|
Gabriel Florit
Memòria, reconeixement
En xerràvem l'altre dia amb Maria Antònia Oliver París de
Memòria Històrica. No hi ha dret tanta desídia, la deixadesa, el passa tu
de tants individus responsables. I passen setmanes, mesos, anys, i res no
fan. Pens que potser el que cal és anar parlant, repetint el més fort
possible les fetes, les reivindicacions, els assassinats, els abusos
comesos un temps i moment ja llunyà, però que no han trobat encara
justícia, rectitud, consol. Cridar-ho fort per deixondir sordeses
intencionades, deixar-los sense excuses, posar-los en evidència.
Ens reafirmam: fora el fantasmagòric monument de Sa Feixina, que per molt
que prediquin els panxes agraïdes és i representa una ofensa a la dignitat
de molta gent. Exigim l'exhumació de les fosses de Ciutat, de Calvià, de
Porreres, de Son Coletes de Manacor, d'onsevulla, identificació de les
restes i la seva entrega als familiars que ho sol·licitin, despeses a
càrrec de l'administració per descomptat. I contar les eixides, fer
rotllanes, parlar-ne, recuperar la memòria d'uns fets i una gent que tant
de zel han posat alguns en amagar-nos. I cadascú dins la seva pleta,
espedregar.
El meu redol, el motllo de la meva encarnadura és a Sineu, com molts de
vostès ja deuen saber, i a la meva vila vàrem dur molta sort. Aquesta sort
va tenir nom, un militar revoltat, el tinent coronell Mateu, que alliçonà
la "vieja guàrdia" de la falange local amenaçant-los d'utilitzar la seva
pistola contra qualsevol que utilitzàs la seva amb qualsevol sineuer.
D'aquesta manera, aconseguí que aquella colla d'assassins es limitassin
als pobles dels voltants "únicament", amb algunes històries que fan
calfreds, cruixir de dents de ràbia millor dit, i que he narrades per
escrit a part o banda, que ara no ve al cas.
Així i tot, segons les contarelles hivernenques arran foganya si no hi
havia bubotes, i també gràcies al Dicccionari Vermell de Llorenç Capellà,
sabem que el mestre de l'escola graduada de Sineu, Bartomeu Matas i
Alemany, d'Esporles, trenta-tres anys, casat, d'Esquerra Republicana, va
esser empresonat a Can Mir, aquella sala d'espera pel que fóra, poques
vegades res de bo, i un horabaixa va sentir el seu nom sonar pels altaveus.
"Avui m'ha tocat a mi", va dir als companys que tenia més a prop. Es
tragué el rellotge i l'entregà al seu amic sineuer Joan Matas Escolà, amb
el prec que el fes arribar a la seva dona, quan pogués. L'afusellaren la
matinada del tretze de febrer del trenta-set.
Em contaren també testimonis ja desapareguts, l'amo en Tomeu Tintorer,
l'amo en Pep Des Forn, el sastre mestre Gabriel Gelabert Conet...,
informació contrastada; per tant, em feren a saber dic, que hi hagué un
altre sineuer mort a conseqüència d'aquella violència desfermada. Li deien
Joan Jaume i Florit, de malnom Batlote, que l'any 1936 havia complit 31
anys. Un dissabte horabaixa era a la barberia per afaitar-se quan entraren
dues al·lotes de la "sección femenina", una d'elles encara viva avui en
dia, i a canvi d'un donatiu li volgueren penjar una bandereta de "ayuda a
frentes y hospitales". Ell es negà que li enjoncassin res i els donà
l'esquena remugant que la moneda que duia era pel barber, vatua!
El denunciaren. El tancaren primer a la presó de Sant Domingo d'Inca.
L'abeuraren d'oli de ricí, com era el costum. Després el traslladaren a
Can Mir també a l'espera de judici o d'una de les maleïdes posades en
llibertat. Sa mare va anar a visitar-lo i ell no va voler que el veiés. "A
la presó només hi són es lladres i jo no he robat res a ningú. No vull que
mumare em vegi aquí dins", diuen que va dir. Es tancà de barres i es negà
a menjar res de res. En tres setmanes va esser mort. Tenia 31 anys, ja ho
he dit. És l'únic sineuer mort en vaga de fam, que jo tengui notícia. Era
pagès, fill i nét de pagesos. Havia nascut dia 9 de gener de 1905, al
carrer de Sant Vicenç núm. 2 de Sineu. Honorem la seva memòria i que
descansi en pau.
Texte reproduïd de
Diari de Balears 22/06/2009 |