Esquerra Unida i Els Verds hem anunciat, aquesta setmana, que concorrerem en coalició a les properes eleccions generals del mes de març. És fàcil explicar per què l’anunci arriba tard: fins fa molt poc posàvem tot l’esforç en la reedició de «Progressistes», la coalició que el 2004 va englobar Verds, PSM, EU i ERC. Enteníem que era el més coherent amb la política d’aliances de les darreres eleccions, que era el que oferia més possibilitats d’obtenir un diputat que rompés el bipartidisme PP-PSOE, que era el que responia a la confluència social que es dóna entre la gent del nacionalisme progressista, l’ecologisme i l’esquerra més avançada, i que era el que permetia avançar en la consolidació del Bloc.

No ha estat possible. Tenim la voluntat de polemitzar el mínim amb PSM i ERC, companys de Bloc (i per molts d’anys!), però (i aquí acabarà qualsevol cosa que s’assembli a una acusació) convé tenir clar qui volia mantenir la política d’aliances i qui ha optat per canviar-la. En aquest sentit, recusam, per deslleial, l’explicació segons la qual EU i EV no són a la gran coalició nacionalista per «autoexclusió»: tothom sap que una gran candiatura que englobàs des d’UM fins a EU i EV ni és comprensible ni ha estat mai una possibilitat real: les declaracions de Miquel Nadal de «no descartar» el vot a la investidura de Rajoy ho expliquen molt més bé del que jo ho podria fer. Els nostres socis nacionalistes de Bloc han triat, aquesta vegada, uns altres companys: res a dir.

L’electorat d’esquerres s’ho mira amb cara de no entendre res. Molt de tacticisme de curta volada i bregues inútils, deuen pensar. No és exactament així: hi ha una certa dosi de tacticisme, és cert, i, la veritat, molt poques bregues. El que hi ha sobretot són dos projectes polítics diferents. Ho explicava no fa gaire Josep Melià: des de l’altre projecte polític, hi estic d’acord.

El projecte polític de la unitat nacionalista és el d’una coalició en què la qüestió nacional és el factor d’unitat gairebé exclusiu, davant el qual qualsevol altre element (progressisme, ecologisme) queda deliberadament difuminat. «El nacionalisme superador de l’eix dreta-esquerra» esdevé la teorització de la renúncia al llegat de l’esquerra. «Defensar els interessos de les Illes a Madrid» és la nova divisa que justifica la indefinició davant de qüestions candents del debat polític estatal (política fiscal, laïcisme, serveis públics, política exterior, política d’infraestructures, canvi climàtic…) que, com a ciutadans de l’Estat, ens afecten de manera evident.

Des del respecte (que no ens cansarem de practicar, i d’exigir per a tots), les persones d’esquerres sentim que aquest no és el nostre projecte. I no perquè sigui «massa nacionalista»: EU-EV vàrem votar contra el nou Estatut per insuficient (mentre UM el votava a favor, per cert), i tenim poca cosa a demostrar en qüestió de defensa de l’autogovern, de la identitat o de la llengua. No és el nostre projecte perquè no compartim la simplificació extrema d’una política estatal reduïda a pugna entre el Madrid centralista i les nacions que volen més autogovern. Perquè no volem sacrificar a l’altar de la unitat nacionalista les nostres posicions d’esquerres i ecologistes: a la política estatal també s’hi va per defensar coses (polítiques de pau, polítiques a favor de la dona, serveis públics, protecció per al clima) respecte de les quals dubtam molt que tenguem les mateixes opinions que tots els membres de la «Unitat per les Illes». I perquè defensam un espai que es vol al mateix temps compromès amb els interessos de les Illes Balears i nítidament d’esquerres: amb aquesta voluntat, Esquerra Unida i Els Verds feim coalició.