Dona, mora i catalanista: massa defectes junts en una sola persona com perquè un agent o un capità de la Guàrdia Civil ho puguin suportar! Saïda Saddouki va cometre la gosadia d’adreçar-se en català als membres de la Benemèrita, quan va acudir al quarter per entrevistar-se amb un capità, amb la idea d’aconseguir feina de traductora. Tant l’agent com el capità es degueren horroritzar amb aquella confluència en una sola persona humana, de sexe femení per més inri, dels dimonis ancestrals dels moros derrotats pels Reis Catòlics i ara de nou amenaçants i dels nous dimonis dels que volen trencar la unitat d’Espanya. Tot plegat, afegit a la calor del passat 16 d’agost (és probable que als quarters del gloriós cos no hi hagi aire condicionat), va calar foc a la metxa.

El relat de l’amable rebuda i dels cultíssims comentaris filològics que varen dispensar els guàrdies civils a la jove Saïda és conegut pels lectors d’aquest diari. Si a algú li ha passat per alt, basta que es faci una escena imaginària amb un parell de ninots amb tricorni i mostatxos (el diari no en parla, però per a la reproducció mental hi van perfectes) que actuen segons el guions més esperpèntics i més tòpics. Respecte de les mesures a prendre i les lliçons que cal extreure de l’episodi, ja n’hi ha que ho han dit: s’han d’investigar els fets, s’han de prendre mesures disciplinàries si s’escau i s’han d’introduir programes de coneixement del català entre els cossos de seguretat de l’Estat. No oblidem, tampoc, que quan reclamàvem que el nou Estatut d’Autonomia de les Illes Balears inclogués el deure de coneixement del català pensàvem en coses com aquestes: que ningú (sobretot un funcionari públic) no pugui al·legar desconeixement de la llengua davant un ciutadà o una ciutadana que se li adreça en català.

M’interessa dir, més enllà d’això, que per mi els protagonistes de la història no són l’agent i el capità, personatges patètics el nom dels quals no he volgut ni teclejar perquè no em quedin a la memòria. La protagonista és Saïda Saddouki, una magrebina que ha vingut a la nostra terra i no s’ha conformat a aprendre la llengua que tothom considera més còmoda per als immigrants, una actitud de la qual podrien aprendre molts de ciutadans vinguts de més a prop i que no han fet l’esforç. Saïda, a més, ha tengut el doble coratge de defensar el seu dret a parlar en català davant la Guàrdia Civil i de denunciar públicament el tractament ofensiu rebut. Pocs mallorquins arribarien a tant: un aplaudiment, doncs, per a Saïda.

Aquesta actitud i aquest coratge no són, probablement, els habituals entre les dones magribines que viuen entre nosaltres. Saïda, però, tampoc no és un cas aïllat o una excepció absoluta. Tant a Marroc com a Algèria hi ha milers de dones que rompen amb totes les nostres imatges fàcils del que són les dones àrabs. Entre nosaltres, n’hi ha que, davant la imatge d’una dona amb hijab, tenen el reflex condicionat de recordar la superioritat occidental. A molts d’ells, en realitat, encara els molesten més aquestes dones àrabs (o berbers!) com Saïda: conscients dels seus drets, desitjoses de conquerir espais de llibertat, i valentes. Tant Marroc, com Algèria, com nosaltres mateixos, hi tenim molt a guanyar, amb dones així.