Isidor Macabich

Memoria Civil, núm. 12, Baleares, 23  marzo 1986

Mª de la Pau Janer

La figura d'Isidor Macabich i Llobet (1883-1973) ocupa quasi mig segle de la història socio-cultural de l'illa d'Eivissa. Isidor Macabich neix a la capital eivissenca, el deu de setembre de 1883. Els seus pares, Isidor i Francesca formaven part d'una classe eivissenca i antiga, però el llinatge Macabich tenia orígens eslaus, No obstant això, sembla que la seva familia devia haver arrelat des de temps molts llunyans a la Península. El seu avi patern, Isidor Macabich i Pavia, fou un oficial de Marina, natural de Cartagena. Aquest llinatge desaparegué de l'illa d'Eivissa amb la mort d'Isidor Macabich.

I és en aquest mateix lloc on varen transcórrer els primers anys de la seva vida, com ell mateix ens assenyala: Vaig passar la meva infantesa a Eivissa i d'ella guard els millors records de la meva vida. (La Paraula no. 3 de Eivissa, agost-setembre-octubre 1983). Allà estudià el batxillerat com a alumne lliure. En el seminari, es dedicà al llatí, les humanitats, la filosofia i la teologia. Finalment, l'any 1907, fou ordenat sacerdot. El set d'octubre d'aquest any cantà, per la festa del Rosari, la seva primera missa. A partir d'aquest moment comença tota la sèrie de nomenaments diversos que rebé al llarg dels anys. Tan sols sis anys després de la seva ordenació, l'any 1913 guanyà per oposició el càrrec de Canonge arxiver de la seu d'Eivissa. El 1951 és anomenat Ardíaca i l'any 1953, Arxiprest. En el 1960, la Santa seu li permeté emprar hàbits episcopals en nomenar-lo prelat domèstic.

Isidor Macabich i Llobet (1883 - 1973)

Historiador d'Eivissa

Isidor Macabich dedicà la seva vida a l'estudi de la seva terra, de la seva pròpia realitat. Aprofundí, per això, en l'estudi del passat de l'illa, en el seu folklore, costumari i literatura tradicional popular. I pot esser considerat, avui, com el mestre de la historiografia insular. Aquestes aficions per la història li provénen d'un parent seu, Josep Clapés i Juan, investigador i director de la revista mensual Los archivos de Ibiza, El seu primer llibre d'història va ser Corsarios ibicencos en los siglos XVIII y XIX (1906), Tres anys més tard, aparegut El Feudalisme a Eivissa, A partir d'aquests dos volums, podem destacar; Santa Maria la Mayor (1916), Pityusas. Ciclo Púnico, (1931), Ebusus, Ciclo romano (1932) -centrats aquests dos darrers en estudis d'arqueología-, i Santa María. Ciclo cristiano, (1934), que es basa en la història i en l'art. Totes aquestes obres es van integrar en els quatre volums de la Historia de Ibiza (1966-67), patrocinats per l'Ajuntament d'Eivissa i publicats per l'editorial Daedalus.

I també professor ...

A més de la seva tasca com historiador es destacà a la docència. Als setze anys, estudiant encara al seminari, començà a ensenyar gratuïtament a unes escoles nocturnes per a treballadors. Més tard creà el Centro de Acción Social. Es pot dir que va dedicar trenta anys de la seva vida a l'ensenyament gratuit. L'any 1919, fundà a Eivissa la Federación Católico - Agraria. En el seminari impartí: geografia (1907), filosofia (1912), i teologia (1922)

És important destacar que fou un home ben convençut i conscient del seu sacerdoci. Se'l pot qualificar de sacerdot militant en l'efervescència social i política que desembocaria a la Guerra Civil. Visqué i treballà sempre des d'una perspectiva marcadament decantada a la dreta. L'any 1911 va fundar i dirigir la Congregación de la Inmaculada i San Luis Gonzaga, de joves.

... i poeta

Però de tota la seva producció, la poètica serà la més extensa, constant i sòlida, que ens ha deixat. Aquesta afició per la poesia es manifestà amb la publicació l'any 1901, de la seva primera poesia: A la Verge Inmaculada. L'any 1922, escriu De mi vida. Líricas, el 1931 Nuevos versos, el 1933 Dialectals, i el 1950 De mi vida. No obstant tenier molt clara consciència de la unitat diomàtica del català, influït, potser, pel seu bon amic Mossén Antoni Maria Alcover, escriví gran part de la seva obra en forma dialectal. I així ho explica en el pròleg d'una de les seves obres: Atendiendo a nuestro general conocimiento del catalán literario, conservé estrictamente la forma dialectal, conformado la expresión escrita a la hablada, en las poesías en ibicenco.

Macabich amb el seu fillol Isidor Marí

Però a partir de Dialectals els poemes s'adapten ja generalment a la unitat de l'idioma. Els poemes escrits en castellà són excessivament altisonants i barrocs. En canvi, la seva producció en català representa la incorporació d'Eivissa a la literatura catalana. El seu bilingüísme és signe d'una forta pressió dels esquemes i prejudicis diglòssics i d'una metalitat molt conservadora.

Col·laborà en diverses publicacions i diaris d'Eivissa, com són El Correo de Ibiza, El Porvenir, Diario de Ibiza. També en algunes de Mallorca i Madrid: La Tarde, Correo de Mallorca, El Debate. I al setmanari Destino de Barcelona.

Al llarg de tota la seva vida mantingué una actitud extremadament conservadora i fou un important adicte al règim franquista, Per això, fou ben considerat i respectat socialment, pels sistemes i autoritats governamental. Prova d'això, en són les nombroses distincions que rebé. Fou membre de la Reial Acadèmia de la llengua i de la història, I obtingué la Creu d'Alfons X "El Sabio". L'any 1941, fou declarat Hijo Ilustre de Ibiza per l'ajuntament franquista de l'illa, L'any 1955 li donaren la Medalla de Honor y gratitud de la Provincia.

El dia vint-i-u de març de 1973, després d'una vida d'investigació i treball creatiu, Isidor Macabich morí a Barcelona. Les seves despulles reposen, avui, a la seva illa. Les seves publicacions i els seus escrits són considerats per molts com a testimonis valuosos de la història i la relitat eivissenques.

oooOooo