Antoni Marimón    De Bergara a Cala Morlanda


No totes les guerres són iguals. Per molt que, en tots els casos, sense excepció, puguem condemnar la pèrdua de vides humanes i de béns materials, no es pot comparar, per exemple, la Gran Guerra del 1914-18, amb relativament poques víctimes civils i un exèrcit que encara no havia deshumanitzat del tot els seus enemics, a la Segona Guerra Mundial, amb els seus camps d’extermini, bombardejos massius de ciutats indefenses i l’ús de la bomba atòmica contra objectius civils. Tampoc no es pot igualar la invasió de l’Afganistan, feta amb el consens de la comunitat internacional, a la de l’Iraq, un macabre caprici de l’administració Bush. Fins i tot en el marc fosc i miserable de les guerres civils, hi podem fer distincions.

En alguns conflictes entre ciutadans d’un mateix estat encara hi podem rastrejar, enmig de la mort i de l’odi, una espurna de cavallerositat o, si ho voleu, de respecte a l’enemic. En són exemples ben coneguts la guerra civil nord-americana, a l’inici de la qual, els cadets dels estats independentistes del sud abandonaren tranquil·lament l’acadèmia militar de West Point per unir-se als exèrcits de la nova Confederació d’Amèrica. Més proper a nosaltres, s’ha de recordar que la primera gran guerra civil de la història d’Espanya, la Primera Guerra Carlina, malgrat les seves atrocitats, a la regió basconavarresa va acabar amb un acord polític, el conegut Conveni de Bergara (1839). Es tracta de l’única ocasió, si exceptuam el Conveni de Zanjón (Cuba, 1878), en què un conflicte intern hispànic finalitza amb un procés negociador.

Certament, implicava la derrota d’un bàndol, el carlí, però els guanyadors (els liberals comandats pel general Espartero) varen fer alguna concessió política i, sobretot, respectaren la vida dels vençuts. Encara més, reconegueren els graus i condecoracions de l’Exèrcit carlí dirigit per Rafael Maroto i permeteren fins i tot que els seus membres s’incorporassin a l’exèrcit liberal sense més problemes! En canvi, l’exemple més extrem de la crueltat i la venjança el trobam a la Guerra Civil espanyola, i en especial en el bàndol franquista, encara que no s’han de menystenir els crims comesos a la zona republicana, sobretot arran de l’esclafit revolucionari inicial. Un dels casos més sorprenents de la vocació sanguinària del règim franquista el localitzam a Mallorca arran de la repressió de la suposada conspiració de Cala Morlanda (Manacor).

En una data tan tardana com el novembre del 1938, quan els franquistes ja tenien la guerra pràcticament guanyada, foren afusellats a la presó militar d’Illetes vuit soldats i dos civils acusats d’un complot prorepublicà: Miquel Matas, Joan Gómez, Ladislau Bonet, Bartomeu Rexach, Mateu Duran, Bartomeu Morey, Antoni Cardona, Joan Torrandell, Antoni Tous i Bartomeu Riera. Com molt bé explica Antoni Tugores en el seu llibre imprescindible Manacor. La guerra a casa (Documenta Balear, 2006), els fets es remuntaven al maig del 1937, quan l’alferes Antoni Sastre i Sastre, un agent del Servei d’Informació Militar, informà de l’actitud "altamente subversiva" de bona part de les tropes acantonades a Manacor. Ben aviat, una parella d’informació militar detingué el manacorí  Bartomeu Riera Brunet, un militar que es trobava de servei a Cala Morlanda i que anava a una reunió a Manacor.

Poc després foren detinguts tots els que anaven a aquesta reunió i, fins i tot, un sergent, Jaume Gomila, pel simple fet d’haver rebut la proposta de participar-hi. Així mateix, un grup de guàrdies civils i un falangista local detingueren cinc paisans manacorins "por si pudieran estar implicados". No satisfets amb totes aquestes detencions, un nombrós grup de falangistes amb alguns guàrdies civils i carrabiners, encapçalats pel comandant militar de Manacor, Antonio Ordovás, es dirigiren a Cala Morlanda i gairebé detingueren tota la guarnició! Aquesta sorprenent onada repressiva, en un municipi ja castigadíssim, com ho era Manacor, demostra la increïble paranoia d’algunes de les autoritats locals, però també que molts de soldats eren, si no republicans, almenys indiferents.

En el llarg procés que instruïren les autoritats franquistes, restà clar que la reunió a Manacor era un parany ordit per Ordovás i no es varen poder aportar proves clares d’un complot digne d’aquest nom. Amb tot, es posà molt d’èmfasi en els precedents esquerranosos d’alguns dels inculpats i en tot un món de converses, rumors i confidències vagament antifranquistes. Especialment estranya és la implicació d’un ciutadà, un "revolucionari" anomenat Josep Cantó Riera, que hauria mogut els fils de la conspiració i, segons Antoni Tugores, "podia haver estat un agent doble encara que sembla que no". Al final, hi havia 26 encausats. El fiscal demanà una pena de mort (per al caporal Antoni Tous Gelabert com a "cap militar" de la revolta), però el Consell de Guerra fallà condemnant a pena de mort tretze dels inculpats. Decididament, la mort i la venjança eren els emblemes de l’Espanya de Franco.

Reproduït del DIARI DE BALEARS

23/12/2008