|
SEM era el pseudònim que feren servir el poeta romàntic Gustavo Adolfo
Bécquer i el seu germà Valeriano, pintor, per elaborar Los Borbones en
pelota, un retrat de les orgies d'Isabel II, exponent de la
hipòcritament ocultada addicció al sexe que defineix tan singular
família. Malgrat els esforços d'eliminar-ne tots els exemplars (amb
major intensitat arran de la sanció a El Jueves per un acudit), el
llibre s'ha salvat gràcies a un catàleg publicat als Estats Units que
hauria posat en evidència la censura dels descendents de la
protagonista. Els cercadors d'internet faciliten la visió ben
instructiva de les 89 aquarel·les pornogràfiques, amb els rodolins
corresponents, sobre la vida dissoluta d'aquella reina, casada a 16 anys
per força amb un cosí homosexual. Isabel II, a banda dels avortaments,
va parir deu vegades de, com a mínim, sis relacions fructíferes. És
sabut que Alfons XII era fill del tinent Enric Puig i Moltó i que el
poble anomenà l'infant el puigmolteño. Òbviament, del militar català va
desaparèixer gairebé tota la documentació dels arxius. L'Espanya
jacobina no resistiria un rei amb un llinatge català que ni tan sols no
sap pronunciar.
Les bacanals organitzades a la cort, segons els germans Bécquer, gaudien
de molta participació de nobles i de militars, però també de clergues.
Entre aquests, Antoni Maria Claret, Sor Patrocinio o el mallorquí
Francesc Valldemossa, professor de cant de la família. Aquesta presència
va tenir un alt rendiment pràctic: el generós concordat que concedí
Isabel II que supeditava drets civils a l'Església catòlica i que
condicionaria, i condiciona encara, la llibertat religiosa a tots els
àmbits de la vida ciutadana, especialment el de l'educació. No ens ha de
venir de nou que Pius IX amollàs la famosa frase "E putana, ma pia!",
quan algú va retreure la intemperància luxuriosa de la reina espanyola
front als excessius elogis que el papa li havia dedicat en posar-la com
a model de cristiandat. Tampoc no ens ha de sobtar gens que el mateix
Pius IX instruís l'expedient per santificar Cristòfol Colom i Isabel de
Castella per haver incorporat Amèrica a la fe cristiana, ni que, per
compensar el fracàs cantat d'ambdues canonitzacions, instàs la de Claret,
confessor de la reina i protegit del rei consort, que va quallar per la
mateixa via pietosa, i econòmica, que va seguir el procés recent d'un
altre sant: José María Escrivá de Barbastro.
Filla de la quarta esposa de Ferran VII, Isabel havia accedit al tron
espanyol gràcies a la derogació de la llei sàlica que excloïa les dones
de poder regnar, tal com ara estableix la masclista constitució. Aquella
disposició va ser la causa de les guerres carlistes, amb un conflicte
dinàstic mai no resolt pels borbons. La vida llicenciosa de la cort, la
corrupció electoral (sempre guanyaren els partits que convocaven les
eleccions), els obstacles contra la participació ciutadana, les absurdes
guerres colonials i les contínues intervencions de la reina en política
(fins al punt de postular-se com a presidenta del govern),
l'arrossegaren a un descrèdit que, accentuat per la situació econòmica
que va enfonsar la indústria naviliera mallorquina, desembocà en la
revolució de 1868, la Gloriosa, iniciada a Cadis, amb l'adhesió
immediata de Barcelona i dels territoris catalans que feren inútil la
resistència monàrquica. La reina, destronada, va refugiar-se a París.
Vuit anys abans, el setembre de 1860, amb motiu de la seva visita a
Palma, Isabel II havia inaugurat la plaça de la Reina allà on fins
aleshores hi havia el convent i l'església de Sant Francesc de Paula.
Enmig de la nova plaça, mirant cap al passeig del Born, el novembre de
1863 s'instal·là un majestuós monument que, tanmateix, no va durar cinc
anys, perquè dia 1 d'octubre de 1868, arran de la Gloriosa, els
republicans procediren a decapitar i destruir l'escultura de la infausta
reina. El cap de l'estàtua va ser convertit en morter d'una apotecaria.
De la resta del monument, una part va ser venuda per decorar un panteó
del cementiri i, amb el cos de la reina i el de les estàtues que
l'acompanyaven, es va fer la molt trepitjada escala de marbre que encara
avui dóna accés al pati de butaques del Teatre Principal.
Tombar i esmicolar la imatge va ser la metàfora visual de la proclama de
la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els borbons, demanà
la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de
consum i les loteries, l'abolició de la pena de mort i de l'esclavisme,
sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d'impremta, d'ensenyament i
de culte. Encara avui, per a oprobi del progrés i afronta a les
llibertats, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan
Alcover ens recorda la reina destronada. Les associacions de memòria
històrica, més enllà de limitar les vindicacions al període de la Guerra
dels Tres Anys, tenen feina a rompre, perquè si bé la plaça dedicada a
Isabel II no inquieta ni fa nosa als polítics responsables de mantenir
l'endemesa, almenys hauria de remoure la consciència cívica de la gent
conscient i condreta, tal com ho feia, fins fa no res, el monument als
Jinetes de Alcalá o, encara, el feixista de la Feixina.
Texte reproduïd de
Diari de Balears 22/06/2009 |
