" el día del 76 aniversario de la Segunda República, en un acto que se presentó como "una mirada al pasado". La lluvia obligó a aplazar el resto de actos programados para conmemorar esta fecha, como la comida popular en ses Voltes.

 

Margalida Capellà, miembro de la Associació per la recuperació de la Memòria Històrica de Balears, presentó el acto que se celebró en la plaza de Cort como un "homenaje de los demócratas de hoy a los demócratas de ayer" y pasó la palabra a Miquel Monserrat, descendiente del fundador del PSOE en Mallorca, quien manifestó que con la Segunda República "se materializó el sueño de la justicia del pueblo español" y que sólo desde una posición "profundamente reaccionaria" se pueden negar los avances que supuso.

 

Magdalena Nebot, nieta e hija de un republicano desaparecido, recordó el papel que jugaron en esa época los maestros, funcionarios, militares, políticos, intelectuales y artistas "que hicieron de la inteligencia el arma para combatir el oscurantismo".

 

Biel Riera, superviviente de campos de concentración, y miembros del Bloc también asistieron a este acto, organizado por la Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica y Mallorca Republicana.

 

                         15/04/2007

'EmbArca't', un recorrido por los logros políticos y sociales de la II República
El escritor Albert Herranz y ARCA organizan un homenaje al periodo histórico

C.A.
Dar a conocer algunos de los hechos relevantes que acontecieron durante el periodo republicano es el objetivo de EmbArca't, una idea promovida por la Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA), ahora que se celebra el 76 aniversario de la proclamación de la II República.

El escritor Albert Herranz fue ayer quien ilustró a unos 20 amigos de la citada asociación a lo largo de un recorrido que comenzó en torno a las 11.00 horas en la plaza de Joan Carles I y concluyó en la iglesia de Santa Magdalena.

El passeig des Born, la plaza de la Reina, la calle Conqueridor, Cort o la Plaça del Mercat fueron algunos de los puntos de EmbArca't.

En cada uno de ellos Herranz explicó aspectos relacionados con la vida en Palma durante este convulso periodo de la historia de España. «La importancia de la educación, el impulso de los movimientos sociales, la atención sanitaria de la población... En definitiva, la modernización de la sociedad mallorquina, aunque muchos todavía asocian la República con la Guerra Civil y desconocen sus logros»

                       16/04/2007

 

Porreres.

La memòria dels «infinitament oblidats» es recuperà a la Creu

El PSM, organitzador de l'acte, demana la dignificació de l'indret

SOCIES. Porreres.
Un any més, i ja en van quatre, el 14 d'abril, desenes de persones de tot Mallorca s'apleguen al costat de l'església de la Creu de Porreres, just devora el cementeri. El motiu: honrar i recordar la memòria de tots aquells «homes honests i exemplars que van morir assassinats» per la defensa dels valors republicans i democràtics que representava la segona República.

Aquest ha estat el quart any que els fills, néts o parents dels republicans assassinats en aquest indret o a qualsevol punt l'Illa els reten aquest homenatge, en un acte simbòlic i senzill, però realment emotiu. Entre els assistents, s'han d'assenyalar components del PSM local, organitzadors de l'esdeveniment, però també el batle de Porreres, Joan Sastre (UM), i el candidat del PSOE en el poble veí de Montuïri. L'acte resultà realment càlid, tot i la persistent pluja. S'hi llegiren els noms de totes aquelles persones que finaren a la part posterior de l'església de la Creu i algunes persones grans contaren les seves vivències colpidores dels fets ocorreguts en aquell lloc en els anys més crus de la Guerra Civil.

Antoni Tugores, historiador i estudiós del tema, parlà per recordar els «assassinats d'homes honests i exemplars», per recordar les persones, ja que «mentre siguin recordades mai no moriran». Tugores també remarcà amb contundència que «a Mallorca, per molt que diguin, sols hi ha assassinats d'una banda, els agradi o no els agradi. Mentre uns eren recordats a les parets de les esglésies de Mallorca, els altres eren morts i enterrats no se sap on».

Un nombrós grup de gent assistí a aquest recordatori, tot i la constant pluja que féu durant tot el dia. Al final, els assistents dipositaren flors a l'indret on van ser afusellats els defensors de la democràcia

Un comentari més sobre el 14 d'abril

Ahir va ésser 14 d'abril, un dia màgic. Han passat setanta-sis anys des de la proclamació d'aquella república dels treballadors, però molta gent -encara que no la visqués-, la sent com a pròpia. No la hi ha deixada de sentir, en cap moment, ni al llarg de la dictadura ni des de la restauració monàrquica. Tanmateix, es detecta un canvi, encara minoritari, en la forma de celebrar-la. Fins fa ben poc, el 14 d'abril era una data per a la nostàlgia. Últimament, no. Les darreres celebracions han tingut un caire reivindicatiu que no sols afecta la revisió històrica del període republicà i de la Guerra Civil, sinó que qüestiona la validesa de la monarquia com a garant de la democràcia. Joan Tardà, en nom d'ERC, acaba de demanar en el parlament espanyol una informació detallada de les despeses de la família reial. Suposem que vol saber què ens costa als ciutadans mantenir una institució a la qual renunciaren els nostres padrins, ahir va fer anys, i que no té gaire encaix dins una concepció moderna de l'Estat. Ara per ara, es troben en entredit tant la forma d'Estat, com la mateixa continuïtat d'aquest Estat, tot i que una i altra qüestió restin dissimulades, i fins i tot semblin anecdòtiques, davant el cabal de notícies que genera el dia a dia. Però hi són. Es posen de relleu cada 14 d'abril, de manera més abrandada i amb més convicció, si cal, que l'any anterior. Un 14 d'abril la societat mallorquina i la de tots els pobles d'Espanya va sentir-se jove. I jove vol dir lliure, amb capacitat de decidir per ella mateixa. De manera que el fet d'alçar la copa per la República no s'ha d'entendre com un gest de casposos desenfeinats perquè, en realitat, significa renovar l'esperança en un futur millor. Això no impedeix que els records agredolços d'aquella època no reclamin un espai en la memòria. Fa uns dies, la meva germana, Margalida, va trobar, regirant paperassa, una carta de mon pare adreçada a ella amb motiu del seu primer aniversari. Porta data del mes de maig de 1945 i va ésser escrita a la presó de ses Illetes. Margalida, no cal dir-ho!, no estava en condicions de llegir-la, aleshores, i ha trigat seixanta-dos anys a llegir-la. Tanmateix, mon pare, li parla amb paraules d'una tendresa infinita. Li diu que hauria volgut passar aquell disset de maig al seu costat i li conta com li canvia la vida una rialla seva. És una carta escrita en clau de futur. Amb voluntat que els sentiments més nobles transcendissin el temps de foscor que li tocava viure. Mon pare havia sortit del penal d'Alcalà d'Henares, en règim de llibertat vigilada, la primavera de 1943. L'any 1945 va ésser empresonat a ses Illetes. L'exèrcit l'acusava de pròfug, i des de Capitania cursaren ordre de detenció. Com si no sabessin, els militars, que havia lluitat en defensa de la República en el front de Madrid...! Però la detenció era una manera de recordar-li que tot i haver abandonat la presó no el deixarien viure en pau, que el tenien vigilat. Mon pare va estar-se a ses Illetes un grapat de mesos, sense que el molestessin gaire perquè els seus sogres tenien cura de tenir els oficials contents. Ja m'enteneu, els sogres eren pagesos i els mateixos oficials els deien allò que volien: avui un sac de patates, avui un altre d'alls. Bé, la història de mon pare és idèntica a la de milers i milers de republicans. Uns foren assassinats, els altres visqueren constantment vigilats. De cartes, si fa no fa idèntiques a la que mon pare va escriure a la seva filla, se'n conserven moltes. Van adreçades als pares, a l'esposa, als fills. I totes, absolutament totes, trasllueixen l'esperança de superar l'oblit. Tanmateix, el seu clam no arriba a l'Administració. El mateix dia que la meva germana va descobrir la carta emetien per la segona cadena de TVE un reportatge colpidor sobre la repressió a l'Argentina. Vaig saber que gràcies a Garzón molts d'assassins han estat desemmascarats. Aleshores, fent-me eco d'aquest clam de justícia que la carta de mon pare em recordava, no vaig poder estar-me de lamentar que Garzón faci ús de la lupa per mirar a l'exterior i es posi ulleres de vidre obscur per a mirar l'entorn. Sense sortir de casa podria fer feina a escarada i no l'acabaria. De personatges de les talladures de Scillingo, Franco en tenia un a cada carrer.

Llorenç Capellà. Escriptor.
 

                          15/04/2007

 

 

 


 

 © els fideus, el portalet de Mallorca | Actualitat i recursos