Una esquerra desterrada de la
política
Guillem Frontera

Què pot fer una persona
d'esquerres per no sentir-se desplaçada en el món actual?
Quines possibilitats té d'integrar-se en un projecte polític
de llarga durada? El primer excurs raonable ens menaria a
l'absència d'aquest problema en els territoris de la dreta,
sempre més estable i sòlida, però, sobretot, més atenta a
les conveniències que no a les conviccions, més preocupada
pels interessos que no per les idees. És clar que sempre hi
ha hagut persones de dreta moderada sense encaix en el PP,
però també en aquesta situació han pogut trobar recer en
formacions d'implantació autonòmica, sovint d'un
nacionalisme temperat. Parlaríem, és clar, del PNB o dels
socis de CIU, o aquí, amb més problemes i no tanta
estabilitat, d'UM. Però del retrat robot d'un humanista
d'esquerres en surten uns tipus que haurien de pagar un alt
cost en renúncies per acomodar-se en una de les formacions
d'esquerra actives en la política espanyola o autonòmica -d'aquest
país.
Si us traslladau en un flash back a la floració democràtica
i recorreu el camí cap al dia d'avui, us trobareu amb una
cuneta estibada de persones d'esquerra, víctimes d'obscures
maniobres dels professionals de la política, del desencant,
de la desubicació. Una petita part d'aquestes víctimes han
mirat de sobreviure's civilment sumant el seu esforç i la
seva capacitat i/o experiència a causes nobles que els
partits polítics no han inclòs adequadament en els seus
programes. El món de la solidaritat i la cooperació, el de
l'ecologisme, el de la cultura i patrimoni, també els grups
antisistema, han pogut beneficiar-se sovint de les
aportacions d'aquestes persones, la resistència de les quals,
però, és quotidianament posada a prova per la pandèmia que
Peces Barba anomena juvenilisme -també més letal en
l'esquerra que no en la dreta. Sense oblidar que en aquests
universos la dinàmica es resol sovint en inestabilitat.
L'artista Vicente Rojo conta que un dia Gabriel García
Márquez li va confessar: "Soy un comunista sin lugar donde
sentarme".
Hi ha una esquerra que he estat temptat de qualificar de
nòmada, però no és el cas, perquè el nòmada clàssic sabia on
anava i residia en el camí. Es tracta, més bé, d'una
esquerra aperduada, erràtica, que vagabundeja extra-murs de
la política activa, amb les restes de molts de naufragis,
amb el sentit de la decència i del decòrum intacte, vençuda
però no derrotada. És el resultat d'un encadenament de
successos puntuals o es tracta d'un tret característic de
l'esquerra, d'un destí inexorable, que la condemna a poder
trobar la compenetració tan sols en algunes situacions
excepcionals -i encara?
És clar que hi ha una part del pastís electoral, la que
competeix amb la dreta, que és designada habitualment -inapropiadament,
a parer de servidor- com esquerra, els socialistes. La
dinàmica europea actual el està reduint significativament el
paper, potser per haver renunciat a ser avantguarda real del
progrés en els seus països respectius. Els socialistes, amb
uns objectius en bona part coincidents amb els proclamats
per la dreta, per treure rèdits dels que els caracteritzen
necessiten adreçar-se a una societat fortament polititzada,
quan ells han contribuït decisivament a la seva
despolitització. Però, en fi, aquesta és una altra història,
amb uns protagonistes i uns figurants que sempre tenen lloc
on seure. |