Volia començar dient que el compte enrere cap a les eleccions generals del proper mes de març ja ha començat, però aviat m’he adonat de la inexactitud: el compte enrere fa temps que corre, i a hores d’ara comença a resultar apremiant. Quan manquen quatre mesos, amb Nadal pel mig, per a la cita amb les urnes, comença a ser ben hora que les forces polítiques de l’ecologisme, de l’esquerra i del nacionalisme progressista acabin de perfilar una candidatura conjunta i engrescadora per als milers de ciutadans que l’any 2004 varen votar Progressistes i que l’any 2007, a Mallorca, han votat el Bloc. Una candidatura amb capacitat, naturalment, d’atreure nous votants.

La referència a les experiències de coalició de les darreres convocatòries no és gratuïta: la continuïtat respecte del que s’ha fet els darrers anys és un primer element a prendre en consideració. Una trajectòria coherent té més possibilitats de ser entesa per l’electorat que una d’erràtica. Una novetat, en aquest sentit, puntua favorablement si suposa sumar, però és mal vista pels votants si suposa fracturar el que abans ja s’havia presentat de manera conjunta.

L’altre element bàsic a valorar a l’hora de fer una candidatura de suma és l’objectiu assolible de trencar el bipatidisme històric en què sembla encallat aquest país pel que fa a la seva representació al Congrés dels Diputats. Poca gent dubta que l’any 2004 Progressistes hauria obtingut un diputat si no hagués estat pel tràgic atemptat d’Atocha. I ningú no pot dubtar, perquè són matemàtiques, que els resultats del Bloc, extrapolats a les generals, ens situen al Congrés. Cal, per tant, no perdre l’ocasió de tenir el primer diputat que pogués posar l’obediència als interessos de les Illes Balears per davant de la disciplina dels dos grans grups parlamentaris espanyols. L’experiència del senador autonòmic Pere Sampol és ben il·lustrativa: en quatre mesos se l’ha vist més defensant els nostres interessos a Madrid que el que s’ha vist en quatre anys als vuits diputats del PP i del PSOE. Poder tenir al Congrés, la principal cambra de representació de l’estat, un diputat de vertadera obediència al país significaria una passa històrica per a la nostra autoestima i per a les nostres possibilitats de ser més entesos, més respectats i millor finançats.

Els partits que hem fet possibles les experiències de Progressistes i del Bloc hem de renovar els vots, tornar-nos a comprometre amb la idea que els que compartim allò essencial en programa i en discurs polític hem d’oferir a l’electorat propostes d’unitat. L’esperit de suma que ha fet possible les coalicions anteriors (i que ha permès, per exemple, que ara tinguem governs progressistes a les Balears, als consells i a municipis com Palma o Eivissa) ens ha de dur a estar oberts a incorporar més gent que comparteixi la nostra aposta pel progressisme, pel nacionalisme i per l’ecologisme. Partint del que ja hem construït, tenim les portes obertes. Les exclusions no formen part de la nostra manera de fer: menys encara, les exclusions de ningú amb qui ja compartim grups institucionals. Vistes les coses així, les eleccions generals poden deixar de ser un trencaclosques i un mal de cap i esdevenir, en la realitat i no en la retòrica, una oportunitat.