Francisca  Bosch i els anys difícils.

Record amb claretat la primera vegada que vaig veure  Francesca Bosch. El règim franquista havia demanat una comdemna a mort a 6 joves bascs encausant a 17 persones per les quals es demanaven 753 anys de presó a més de les penes de mort. Era l’ anomenat Procés de Burgos, el Consell de Guerra es celebrà en desembre del 1970, finalment la pressió popular aconseguí que els comdenats a mort fossin indultats després d’una setentència comdemnatòria. Per aquells temps,un grup de joves procedents de l’escultisme havíem dirigit les nostres inquietuds cap a la pressa de consciència  sobre què significava una societat sense llibertats, érem gent molt jove: 17 o 18 anys. Començàvem a conéixer les dramàtiques conseqüències de la repressió durant la Guerra Civil a Mallorca així com a la postguerra: la brutalitat del franquisme, és dir el que aleshores s’anomenava  “tenir conciència”.

Tomeu Mestres, em parlà dels seus contactes amb el  Partit Comunista – amb les Joventuts Comunistes – i de la visita que havia realitzat a una casa de Ciutat on les parets estaven farcides de llibres i on fins i tot cregué veure  una bandera roja. Òbviament es tractava de Ca Na Francisca.  En Tomeu,  Josep Mª Cano – nét del batle de Palma assassinat ­- ­­ i jo mateix tinguérem una entrevista amb N’Antoni Mª Thomás allà al darrer pis de dalt la llibreria Logos. Així, fruit d’aquest contacte concretàrem participar a una “bustiada” per difondre un document  contra el processament i les penes de mort que  demanaven contra els joves bascs.

 Un vespre, no massa tard, a l’esplanada de l’anomenada Plaça dels Jinetes de Alcalá una dona amb un infant a la mà ens va donar un paquet tret d’ una senalla de palla i férem la repartició dels fullets per les bústies de la  barriada de Santa Catalina. Aquella dona amb una senalla i un infant a la mà – pot ser el seu fill En Jaume – era Francesca Bosch a qui  tornaria a trobar per la meva amistat amb el seu fill major Biel  i amb qui  compartiria un bon grapat d’anys de complicitat en la lluita clandestina i un altre bon grapat d’anys, després de la transició política, de desavinences dins del context de la crisi del comunisme espanyol. Ella prengué el camí de la reafirmació ideològica de l’ortodoxia marxista-leninista i jo el camí de l’evolució de l’ eurocomunisme.

Després de realitzar el repartiment dels fullets el joves ens anàrem al bar Brusel·les. Jo, en aquells temps, treballava a la llibreria L’Ull de Vidre que la polícia política considerava un cau de comunisme i revolucionarisme.  El régim declarà l’Estat d’Excepció a Guipúskoa el desembre de 1970 i a continuació suspengué arreu de l’Estat les garanties de l’article 18 del Fuero de los Españoles: un estat d’excepció de facto. La policia política s’enduguè dentingut a Frederic Suau i a un soldat català amic nostre anomenat Amadeu entre d’altres. La llibreria havia passat, amb tots aquests entrebancs, a mans de Pere Rios, Biel Cerdà i Bernat Homar –en Bernat i jo érem els dependents - tots ells foren detinguts per la policia – a mí en deixaren tot sol : potser aleshores era massa jove  -   la por feia que no comparegués ningú per aquella llibreria. Finalment va fer fallida i es tancà per convertir-se després en la galeria d’art  Quatre Gats. Així anaven les coses.

 Aleshores, ja havia començat el meu camí de compromís polític amb l’extrema esquerra . El PCE ens semblava una opció revisionista i reformista no revolucionària que parlava de pactar amb la burgesia per tal d’implantar un sistema de llibertats formals. Pactar amb la burgesia beneficiària de la sublevació feixista i del franquisme¡  Arribaren també a les Illes les onades del maig francès del 68, el “prestigi” de la Revolució Cultural xinesa i el seu Llibre Roig, la lluita de solidaritat amb el poble del Vietnam, les guerrilles sudamericanes,  la revolució cubana i també, la contestació cultural. A les pàgines dels diaris locals Antoni Serra, Ignasi Ribas, Antoni Mª Thomas, Damià Ferrà Pons, Miquel López, Llorenç Capellà, Frederic Suau .... deixaven testimoni d’una actiud progressista i democràtica.

Després de dos anys de militància a l’extrema esquerra i mitjançant un llarg seminari polític dirigit per Miquel Rosselló – estudiant d’econòmiques procedent del maoísme a Barcelona - i Rafael Macau – jove estudiant i dirigent del PSUC que es desplaçava des de Barcelona a Palma-  cuatre joves, procedents de l’esquerra radical,   ingressarem al PCE: Miquel Mas, Eusebi Riera, Pep Valero i jo mateix, a finals de 1972 o principis de 1973. Miquel Rosselló partí cap a la pressó a cumplir comdemna:  havia ingressat al PSUC  complint presó provisional.

A partir d’aquest moment vaig començar  una estreta col·laboració política quotidiana amb Francesca Bosch. Vaig abandonar el maoisme i en vaig endinsar amb la reflexió del PCE sobre el procès de canvi social a partir de conceptes com el d’Aliança de les Forces del Treball i la Cultura i el camí, després de recuperades les llibertats cap un bloc anti-oligàrquic i anti-monopolista de  la política de Reconciliació Nacional i de Pacte per a la Llibertat i també de  les noves idees de l’eurocomunisme que considerava la democràcia política con un valor substancial i desenvolupava una crítica radical contra les deformacions polítiques de l’ anomenat socialisme real i no sols de l’estalinisme.

La meva relació amb Francisca Bosch era  anterior a la meva entrada al PCE degut a la meva amistat amb el seu fill Biel emperò la meva vinculació política començà inmediatament després de la meva entrada al PCE. De  fet, quasi cada horabaixa en dirigia a aquella casa de les Avingudes  allà on era molt ben rebut i des d’on el PCE a les Illes aleshores centrava la seva activitat.

Ca Na Francisca, va ser un espai de llibertat i de lluita antifranquista. Allà es conspirava les 24 hores del dia a la vegada que els joves amics d’en Biel féiem sonar la guitarra, sabíem de Bob Dylan, Joan Baez, Raimon, Pi de la Serra o Paco Ibáñez, de la revolució cubana i Che Guevara i ens atreia el món de Deià, la constestació “hippy”  i la revolució sexual predicada per Wilhelm Reich. A fora de la casa la dictadura persistia

Francesca  concentrava a ca seva quasi tota l’activitat del partit clandestí  i posava la seva persona, temps i espai vital al servei de la causa democràtica i de les idees comunistes i a la práctica d’un altruisme poc comú. No crec, ni de prop, que hi hagi un cas de major compromís polític democràtic que el de Francesca  a la Mallorca d’aquells anys.

Per ca seva compareixien vells comunistes uns temps represaliats.  Allí vaig tenir l’oportunitat  de conéixer i conversar emb Guillem Gaià – Es Mestre – Miquel Rigo o don Toni Llodrà – “don  Toni d’abaix” ja que vivia al primer pis i aquest fou l’introductor de Francesca al món del comunisme resistent  balear amb una  bona estança a Can Mir darrera les seves espatlles. Escoltar les històries  d’es Mestre Guillem Gaià en duia al món de la lluita en el seu cas plena d’heroïcitat i persistència durant la Guerra Civil – la dramàtica represssió, els assasinats massius a Mallorca– 18 anys de la seva vida empressonat  després de la guerra i tot seguit la tasca d’organitzar el Partit Comunista en les condicions de la més dura repressió i a la més dura clandestinitat a la Mallorca de la posguerra.  S’havia lliurat de la mort dues vegadas totes amb una llarga història. En Miquel Rigo parlava de  com una bomba llançada pels falangistes ferí greument a la seva companya Reyes a la Casa del Poble de Palma el 1936 i com va poder escapar de la repressió amb la seva anada cap a les Olimpíades Populars a Barcelona, com participà al desembarc de Bayo a Porto Cristo i la seva estada al camps de concentració de Sant Cyprien i Argelès a l’exili després de la derrota de la República. Francisca congriava l’amistat de tots ells  i enllaçava amb  les restes de la desfeta del comunisme mallorquí, amb els germans Serra  del Bar Plata, Guillem Terrasa de Sa Perfumería, Maties Galmés de Petra, mestre Joan Boyeras de Muro,  Toni Vich d’Esporles, Colau Alzina, Marcos Peralta i tants d’altres, vells repressaliats del franquisme.Una  Mallorca ocultada pels vencedors apareixia davant els meus ulls, plena  d’orgull  dient el nom dels botxins i enraonant el verb de l’infàmia.

Puntualment es recollien diners per als mallorquins comunistes empressonats : Antonio Luna i Libert Rigo i també el jove Claudio Bonilla als qui les reixes no deixaven gaudir dels espais de la llibertat pel sol fet de defensar unes idees. Francisca Bosch era un punt vital de totes aquelles relacions clandestines que ajuntaven  les noves generacions mallorquines  amb el sector dels obrers,  la majoria recent inmigrats o no tant recents com  era el cas del germans Peralta – altre punt calent de l’activitat antifranquista – especialment  Marcos Peralta i la seva companya Carolina Campos. Un bon grapat d’obrers procedents de les zones rurals de l’Andalusia més pobre: Rafael Azorín, els  germans Enrique i Juan Acosta, Simón Bonilla i el seu fill Luis, Miguel Trasierra,  i un llarg etcètera ja que el caire temporer del treball dels inmigrants feia que de cop i volta comparaguesen “collas” de picapedrers que en realitat també eren cel·lules del Partit Comunista. Era el cas de dues  molt nombrosses formades per treballadors cordovesos residents per la zona des Camp Redó. Amb tots ells s’obria la tasca d’organitzar les Comissions Obreres alehores moviment sindical de caire polític-social.

Francesca Bosch també era el punt de referència del que dins el partit s’anomenaven “intel·lectuals”, es a dir les Forces de la Cultura que agrupats també amb una cèl·lula realitzaven la seva tasca política . Entre aquests els més fixos i compromesos: Miquel Miravet i Ignasi Ribas.

Una altra activitat que centrà l’atenció de Francesca Bosch fou la de donar impuls als organismes unitaris: Mesa Democràtica i després, la Junta Democràtica. Les relaciones de Francisca amb els carlins eran excel·lents fins al punt de ser convidada a entrevistar-se amb el pretendent a la Corona d’Espanya Carlos Hugo de Borbón al sud de França. Fernando Truyols, Josep Mª Biarnés, Joan Antoni Estades de Moncaire, Bartomeu Suau ... membres del Partit Carlí i demòcrates – fou molt difícil fer comprendre als militans del partit que tal combinació era possible. I tant que ho era!!.Ells foren fidels als acords unitaris amb el PCE en la lluita per la democràcia .La màquina de ciclostil del partit restà una bona temporada amagada a les mines a prop d’Alaró gràcies a la col·laboració dels carlins el quals probablement feren més antifranquisme que molts. Francisca, així, anava “per ses bandes” a juntar voluntats i a constituir aliances com a representant de les Dones Democràtiques , Marcos Peralta com al de Comissions Obreres, Ignasi Ribas per el PCE i fins i tot el fiscal Miquel Miravet com a representant de Justicia Democrática o Manel Mora – socialista popular conectat per Bibiana Herrero – present a  les plataformes unitàries d’aleshores.

L’any 1976 la transició cap a la democràcia ens dugué cap una nova situació i amb ella Francesca jugà un paper cabdal com a primera imatge del Partit Comunista des de la derrota republicana. Emperò ben prest començaren les desavinences, primer amb un nucli de militants procedents de Bandera Roja – Paco Obrador, Antoni Tarabini, Cel·lestí Alomar, Jesús Pérez, Antoni Garcia  ... – Del conflicte  sorgí un enfrontament intern que dugue aquests militants i d’altres – com Sebastià Serra – cap a la fundació del PSI – primer Promocions Socials Illenques, després Partit Socialista de les Illes i finalmente PSM o sia Partit Socialista de Mallorca. I un poc més tard, ja en plena transició, l’octubre del  1976, a la III Conferència del PCE celebrada a Formentera, começà  un seguit de desacords polítics que definitivament m’ allunyaren de Francisca Bosch.

Els anys  ajuden a entendre la vertadera dimensió de les persones.  Jo parl de fa trenta anys i ella en fa deu que ens deixà . De  Francesca Bosch ens queda el testimoni real d’una persona rebel que s’enfrontà amb cara i cor amb una societat tancada, reaccionària i estreta i que posá el seu millor esforç per conquerir un tipus de societat democràtica, solidària i igualitaria, la qual cosa es molt d’agrair.

Pep Vílchez

Ciutat,  novembre del 2002