Sofia Sintes, una dona de combat Memoria Civil, núm. 20, Baleares, 18 mayo 1986 Llorenc Capellà
"La meva desgràcia és únicament una part de la desgràcia que afectà a tot un poble"
Allò que primer li ve a la memòria al periodista
quan coneix Sofia Sintes
son els versos del bell poema de Clementina Arderiu, que reproduïm en aquestes
mateixes pàgines. I és que hi ha una història d'amor i de guerra marcada amb
signes indelebres en el cor d'aquesta dona, un pèl desconfiada, però, tanmateix,
simpàtica i oberta al diàleg. Ella, de fet, sap que aquesta història que
malauradament protagonitzà és el motiu principal de l'entrevista, tot i que tant
la força moral que li permeté superar la pròpia tragèdia com l'admirable
voluntat per continuar sense defallir la lluita per la consolidació dels seus
ideals, són qualitats que arrodoneixen la personalitat, força interessant, de la
nostra entrevistada. Actualment, Sofia -als seus seixante-vuit anys- és
responsable política a Menorca del PCE i membre del comitè d'Illes. Quan
començam la conversa, avança cap a mi la seva barbeta belmontiana i em diu: - Sovint em faig el propòsit de no recordar més públicament la meva història. La meva desgràcia és únicament una part de la desgràcia que afectà a tot un poble, i pens: "si aquests periodistes que venen a veure'm tocassin per atzar a una altra porta potser descobririen un altra cas com el meu. Un altra i un altre: gent que ha passat per tràgols molt més cruels que el meu i que, en canvi, mai no tindrà el consol de poder-los donar a conèixer". Però llavors reflexion, i em dic: "Per ventura voldrien contar la seva història, ells?. Jo si vull contar la meva, perquè pens que s'ha condemnat a l'oblit totes aquelles persones que moriren per la República. I jo, almenys, no estic disposta a oblidar-les. - Sofia, cal que digui que vostè és una dona de combat? - Ho som per convicció, amic meu, Vaig entrar al Partit Comunista dos anys abans de la seva legalització. - I abans del setanta-cinc què feia, ganxet, potser? - No! - Doncs comencem pel principi. Vostè va néixer ...? - A Sant Lluis. Som filla natural i m'adoptaren uns pagesos del mateix poble. Una cosina meva, Maria Gornés, va ser la persona que va introduïr dins el sindicalisme. Pertanyia al Partit Socialista i va fundar l'UGT. -Per tant no presumesc de ser Sherlock Holmes si li dic que he descobert que vosté va pertànyer primerament al Partit Socialista. - A les Joventuts. Vaig afiliar-me als setze anys i si li he de dir la veritat. la meva militància, en aquells moments, no era gaire rellevant. Record, això, si, que quan es produí la revolta d'Astúries vaig sentir un parell de vegades ràdio Moscou. A Sant Lluís, em cregui, no hi havia motiu per organitzar cap gran baussa. - Qué se'n féu de la seva cosina? - En acabar la guerra la condemnaren a mort. Més endavant li commutaren la pena i va estar sis anys tancada a la presó de dones de Palma. Ja no tornà mai a Sant Lluís. Certament havia estat una dona d'una honestedat exemplar que mai no acceptà una fogassa de formatge pels favors que feia. I ja veu, així li ho pagaren. - Què pot dir-me de l'actuació del sergent Marquès? Des d'aquestes pàgines de Memòria Civil l'ha acusat de ser l'instigador de la repressió a Menorca. - Miri, quan es produeix una revolta tant les lloances com els improperis cauen sobre les persones que donen la cara. Marquès va donar cara per la República i els republicans perderen la guerra. Aixó és tot. - Foren els mateixos republicans els que destituïren Marquès. - I és cert. Marquès no va saber aturar la repressió, encara que ja em dirà vostè com es pot posar fre a l'exaltament d'un poble que constantment havia estat provocat des de kes casernes. Es cert que Brandaris va posar ordre i minvaren les morts violentes, però hem de tenir en compte que el poble ja havia assaciat le seva rabia. Jo no m'atrevesc a assenyalar Marquès amb el dit com si fos el gran botxí. És cert que va cometre errors. Amb tot, gràcies a la seva fermesa i decisió el denou de juliol Menorca va continuar essent republicana. - Cosa que vostè va celebrar, supòs - I tant! A Sant Lluís feren una manifestació de suport a la República. Jo hi era. - I el seu enamorat? - Era omnipresent. Aquells dies el trobaven pertot, mutiplicant-se, perquè sabia que amb l'enderrocament de la República s'acabaven les llibertats. I no cregui, vostè, que fos un exaltat. No ho era. El que passà és que en els moments de les grans convulsions socials -i l'aixecament militar provocà una gran convulsió social- les persones han de saber donar la cara per allò que creuen just. Cal que afegesqui res més si li dic que va morir als vint anys? - Què nomia? De què treballava? - Nomia Valentí Orfila i treballava de manobre, però la seva obsessió era superar-se i cada vespre, en acabar la feina, acudia a l'Escola de Mestratge Industrial. Era intel·ligent i molt humà. - Estava afiliat a qualque partit? - Al socialista. A més va ser un dels fundadors d'UGT a Maó. - Dins el socialisme, Sofia, hi convivian a contracor caballeristes i prietistes. - Ell era caballerista. El socialisme autèntic estava representat per Largo Caballero. - Bé, retornem a agafar el fil del diàleg. El denou de juliol els sergents frenen la revolta dels oficials. - I als pocs dies vaig anar a oferir-me a Marquès. Des de ràdio Barcelona demanaven infermeres i jo ho era. Estava pendent d'embarcar-me quan s'anuncià l'expedició de Bayo i el meu company va apuntar-s'hi. Jo també- Per què diantre me n'havia d'anar a Barcelona si els meus serveis podien ser útils a Mallorca? |
- Tenia setze anys. No
s'oposaren els seus pares a l'allistament? - Que li va dir Marquès, a vostè? - Que ell comandava a Menorca i que jo no podia abandonar l'illa sense el seu permís. No cal dir que tenia un caràcter fortíssim Marquès però jo no era cap babau. Ens escridassàrem de valent i al final hagué de claudicar. Jo tenia dret a fer la guerra. - Una guerra curta, que per a vostè s'inicià el setze d'agost. - Sí, salpàrem de Maó el setze, arribàrem a Punta Amer la nit del desset. Feia mar grossa i la barcassa que en portava a terra anava de banda a banda. Quin mareig, No es pot imaginar el mareig que vaig agafar. Després vaig saber que estaba embarassada. - Va tenir, doncs, una meravellosa arribada a Mallorca. - Meravellosa, ja ho veu. Berbes a part, li diré que tot estava abandonat. Unicament vaig veure gallines i bens. - I emboscats, a cent metres del seu nas. - Els emboscats hi eren, però pel fet de ser emboscats no els vaig veure: mai no vaig haver d'emprar el revòlver. - Estava a primera línea? - Era allà, precisament, a on l'ajut dels sanitaris era més important, tot i que portàvem una farmaciola ben rudimentària. Així com poguérem establírem un hospital a un xalet de Punta Amer. Si li he de parlar amb franquesa, li diré que no tenc record d'haver vist un gran nombre de ferits. I morts molts pocs. En realitat el combat més dur va tenir lloc el denou, cap a Son Carrió. I el vint mataren el meu company en el Puig de Sa Font. Aquell dia, entre les onze i la una va produir-se un tiroteig molt fort i una bala li travessà el casc. Morí a l'acte. - Hi era present, vostè? - No. Fins i tot vaig trigar a saber-ho. No sabiem com dir-m'ho, comprèn? Em reclamaren de l'hospital i no em deixaven moure d'allí. Finalment el director del centre em confirmà que era mort. No vull entrar en detalls, però ja pot imaginar-se quina fou la meva reacció. Havíem vingut a alliberar Mallorca i ell era mort. Als vint anys mort. Vaig dir que jo prosseguiria la lluita: la seva i la meva lluita. Quan ja era camí del front uns menorquins m'asseguraren que havien vist com el pujaven al Marquès de Comillas, únicament ferit. Jo estava trasbalsada i no sabie ben bé a qui creure. Els dubtes em rosegaven, comprèn? i el meu estat d'ànim fluctuava entre la desesperació i l'esperança. - Degueren esser dies durs, molt durs, per a vostè. - Ningú que no hagi patit una situació semblan no pot imaginar-s'ho. Han passat cinquanta anys i tenc el records vius. Ara, si m'ho permet, preferesc deixar aquest tema de banda. No és que em faci vessa parlar-ne, però hi ha altres persones tant o més afectades que jo per la guerra que mai no han tingut el consol que les escoltassin. - Sofia, quin dia va reembarcar? - El vint-i-quatre. Helicos Gómez, que era, el meu Cap de centúria, em va dir que havíem de reembarcar totes les dones. - I va retornar a Maó, vuit dies després de la partida. - Sí, i havia deixat tantes i tantes il·lusions a Mallorca ...! Això no obstant vaig revestir-me de coratge perquè la lluita continuava. Jo pertanyia al Comitè de Dones Antifeixistes i ens dedicàvem a fer jerseis per als homes que lluitaven al front i a remetre'ls queviures. El mes de març de l'any següent va néixer el meu fill. Viu a Barcelona i està casat. Tinc dos néts. - Va ser dura la postguerra, Sofia? - Duríssima, però no vaig estar ni un sol dia a la presó: no tenc dret a queixar-me - Gairebé li don la raó. Com s'explica que no fos represaliada? - La meva cosina va fer-se responsable de totes les activitats de tipus polític i sindical que s'havien produït a Sant Lluís. D'altra banda els nacionals posaren de batle un home de dretes, un monàrquic, que no tenia res de feixista. Nomia Joan Sintes, i el destituïren als pocs mesos d'haver-lo nomenat. Malgrat tot va tenir temps de fer molt de bé. Donà cara per mi, davant els qui pretenien deternir-me. Aquesta al·lota -digué- quan va apuntar-se per al desembarc a Mallorca es creia que se n'anava a una festa". - Quina festa, veritat? - Vostè ho diu: quina festa! Però no vaig replicar perquè estava obsesionada per surar el fill. El Govern de la República em pasava mensualment tres-centes pessetes en concepte de viduïtat i el trenta-nou, com pot imaginar-se, vaig deixar de cobrar-les. A més em retingueren el meu títol d'infermera. - Va ser ben trista la postguerra - No pot imaginar-s'ho. Trista i sòrdida. Vaig posar-me a treballar a una sabateria. Després a una fàbrica de màquines calculadores. He sobreviscut. - Va deixar de banda tota activitat política? - No, o vostè també es pensa, com el batle del meu poble, que jo era una senyoreta inconscient que partí cap a una festa i va trobar-se embolicada en una guerra ...? Els anys quaranta vaig pertànyer al "Socorro Rojo" i vaig ajudar tant com vaig poder als presoners de La Mola i de Sant Felip. Els visitava i els rentava la roba, que sovint m'entregaven estibada de pois. - Ha patit crisis de soletat, Sofia? - Troba que m'ha de demanar això? - No hauria de fer-ho? - Ja pot imaginar-ho, home ja pot imaginar-ho. La guerra em va destrossar la meva vida sentimental, però jo, sola, he prosseguit lluitant per arrelar aquelles idees que un dia d'agost ens portaren a tots dos cap a una festa que per al meu company no tindria retorn. He fet meus els seus anhels. - L'obsessiona el passat, potser? - Tant com obsessionar-me, no. Però és impossible que em pugui desfer del passat, perquè el revisc cada dia. Fixi's duc una fotografia d'ell sempre a la cartera, tal com era als vint anys. I recordant-lo, me'n record de tots els homes i dones que moriren per defensar la República. Així i tot, mèsforç per mirar endavant i viure amb una bona dosi d'optimisme. D'altra manera no tindria sentit que militàs a un partit polític. Si hi milit és perquè vull participar en la construcció del present i -per què no?- també del futur. |
|
-