La noblesa del franquisme

Llorenç Capellà

 

 

L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ha posat el crit en el cel perquè Fernández Bermejo, abans de plegar del Ministeri de Justícia per un assumpte de banyes, va renovar el títol de Duc de Mola als hereus de Don Emilio, l’inspirador del bombardeig de Guernica. No cal dir que a la gent d’ARMH li vessa la raó. Tanmateix, dubto que a Bermejo puguin imputar-li altra responsabilitat que la d’haver fet de missus. Tocant a les coses de la noblesa el responsable últim és el Rei. Si més no, d’ençà que Franco no pot encarregar-se’n personalment. De fet, va ésser Don Francisco qui va concedir el ducat a Don Emilio, amb el vistiplau de la noblesa espanyola, aleshores més preocupada de col·locar els seus hereus a la Caixa o a l’Administració que de posar filtres a la puresa de sang. Al cap i a la fi, la noblesa sovint s’ha adquirit d’una manera força innoble.

Si uns hi accedeixen, com és el cas de Don Emilio, per bombardejar poblacions indefenses, altres ho han fet traficant amb esclaus o matant moros. Don Emilio va ésser nomenat Duc de Mola, a títol pòstum. Si hagués sabut que el donant no era Alfons XIII, sinó el seu menystingut Franquito, hauria esqueixat el nomenament en quatre trossos. Però els seus fills no foren tan primmirats, sobretot si tenim en compte que Franco –que li estava infinitament agraït pel fet d’haver-se mort– el feia duc amb Grandesa d’Espanya. Què vol dir això? No ho sé exactament. Però intueixo que tocant a raça i procedència ningú no pot aspirar a més. L’alt honor li va ésser concedit l’any quaranta-vuit, encara que no va ésser l’únic que en aquella època va mudar de pèl. La majoria de colpistes es deixaren veure pel registre nobiliari.

Els hereus de José Antonio heretaren el ducat de Primo de Rivera i, els de José Calvo Sotelo, el de Calvo Sotelo. El general Moscardó va passar a dir-se Comte de l’Alcázar de Toledo; Queipo de Llano, Marquès de Queipo de Llano; i Juan Yagüe –a qui el poble dóna el mateix tractament que al bou d’Osborne, n’acaba de decapitar la rèplica en pedra–, Marquès de San Leonardo de Yagüe. Entre els anys quaranta-vuit i cinquanta-tres, Franco va tenir l’obsessió d’ennoblir la llopada feixista. Dávila, Onésimo Redondo... Un fotimer! De manera que si els d’ARMH pretenen que totes les titulacions d’aquesta època siguin anul·lades, únicament quedaran registrats en el llibre nobiliari els noms de les set cases. De tota manera, no crec que Fernández Bermejo renovés el títol als hereus de Mola d’acord amb aquesta consideració. Probablement ho va fer perquè tant li és blanc com negre, blau com roig. Potser sigui un contrasentit el fet d’afirmar que la democràcia actual és hereva de la dictadura; però, en tot cas, en va heretar una manca d’esperit crític aberrant.

El fet de continuar elevant a la noblesa gent compromesa amb el feixisme n’és un exemple. Arias Navarro, conegut històricament amb el sobrenom de Carnicerito de Málaga, i una de les persones més determinants en els cinc afusellaments del mes de setembre del setanta-cinc, va ésser nomenat marquès i gran d’Espanya amb posterioritat a la mort del Dictador. I què direm dels Franco? La filla de Don Francisco va passar a ésser Duquessa de Franco i, la vídua, Senyora de Meiràs, ambdues amb Grandesa d’Espanya. Naturalment, tots aquests títols porten la signatura de Joan Carles de Borbó. És cert que foren concedits abans de l’aprovació de la Constitució. Però també ho és que el senyoriu de Meiràs, que havia quedat sense hereu a la mort de Carmen Polo, va ésser renovat a favor de Francisco Franco Martínez Bordiu.

I ho va ésser a l’any vuitanta-vuit, amb Felipe González a la Moncloa. Aleshores...? La indignació d’ARMH està més que justificada. Però, mireu, amics, els títols concedits pel franquisme són anècdota. Allò que indigna veritablement de tot plegat és el fet de comprovar que en democràcia s’honoren les biografies de la dictadura com si els valors que serviren per a reprimir vides i llibertats continuessin vigents. Una bestiesa de tal magnitud ens singularitza davant el món.

Reproduït de DIARI DE BALEARS 26/03/200

 

El generals Franco i Emilio Mola, caps de la rebel·lio militar-feixista de

 1936