Antoni Pons Melià

Memoria Civil, núm. 50, Baleares, 14 diciembre 1986

Llorenç Capellà

 

Antoni Pons Melià dòna l'aspecte d'esser un honest oficinista, que s'ha passat mitja vida tot fent camí del treball a casa i viceversa. Els cabells blancs, el somriure irònic, als setanta anys és un trebolí de vitalitat. Jo el mir i l'escolt. Es cert -pens- que una guerra modifica el destí dels homes i si calen exemples mai no en tindré al meu abast cap altre de més escaient que el que m'ofereix el meu interlocutor. Soldat a Maó, va intervenir en el desembarc de Mallorca sota el comandament de Bayo, acabà la guerra civil amb el grau de tinent, i començà un llarg peregrinatge pels camps de concentració de França, fins a allistar-se primer al maquis francés i després a l'espanyol. L'empaitaren el vint-i-cinc de novembre del quaranta-quatre prop de Torres de Alcanada, no sense haver-li clavat, prèviament, un tret a un peu. I llavors inicià l'estança inacabable a les presons espanyoles, que durà fins a juliol del cinquanta-quatre. El dia vint-i-dos, concretament, recuperà la llibertat, aquest home, que mai no havia estat afiliat a cap formació política.

- Imagini's que som al port de Maó, don Antoni. Se'n recorda de l'instant de l'embarcament?

- Ja ho crec. Era la matinada del nou de febrer del trenta-nou. Tot just posar peu a la coberta del Dewonshire vaig tirar la pistola al mar. I les municions. No volia que aquella arma servís qualque dia a l'exèrcit de Franco.

- Tant d'odi li tenia a aquest home?

- I a vostè que li sembla? Abans de la guerra jo no sabia què era ni on estava destinat. De fet jo sabia ben poques coses de la política que es cuinava aquell temps. Pertanyia a les Juventuds Republicanes i prou.

- Idò em digui on es trobava el denou de juliol.

- A la caserna- Era caporal i estava de guàrdia. Si hem de ser francs, li he de dir que aquell dia la tranquil·litat va esser absoluta.

- Home, estic per no creure'm el que em diu.

- Per què...? Perquè li dic que no va passar res?

- Es clar, precisament el denou va esser un dia de tragí a totes les casernes d'Espanya

- Idò a Maó semblava que jugavem. Els oficials havien instal·lat una emissora enmig del pati i escoltaven les notícies, vagi a saber d'on. En canvi, els sergents, no desferraven l'orella de radio Barcelona. Record, això sí, que un Oficial s'apropà a un grup d'ells i els recomanà que escoltassin radio Sevilla, que era la que deia la veritat. Però no passà altra cosa en tot el dia... Els oficials estaven espantats, no es refiaven de ningú. Tant és així que ens feren arribar una caixa de cerveses al cos de guàrdia. Pretenien que estiguéssim optimistes.

- I abeurats?

- Es possible. En tot cas, fins al dia vint, la tropa no ens adonàvem del que passava. Entrà a la companyia el sergent Vanvalré Coloma, que era un home carregat de prestigi ¡, i ens advertí que si estimavem la República no obeíssim les ordres de cap oficial. i així ho férem: quan el capità Menoyo ens ordenà formar, ningú no va mostrar-se dispost a obeir-lo. Fins que tornà amb el sergent Vanvalré, no obeírem.

- Quin embull, bon home...! No era aquest mateix sergent qui els havia ordenat no obeir les ordres de cap oficial?

- Exactament, però és que en aquells moments tota la situació que vivia Menorca era un embull ...! Fixi's, que una vegada que els oficials ja s'havien apoderat de telègrafs i de l'emissora de radio, va produir-se una manifestació popular davant la caserna, i al cap del Regiment ens ordenà que féssim flairejar la bandera republicana. Aleshores tot foren aplaudiment i visques.

- I quan començà el trull de debò?

- No ho sé- Potser quan el sergent Marquès va detenir el general Bosch. de fet els suboficials foren més decidits que els oficials i guanyaren la partida. D'un dia per l'altre Marquès va fer-se l'amo de Menorca i repartí càrrecs als seus companys més abrandats. El sergent Palou va esser anomenat cap d'Infanteria, el sergent Quintanilla d'artilleria i el brigada Menéndes, de la base naval.

- Hi ha una llegenda negra, negra, negríssima, entorn a la figura de Marquès.

- I no seré jo qui la desdigui. El culpen d'haver assassinat dos capellans i d'haver organitzat un escamolt de malefactors que feien xantatge a la gent de dretes. o pagaven o... Comprèn? Això desacredita qualsevol exèrcit, si bé cal dir que el govern de Madrid el destituí sense miraments quan va assabentar-se del que passava a l'illa.

- Potser un pèl massa tard, no li sembla?

- Però a temps per demostrar al món el diferent tarannà que motivava l'actuació del govern republicà i de l'exèrcit rebel. Les matances de Sevilla foren horribles i, en canvi, Queipo de Llano sempre va esser considerat un heroi pels seus.

- Pretén desdir-se, potser, de tot el que fins ara ha dit?

- De cap manera. Sols pretenc que quedi clar que nosaltres repudiárem l'actuació de Marquès, tot i sabent que gràcies al seu valor i a la seva honestedat, Menorca va continuar essent republicana.

- Vejam, era honest o deshonest? Vostè mateix ha fet referència als escamots de facinerosos que ell comandava.

- Era un home que es va veure desbordat pel pes de la responsabilitat. Diuen que bevia, no ho sé ... En tot cas, ell brandí la seva arma per defensar la legalitat que altres pretenien enderrocar.

- Es refereix als seus superiors?

- Sí. Es clar que sí.

- Vol dir que tots els oficials eren rebels?

- Es possible. El més teb era el capità Menoyo, que tenia un germà diputat socialista per Granada. No cal dir que s'hauria pogut salvar facilment, però manifestà que per companyia volia córrer la mateixa sort que els oficials revoltats. L'afusellaren a La Mola.

- Miri que n'hi havia de ganes de prémer el gatell ...!

- No ho cregui ... S'ha d'haver viscut aquella situació per comprender-la. La vida es jugava a cara o creu. Vaig demanar a un oficial, amic meu, si volia que li portàs roba, menjar, tabac, i la seva resposta em glaçà la sang. Mira -em digué- no necesito nada. Nosostros nos la hemos jugado y en veinticuatro horas nos van a matar.

- I va tenir raó.

- Mai no n'havia tinguda tanta.

El vaixell britànic Devonshire fotografiat al port de La Valetta

- Si hem de ser francs, li diré que em presenta un panorama gens ni mica suggestiu.

- Per què parlem de la repressió ...? Miri, el Front Popular sols pot responsabilitzar-se dels fets de La Mola. Dels altres, no. Els executors eren gent incontrolada que obeia interessos inconfessables. Però el Front Popular maldà per evitar els assassinats. Aquí rau la diferència entre ells i nosaltres ...! Les nostres institucions no volien més morts. Basta dir-li que el batle d'Alaior, que era comunista, dormia a la presó per evitar que els escamots s'enduguessin els presos. I el de Ciutadella, també.

- I què els havien fet els clergues, per encalçar-los, faldilles a l'aire?

- I vosté no ho sap?

- Home, no em xup el dit. Ningú no nega que bona part d'ells havien conspirat contra la República.

- Justa la fusta ...! Estaven al servei dels senyors i els senyors, en aquells temps, xuclaven els obrers fins a la medul·la, En cregui, els odis socials no són gratuïts.

- N'estic convençut.

- Malgrat tot, s'intentà que el desbordament popular causàs els mínims desastres. Per exemple: és cert que s'ordenà tancar les esglèsies, però els objectes de valor que contenien van esser estojats dins caixes.

- Don Antoni, les esglèsies, a Menorca, se profanaren.

- Unicament quan desembarcaren els milicians catalans que anaven camí de Mallorca. A més, aquells dies, arribaven a les nostes costes moltes embarcacions procedents de Mallorca, plenes de fugitius. Ells ens contaven les vexacions a que eren sotmesos els republicans i els ànims s'exaltaven. De fet, la matança del vaixell Atlante va produir-se quan un bombardeig dels avions provinents de Mallorca matà set obrers de la base naval. Aleshores ningú no va poder contenir les masses. Carregaren una barcassa de presoners i quan els tingueren a terra, els afusellaren. I així una vegada i altra. Allò va esser una carnisseria, la responsabilitat de la qual no es pot atribuir de cap de les maneres al Front Popular.

- Vostè creu ...?

- N'estic convençut. El Front Popular no tenia poder, es veia desbordat pels esdeveniments ... De tota manera, quan Brandaris va fer-se càrrec de l'Illa, s'acabaren les extorsions i les matances.

- Don Antoni, les empreses, les indústries, es nacionalitzaren a Menorca?

- Qualque empresa sí, però no totes. Qué vol que li digui? El camp va parcel·lar-se, de tal manera que un propietari sols podia esser-ho d'aquell tros que es comprometia a conrear.

- Uf! molta gent degué treure call a les mans per primera vegada.

- En pot estar segur. Però a canvi de l'esforç de tots, les anyades d'aquells anys foren les millors del present segle. La Comissió d'Abasts controlava la producció. I dictaminava les normes mitjançant les quals s'havia de regir l'economia. Per exemple, no matàvem vaques, perquè era preferible aprofitar-nos-en de la llet que produïen que de la seva carn.

- Però malgrat la bona administració que no tenc perquè posar en dubte, allò que és cert és que Menorca no pot autoabastir-se-

- D'acord. Ens mancava, sobretot, oli i sucre, però de tant en tant, ens arribaven carregaments a bord del Ciutad de Tarragona o del Jaume II. A més, fins que l'escuadra rebel no va apoderar-se del Ciutadella, ens abastírem en el sud de França.

- Llavors, els entrà la por?

- Sí. Què sap per ventura què li feren a la tripulació del Ciutadella ...?

- Al capità, Pere Riutort, l'afusellaren. I a bona part de la tripulació, també.

- Idò ja pot calcular si era justificada la por que tenien els nostres mariners de creuar la Mediterrània ...! Unicament sordiers velers dels nostres ports, per tal de no cridar l'atrenció.

- Aleshores devien odiar els mallorquins si la mort els veina de Mallorca.

- Vostè ho ha dit: la mort ens venia de Mallorca, però bé sabíem que eren els italians els qui dominaven l'illa. El pes d'Itàlia en la Mediterrània, era omnipotent i les democràcies europees aclaucaven els ulls per no veure's obligades a denunciar la continuada vulneració dels pactes internacionals.

- Tenien complex d'inferioritat, potser ..? Itàlia tenia un exèrcit molt ben preparat.

- No ho cregui. Més que a la potència militar d'Itàlia, les democràcies burgueses s'escandalitzaven davant la gosadia d'un poble armat. El devuit de juliol va esser el detonant que endegà una contrarevolució i una revolució a la vegada. Madrid i Barcelona foren conquerides pel poble armat.. Que passaria, es demanaven els burguesos europeus, si els obrers d'Amsterdam, de Brusel·les, de París, s'aixequen en armes ...?

- Fet i fet, idò, vostè degué veure la guerra perduda des del primer dia?

- Es clar que sí. Lluitàvem contra la indiferència del uns i l'odi dels altres. Erem un poble destinat a perdre.

- Imagin que la caiguda de Catalunya, Don Antoni, li degué posar la moral a les sabates?

- I tant. Tot i que sempre s'encén una guspira d'esperança- Em deia, per tal d'animar-me: l'esquadra republicana vindrà a refugiar-se al port de Maó i resistirem. Resistirem.

- Era inútil tot resistència, amic meu. El febrer del trenta-nou, Menorca era fruita madura.

- Ja ho sé, ja ho sé ... El cap de l'Estat Major de terra era Francisco Izquierdo Brotons i ell, en persona, em comunicà la decisió del general Ubieta d'entregar l'illa. Jo vaig esser dels darrers a abandonar-la i ho vaig fer sense acomiadar-me de la família. Pensava que, en aquelles circumstàncies, la meva vida corria perill.

- Em digui, quina opinió conserva del general Ubieta?

- Era un general geogràfic, m'explic ...?

- Gens ni mica.

- - Idò li ho diré més clar. Jo dic militars geogràfics a aquells que seguiren fidels a la República, únicament perquè quedaren dins la zona de domini republicà. No era mala persona, però és palès que va acceptar fer-se càrrecc de l'illa tot sabent que l'havia d'entregar. El dia quatre de febrer assumia el comandament i el vuit ja negociava amb Sartorius la rendició.

- I mentrestant, com vivia Menorca?

- Dins el caos que genera el fet de saber que tot és provisional. Ciutadella s'havia sublevat i es lluitava allí sense convicció. Assabentat de tot això, Sartorius, que tot sigui dit és el pare de l'actual líder comunista, no acceptà altra cosa que no fos la rendició incondicional. A tot estirar va dir que permetria que un petit grup de gent compromesa embarcàs en el Devonshire.

- I vosté formava part d'aquest petit grup?

- No. El que passa és que Ubieta va prendre la iniciativa d'apuntar a les llistes tots aquells que volguessin partir cap a l'exili. Fet i fet en embarcàrem unes cinccentes persones, que ens distribuírem entre el Devonshire i el veler Carmen Picó.

- Com se n'assabentà la població?

- I jo què vol que li digui ...? No hi havia temps per a fer crides, però la notícia va córrer de quatres per tot arreu. Jo era un dels qui omplien les llistes i li puc assegurar que, a molts de moments, s'originaven unes teringues inacabables. Va esser una nit tràgica, aquella. Els avions en bombardejaven seguit, seguit, i tots els llums de Maó eren apagats. Ubieta delegà el poder en mans del Coronell Usuleti, però allí, qui dominarien ben prest, serien els rebels de Ciutadella que ja eren pel camí. Tot guaitant per la finestra, podia veure els fars dels cotxes que s'apropaven. Vaig decidir no esperar més.

- Quina hora era?

- Les tres de la matinada. Des de la Comandància militar vaig adreçar-me al port, a peu. Tot era fosc. Amb sis més agafàrem una llanxa i emproàrem cap a la mart oberta- Feia mitja lluna i la mar era calma.

- La llibertat, per tant, era a dues passes.

- No. A dues no.

- Com és això?

- Degut a la intensitat dels borbardeigs, el Devonshire s'havia allunyat unes quantes milles, però nosaltes no ho sabíem. Un proposà tornar a terra i li vingué d'un pél que no el tiràssim a l'aigua. No podíem retrocedir i avançàvem. Avançàvem rumb a Alger, quan talaiàrem una llumeta verda, lluny, molt lluny.

- I era la caseta de la fada bona?

- Quasi, quasi, perquè era el Devonshire. Tot contemplant Menorca, des de la coberta, em dominà l'emoció. No tant pel fet d'abandonar per sempre la meva terra, com pel convenciment de saber que únicament, lluny d'ella, salvava la meva pell.