No importa anar a Catalunya o  cap altre indret, per recollir el model polític que molta gent crèiem que més ens convé i que desitja’m que, després de les properes eleccions del 27 de maig, governi els municipis i les institucions autonòmiques de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

No fa falta mirar molt lluny. L’experiència generada en el passat recent pel Pacte de Progrés en el Govern de les Illes Balears, per molt que es vulgui desdibuixar, gaudeix d’un bon perfil i és un bon punt de partida per obrir un nou camí polític.

El 2003 finalitzà l’experiència del Pacte - iniciat el 1999 -  que significà  la primera i, fins ara, única experiència d’un Govern balear progressista des de l’arribada de l’ autonomia i la democràcia a les nostres Illes. En el context en el que governà l’acord entre el PSOE, PSM i EU- Els Verds,  ja es manifestava la constant corrupta i especuladora de la dreta popular i els seus còmplices, un  fet que ha esdevingut quasi consubstancial a la seva presència institucional. Així, el Pacte, assolí el Govern balear amb forts condicionaments com foren la necessitat d’acords amb Unió Mallorquina i la mobilització permanent i agressiva dels poderosos qui, amb la ferma complicitat dels “populars” i determinats mitjans de comunicació, obstaculitzaren de valent la tasca realitzada pel Govern de coalició presidit per Francesc Antich.

Així i tot, el Govern del Pacte donà prova suficient de la seva eficiència en bona part de la seves  propostes polítiques –basta  esmentar l’impuls donat al transport públic amb la dinamització de la xarxa ferroviària o l’atenció prioritària  cap als problemes socials-  i en la seva gestió adient i sense màcula corrupta. Les previstes dificultats fruit de les discrepàncies entre el socis de govern no comparegueren com obstacle insalvable. El Pacte en el Parlament  i en el Govern balear funcionà amb estabilitat tota la legislatura.

Sens dubte, a les nostres Illes, hi ha una sensible resistència al canvi protagonitzada de manera persistent per part de determinats sector econòmics, financers i empresarials, especialment els que  s’han vist afavorits per la llarga presència institucional de la dreta conservadora. No és difícil observar els efectes perversos de la llarga hegemonia de la dreta illenca en el procés polític, la qual cosa, en cap cas, és recomanable per la dèbil salut democràtica de Mallorca ni per la resta de l’arxipèlag, especialment a Eivissa i Formentera. L’excés de presència popular i el desproporcionat protagonisme d’Unió Mallorquina, aliada natural dels populars en aquest llarg període, ha obert la porta a la generalització d’una greu confusió entre els interessos individuals i els generals en un context de forta pressió especulativa immobiliària especialment ferotge a les zones litorals. La perpetuació institucional, en democràcia, té com a solució l’alternança en el poder com a mecanisme pal·liatiu del excessos. Posar en marxa aquest efecte compensador, a Mallorca, a les Illes Balears, és cosa urgent. 

A la darrera legislatura la dreta conservadora ha tornat a ocupar les institucions de més relleu i els fenòmens negatius que caracteritzaren la seva presència en etapes anteriors no només s’han perllongat en el temps sinó que s’han aguditzat fins a tal punt que la destrucció del territori i la corrupció política han creat dins la nostra societat un mur entre aquells que prioritzen el fre a la destrucció del nostre entorn natural, s’oposen a  la banalització de la cultura o senzillament desitgen  la preeminència de l’ètica dins l’exercici polític i els protagonistes i valedors dels corruptes i dels destructors del nostre patrimoni cultural i  medi ambiental.

És desitjable i possible que les opcions electorals que poden protagonitzar un nou Pacte de Progrés -PSOE i el BLOC-,  puguin recollir avenços electorals més enllà de les seves fronteres naturals i arribar a conformar majories suficients com per no  arraconar cap de les propostes polítiques cíviques, democràtiques i progressistes que recullen les seves propostes electorals,  fent-les arribar a les principals institucions autonòmiques i locals.

En qualsevol cas als progressistes, si arriben a governar,  no els espera un futur planer ja que més bé hauran de començar per  gestionar i solucionar les desfetes programades i realitzades pels populars. No hi ha dubte que la prova del cotó de la gent de progrés serà donar satisfacció a demandes col·lectives del molts de ciutadans que, farcides  de raó i sentit comú, han obert camí a  l’enfrontament d’una part de la societat civil amb les institucions polítiques governades pels populars. Només a Palma hi haurà que evitar la destrucció de l’entorn de La Real,  reconvertir el Parc de les Vies en un vertader espai verd  o mantenir l’edifici de GESA donant-li un ús públic,  evitant la privatització de la façana marítima de la nostra ciutat  a més de donar solució a la greu problemàtica del trànsit provocat per les autovies que, per manca d’infrastructures adequades, col·lapsa l’entrada a la ciutat provocant grans embussos . Caldrà  retornar a una política d’assistència social cap als més necessitats amb especial cura per resoldre el problema de l’encariment dels habitatges oferint sortides cap als més joves.  A més, no es podrà  oblidar que s’hauran de dignificar les institucions públiques per desenvolupar un  esperit de servei que les regles més elementals de la convivència recomanen.

Tot això,  més les mil i una propostes que el futur de les nostres Illes reclamen, són reptes que es poden conduir per camins coincidents amb els interessos generals del nostres ciutadans  i ciutadanes i aprofitar el temps per  donar, si més no, a les futures generacions, un espai vital digne de ser gaudit. Avui, potser més que mai, hi ha entre molta gent un alè unitari que amb un cert optimisme desitja sort als guerrers que posen proa cap a Ítaca.

Palma, 23 maig, 2007

Pep Vílchez