A l'ombra freda del campanar

Memoria Civil, núm. 22, Baleares, 1 junio 1986

Gabriel Janer Manila

 

El batle Pepe Llull i la seva esposa

Només m'és possible parlar dels records que tinc de la postguerra. Llavors, el meu poble estava dividit en dos blocs: els que havien guanyat la guerra i se n'aprofitaren i els que l'havien perduda i havien de suportar l'escarni i la vergonya. Els vencedors eren naturalment, els bons. Els vençuts eren els dolents. La repressió havia estat molt dura i les nafres encara eren obertes i sagnaven. La gent tenia por de parlar-ne en veu alta. .Només a mitja veu, quasi en secret, sentia explicar aquelles històries horribles. I el dolor, i tant de plor com vaig veure ... El plor inútil d'una gent que havia de mossegar-se els llavis per no flastomar.

 

Les sentia explicar, aquelles històries esverat d'intuir fins a quin punt -per aquells carrers torts, rere els caps de cantons, prop de la plaça, a l'ombra freda del campanar- l'home havia acabat per convertir-se en un llop per a l'home.

Eren històries difícils de creure que potser mai no em podré esborrar de la memòria: De com varen treure un home del llit i se l'emportaren per les rutes del vespre. De les llistes negres. De com una dona -era bella i plantosa- consentí d'entregar la seva carn a l'home que podia esborrar el nom del seu marit d'aquelles llistes. De com tancaren alguns esquerrans al castell de Bellver i n'afusellaren una partida al cementiri de Porreres. De com varen viure dos homes amagats en una cisterna de per foravila. De la manera en què un senyor féu cercar l'home que li havia pres l'amant i, en trobar-lo amagat en un pou de Sant Jordi, el féu portar a la vila fermat a un cotxe que l'arrosegà fins a la plaça. De com els fills dels fascistes "convidaven" a beure oli de ricí els fills dels qui estaven tancats quan sortien d'escola i s'esclataven de riure de veure la rapidesa amb què els regalins de merda els arribaven als turmells. De com els capellans portaven la camisa blava i una pistola sota els balindracs. De com hi havia qui llogava un cotxe i acudia a Ciutat a presensiar els afusellaments ... De com mataren els Tirons. Els mataren tots tres, els Tirons: el pare i els dos fills. Jo encara vaig conèixer aquella dona a la que li havien mort el marit i els fills, tots quants de mascles hi havia a la casa. Tenia els ulls morats i la pell extremadament blanca, eixuta.

Quasi en secret, la gent senyalaba amb el dit qui eren els culpables d'aquelles morts. I s'aconhortaven de veure que, a mesura que passaven els anys, tots tenien un mal acabatall, tanmateix: Un havia rebentat enmig de la plaça, un altre l'havia estat tocat dins la taverna, a un altre l'havia ferit una verga de llamp. Adhuc n'hi va haver que morí en el balcó de caseva, mentre esperava l'arribada de la Marededéu de Lluc, vers el quatante nou, una tarda de primavera enramallada. Algú assegurava que la Marededéu havia fet un miracle. D'altes, emperò, moriren a caseva tranquils com vells patriarques, pernoliats segons els canons