Joan Pons i Marques. Biografia

Memoria Civil, núm. 2, Baleares, 12 enero 1986

Gabriel Janer Manila

 

Durant la Segona República, juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza i el poeta Miquel Ferrà, Joan Pons va esser un dels intel·lectuals mallorquins que es plantejaren amb més profunditat i coherència l'autonomia de les nostres illes i va intervenir molt directament en la redacció de l'Estatut que feren l'Associació per a la Cultura de Mallorca i les cambres agrícola i de comerç.

Va néixer a Sóller l'any 1884 i va morir a Ciutat el 1971. Era nét de Josep Lluís Pons i Gallarza, el poeta romàntic que fou professor de l'Institut Balear. Es llicencià en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, ingressà al cos d'arxivers l'any 1922 i fou destinat a l'Arxiu d'Hisenda de Tarragona, on va permanèixer fins el 1929. Aquest mateix any passà a la Diputació de les Illes Balears i hi fundà la "Biblioteca de Cultura Artesana". El 1930 fou nomenat director de l'"Arxiu Històric de Mallorca". Va esser president de la "Societat Arqueològica Lul·liana" a partir de 1937 i vice-rector de l'"Estudi General Lul·lià" des del 1951. Col·laborà a "La Veu de Mallorca", a les pàgines literàries del setmanari "Sóller" i al "Correo de Mallorca". Fundà i dirigí l'"Almanac de les Lletres" (1921-1936) i va escriure a "La Nostra Terra" (1928-1936), la revista civilitzada. europea, seriosa, ben feta que representà els afanys culturals de l'"Associació per la Cultura de Mallorca" i fou portaveu de l'ideari dels poetes de l'"Escola mallorquina", A través d'aquestes col·laboracions exercí un mestratge lúcid en la cultura del seu temps.

Exili interior

Encara que no va estar afiliat a cap partit polític, podem considerar-lo un home liberal, demòcrata i federalista. Des d'aquesta perspectiva, i dins una tònica que podriem considerar de centre-dreta, la seva tasca d'ideòleg es va destacar per la seva vinculació al nacionalisme, pels seus afanys reivindicatius en favor de l'autonomia, per la seva absoluta defensa de la llengua catalana com a llengua de cultura. Acabada la guerra civil, "la seva figura i les seves actituds morals i civiques -ha escrit Josep Ma. Llompart- gaudiren del més alt prestigi exemplar en els anys difícils de la postguerra". Aquella guerra havia sacsejat profundament la seva vida, el nou ordre perseguia tot allò amb què havia cregut fermament, la cultura catalana, la llengua, l'autodeterminació ... El trauma de la guerra civil l'abocà indefectiblement a l'exili interior, només trencat en les reunions gairebé clandestines dels cenacles literaris. A la mort de Miquel Ferrà (Palma 1947), assumí el guiatge intel·lectual dels restes de l'"Escola", en un temps en què una nova estètica -la que vindria a consolidar-se amb la generació de poetes dels anys cinquanta- pugnava per sortir a la llum pública. En aquella hora difícil de les desercions i de les renúncies, la integritat cívica i moral de Joan Pons i Marquès va esser un exemple de fidelitat a la seva terra, al tros de país qie li havia tocat, a la Mallorca que havia somiat, civilitzada, tolerant, autònoma.

Joan Pons i Marquès

Obra literària

Va escriure poesia (sobretot sonets bassats en l'elegia i el paisatge) -depurada en la forma i en el sentit, tocada a vegades d'una certa ironia, d'un sentit de l'humor punyent i càustic que publicà només d'una forma cicunstancial  esparsa- i que fou recollida pòstumament en els volums Brins a l'oratge i Versos d'abans d'ahir. Potser són més destacables els seus treballs de crítica i d'assaig, recollits en Crítica literària i en Història i Política. En els treballs aplegats en aquest últim, el pare Miquel Batllori hi ha copsat "un sentiment de derrota -seva, dels seus amics de Mallorca, i de tot el nostre poble"-, i alhora un espirall d'esperança". L'esperança que encara li quedava en la seva invariable actitud política i, a la vegada, la íntima consciència que no tot s'havia definitivament esfondrat.