El gran escriptor britànic Eric Arthur Blair, més conegut pel seu pseudònim George Orwell, va escriure l´any 1948 l´esgarrifosa novel.la 1984. N´Orwell havia fet de corresponsal de guerra a la Barcelona del 1937, aquella de la guerra civil dins la guerra civil, i havia estat destinat també a Moscou, on havia pogut veure cap on anava la Revolució russa que l´any 1917 havia acabat amb els tsars. Sabia, per tant, que tenia al davant una dictadura ferotge que havia anat creixent a redòs de la guerra, i enfosquida, en bona part, per la necessitat que tot el món civilitzat sentia de derrotar el nazisme i el feixisme. El comunisme venia a ser, en aquest context, com una mena de mal menor, aliat de les democràcies, amb qui s´havia de comptar per restituir la llibertat dels que patien el nazisme i el feixisme. No comptaven, emperò, com ja veia claríssimament George Orwell, que, en aquest context, s´estava gestant un totalitarisme que tendria conseqüències nefastes, no només per a Europa i per a Rússia, sinó per al conjunt de la Humanitat.

Una de les característiques que presenta la societat que George Orwell ens dibuixa en el seu 1984 és que la Història es reescriu contínuament, en funció de qui mani en cada moment al Partit. Quan es produeixen canvis, moviments, tota la Història anterior ha d´haver apuntat en aquesta direcció. Existeixen uns funcionaris que es dediquen exclusivament a la reescriptura de la Història, de manera que sempre s´adeqüi a la situació present, sense fisures ni aspectes controvertits que puguin apuntar en direccions diferents. El moment present constitueix la culminació d´un procés històric que, necessàriament, inexorablement, havia de desembocar en això que ara tenim.
La història que es va inventar n´Orwell era, certament, esgarrifosa, però la realitat encara ho va ser més. El gulag no va tenir res per envejar als camps de concentració nazis (amb la diferència que va durar moltíssim més i que es va estendre d´una manera esfereïdora), l´ús de la força contra nacions i poblacions indefenses no va tenir gaire paral·lel amb el que s´hagués produït en altres etapes de la Història (avui encara coueja amb la salvatge agressió a Txetxènia, per exemple, però en la major part del segle passat va afectar les repúbliques bàltiques, les caucàsiques, i unes quantes nacions més), l´acumulació de poder va batre també tots els rècords (Stalin, Mao, Ho Xi Min o Pol Pot, en varen tenir més i durant més temps que no Hitler o Mussolini), i la mort es va estendre per vastes àrees del planeta Terra (els khemers rojos es varen carregar prop d´un trenta per cent de la població del seu país, Mao Zedong va matar de fam o de repressió directa devers seixanta milions d´éssers humans)?

En aquest procés continuu de reescriptura de la Història (en el real, no només en el d´Orwell) es va produir, de manera sistemàtica, un fet esperpèntic: qui queia en desgràcia no apareixia a les fotos. Vull dir que era esborrat de les fotografies. Així, si, posem per cas, Lev Trotsky era considerat un "mal comunista" i alguna vegada aquest senyor sortia en una foto al costat de Lenin (un "bon comunista"), els funcionaris encarregats d´aquesta bonica feina esborraven Trotsky, no fos cas que algú pensàs que, alguna vegada en la vida, ell i Lenin havien anat de bracet.

Durant més de mig segle, uns tipus obscurs, en alguna txeca soviètica, es varen dedicar a esborrar contínuament individus d´allí on no havien de ser, i a reescriure la història. Tot havia d´acabar necessàriament en el paradís del bon pare dels pobles. Glups! I, si no, a Sibèria hi falta gent.

Sobre els esperpents no se n´ha de fer gaire broma. Els esperpents del passat mantenen la major part de les xacres de la Humanitat d´avui: les dictadures africanes que impedeixen el desenvolupament dels seus pobles i els enfonsen en la fam i en la misèria (Zimbawe, Nigèria, Sudan i d´altres "règims socialistes" en constitueixen un bon exemple), les agressions ferotges als que volen mantenir la diferència o la personalitat nacional (genocidis a Txetxènia, Darfur, Somàlia o Miammar), les reactualitzacions de la superada guerra freda (amb el suport al terrorisme d´Al Qaeda i a règims com el d´Iran, Síria o als fonamentalistes que fan trontollar els fonaments del Líban), una explotació generalitzada de la classe obrera (de la mà del capitalisme salvatge que aixopluga la nomenclatura del Partit Comunista Xinès) i les noves actualitzacions de règims de dubtosa qualitat democràtica (el chavisme a Veneçuela, els experiments de Bolívia i d´Equador, l´esquerra mexicana, aquesta barreja de comunisme i narcotràfic que es troba a Colòmbia?).

Sabent tot això, ens hauria de posar en estat d´alerta que un dirigent d´Izquierda Unida, en un article sobre el Bloc per Mallorca publicat en aquest mateix diari, esmenti diverses vegades el PSM i Esquerra Unida com a artífexs del projecte Bloc. Fins i tot, també fa referència a Els Verds i a Eivissa pel Canvi. Però no esmenta ni una sola paraula, ni fa una sola referència en tot l´article a Esquerra Republicana. Amnèsia sobtada? Virus que encara no hem rentat del disc dur? Poca fe en la llibertat nacional dels mallorquins? Massa visionat de fotos preorwellianes? El Gran Germà ha decretat que la Germandat no surt a la foto?

Bernat Joan Marí és secretari de Política Internacional d´Esquerra.