IGNASI FERRETJANS

o la Iluita pel socialisme

 

Federacio Socialista Balear / PSOE

 

   

Proleg

Josep Moll Marques S.G. de la FSB. PSOE

Ignasi Ferretjans, testimoni de coherencia socialista

Tots els que durant els anys mes durs del franquisme anavemdescobrint fragmentariament, a través de mitges paraules, lectures furtives o testimonis casuals, la breu i atzarosahistòria del socialisme en llibertat a Mallorca, arribàrem aconèixer els noms d’alguns dels seus personatges més representatius. Noms que per nosaltres tenien una aureola gairebé mítica,i que poques vegades podiem relacionar amb una trajectòriapolitica o amb una gestió publica determinada, perquè les fontsd'informació no donaven per tant. Noms que assumien sensematisos, amb un valor gairebe identic. No podiem destriar elsmèrits de Llorenç Bisbal, Gabriel Alomar, Andreu CrespíAlexandre Jaume. Pero erem conscients, potser només perintuició, que aquests i alguns altres noms constituien ellligam, que el franquisme volia destruir, entre el nostre passatcom a socialistes i el nostre present, i que els necessitavemrecuperar per tal de poder esser també nosaltres la baula quetancàs la cadena de la nostra història cap al futur.

Entre aquests noms hi figurava el del company Ignasi Ferretjans.Per això simbolitza, avui que el tenim novament entre nosaltres,la pervivència d'aquella generació de socialistes que, passantper companys com Rafael Rigo, Joan Valcaneras, Josep Matas, Gabriel Juan i altres ja més joves, varen sebre preservar elsideals del socialisme i asegurar la seva implantació a les nostres illes. Ignasi Ferretjans personifica avui la memòriahistòrica dels socialistes illencs. El millor homenatge que l’i podem retre és projectar aquells ideals, que son seus i nostres, cap al futur.

Allò que primerament crida I'atenció d'lgnasi Ferretjans quan hom observa qualque fotografia de la seva joventut, és la fermesa de caràcter que traspuen els seus trets fisonòmics. Observau: Ia boca closa i la barra estreta. I sempre: I'esguard clavat a I'objectiu de la cambra que I'enfoca. Comunament tomba una mica el cap a la dreta i corruga les celles, expectant, tot mesurant el gruix de la hipotètica porta que li barra el pas. Si aquest home Ilegís Kafka, no Ii agradaria, no en va pertany a una generació que, metafòricament, es clar, aprengue que si una porta no s'obre a la primera empenta, doncs I'esbuquen. L'antiga cançó anarquista, tot apropiant-se del ritme del tango "Tomo yo bligo m'escau per corroborar el que escric:

"Dame la bomba. Voy a arrojarla, de los burgueses más vale no hablar..."

Possiblement Ferret/ans mai no la va cantussar. La història dels anarquistes és una altra història. Amb tot, I'època d'activitat politica de Ferretjans va caracteritzar-se per I'efervescència reivindicativa que experimentà un moviment obrer, encara grenyal, atès que únicament havia començat a donar senyals de vida a les darreries del segle XIX. En tot cas, la formació i puixança de I'obrerisme militant no va esser espontània i es produí paral.lelament a I'eclosió d'una nova burgesia, encapcalada per Joan March, que d'una manera o I'altra pretenia apropiar-se dels ressorts de poder que fins aleshores havia usufructuat Ia dreta maurista. Hi ha moments en la història dels pobles que la revitalització de les seves classes socials, s'esdevé quan la col.lectivitat pren consciència d'haver tocat fons. Certament el segle XIX mallorquí experimentà períodes d'un indiscutible esplendor econòmic -que girava entorn al tràfic comercial que mantenia el port de Palma amb els diferents ports de les colònies americanes- però I'esclat de la primera guerra d'indepèndencia cubana, suposà un inesperat sotrac per a I'economia de l'Illa. Així i tot, únicament era el primer avís que anunciava una època d'estretor. La pèrdua del mercat vitícola francè, al agravar, el Govern del país veí, les importations de vins estrangers, i la fil.loxera que assolà les vinyes del Pla, serviren de pòrtic a una crisi que no trigaria a tocar fons, quan Espanya va permetre als Estats Units comercialitzar amb Cuba i Puerto Rico en un inútil intent d'evitar la descolonització, a desgrat d'ensorrar amb aquesta maniobra les exportacions textils i de calçat que procuraven pa i riquesa als mallorquins.

El vint-i-quatre de febrer de mil vuit-cents noranta-cinc, amb l’anomenat “grito de Baire "esclatava la darrera de les tres guerres

cubanes, que conclouria el noranta-vuit amb la independència de Cuba. Al desencís politic que afectava tot I'Estat, Mallorca hi afegia la necessitat d'acarar la fallida industrial, aixií com la desoladora imatge dels seus camps arrasats. L'emigració cap a Algèria i les constants Ileves de soldats cap a Cuba havien fet sagnar fins a I'extenuació una terra que, des de la prosperitat econòmica, havia pretès establir les bases que propiciassin, si més no, el millorament cultural, corn ho demostra la creació de I'Institut Balear (1836), la Institucio d'Ensenyança Mallorquina i la Institucio lliure de Pollença (1880).

El catorze d'octubre de mil vuit-cents noranta-cinc va néixer a Palma Ignasi Ferretjans, concretament en el carrer d'en Torrella. El seu pare era el majordom del Marques de Torrella i la seva mare, sastressa. D'infant jugava amb els fills del marquès, Ramon i Pep i, per compte d'ells, anava a comprar caramels i altres Ilaminadures, que si bé li palesaren, de bell començament, que el dret de bressol diferencia els homes, no és menys cert que Ii permeteren gaudir d'una dolça infantesa. Fins als dotze anys assistí a I'escola: Pares Teatins: carrer del Vi. Després va entrar de mosso a una tenda de robes el carrer d'en Colom i, al cap d'uns anys dos, tres: els necessaris per enfortir els bravos adolescents- va fer-se picapedrer. Mentrestant I'amistat de la infantesa que I'unia als seus il.lustres veïns, s'havia refredat. Ell, Ferretjans, començà a forjar-se pels carrers el seu caràcter rebel. Per uns carres -cal dir-ho- que foren testimonis, per les raons apuntades abans, d'una època força agitada.

1918 -1923: L' ÈPOCA RADICAL D'IGNASI FERRETJANS

Les vagues de l'any devuit -que aportaren a la història de les reivindicacions obreres a Mallorca, la nota sagnant de la mort de Miquel Cabotà-provocades per la manca de subsistències, serviren de pòrtic a l’entrada d'Ignasi Ferretjans al sindicalisme militant. Afiliat a UGT, entre els anys denou i vint-i-u fou anomenat Secretari de la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble, quan la puixança de les organitzacions sindicals es veia minvada per la divergència de criteris que mantenien ugetistes i anarquistes respecte a I'articulació de la Iluita obrera. UGT pretenia fer prevaler el prestigi d'homes com Llorenç Bisbal i Joan Montserrat i Parets, posat al servei d'una decidida voluntat d'obrir una via de diàleg amb el capitalisme de nou encuny, representat per Joan March, tot refusant les relations -per altra banda tan inútils com díficils- amb el conservadorisme maurista. Altrament, els anarcosindicalistes -que comptaven amb una militància superior a la dels ugetistes- eren partidaris de I'acció directa, cosa que ordinàriament impedia a ambdós sindicats assolir una unitat de criteri enfront dels interessos de la Patronal. L'elecció de Ferretjans com a Secretari de Ia Federació, atès que encapçalava I'opció més radical dins el sindicalisme socialista, va esser ben rebuda pets anarquistes. Si bé és cert que Ferretjans enfortí Ia UGT en detriment de la CNT, també ho és que els seus plantejaments estratègics xocaren frontalment i de manera notòria amb els que defensava Llorenc Bisbal. En el si del socialisme, Ferretjans era tercerista. Bisbal, reformista. Així, si més no distanciat de la cúpula socialista i a la vegada actuant corn a dic de les pretensions anarquistes, es va veure sotmès a un desgast politic força notable.CNT no trigaria gaire a rompre I'entesa amb UGT ‘ s’acarnissaria amb Ferretjan a real d’haver mantingut, aquest, una actitud pactista amb la Patronal quan va esclatar el conflicte laboral de la fabrica d'adobs de Porto Pi. Aleshores Ferretjans va haver de suportar la critica, clamorosa i pública, dels anarquistes, que I'acusaren d'haver-se venut a Joan March, de la mateixa manera que n'acusaven amb persistència, i d'una manera més o menys encoberta, la pròpia UGT. De fet Ferretjans ha afirmat sempre que la seva decisió de sotmetre's a les exigències de Joan March cal carregar-la, per bé o per mal, at compte del PSOE, del qual ell era el portaveu. Cal pensar que for així:

1) Perquè quan Llorenc Bisbal s'adona de la puixança de Ferretjans dins la UGT, pretén influir-lo per tal que moderi els seus plantejaments estratègics, força radicals.

2) Perquè aquesta decisió assumida per Ferretjans, s'emmarca perfectament dins la filosofia pactista, que UGT enarborava com a mitjà eficaç per aconseguir refermar i millorar els guanys aconseguits per la classe obrera. March -impensables aleshores els seus enfrontaments amb la República i encara Iluny el fantasma de la guerra civil- representava per als socialistes una visió superadora del conservadorisme.

De bon grat o a contracor, el jove Ferretjans sempre va sotmetre's a les decisions del seu partit, avalades pel mestratge indiscutible de Llorenç Bisbal. Tant és així que quan en el Congrés Nacional de I'any trenta-u, els terceristes -que eren majoria a les agrupacions de Mallorca-se separaren del PSOE, Ferretjans i els seus companys de tendència s'esforçaren per continuar. sota la disciplina socialista. Al capdavall, però, -empesos més per qüestions de tipus ètic que per enfrontaments insuperables amb els reformistes- se sentiren obligats a abandonar la militància., Era el vint-i-quatre de maig de I'any vint-i-u i, de seguida, formarien una agrupació comunista adherida al Partit Comunista Obrer. El metal.lúrgic Gabriel Campomar -que ja no deixaria la militància comunista fins que l'assassinaren un dia d'agost del trenta-sis al Cami dels Reis- i Ignasi. Ferretjans foren els principals inspiradors i aconseguiren arrossegar cap a la nova formació bona part de les joventuts socialistes. Curiosament el seu germà, Sebastià, fou un dels militants socialistes que mantingué una actitud més bel.ligerant en contra dels escindits, tot fent costat a Jaume Garcia, amb el qual, sovint, Ignasi Ferretjans va veure's obligat a amidar les forces. Altrament llurs vides seguiren un paral.lelisme tràgic. Ho contarem.

Mentrestant, però, comunistes i anarquistes formaren un grup sindical compacte, partidari de I'acció directa, absolutament distanciat de les actituds mantingudes per UGT, sempre partidària de fer prevaler la negociació per damunt la força. Així, quan el setembre del vint-i-tres el General Primo de Rivera va fer-se amb el Poder, únicament UGT aconseguí mantenir-se dins la nova legalitat, tot i que els seus dirigents no pogueren evitar que un dels seus afiliats més joves i abrandats, Jaume Garcia, fos sotmès a Conseil de Guerra, juntament amb Ignasi Ferretjans, acusats, ambdós, de difamar tant I'exèrcit com la policia. De fet no he pogut esbrinar quina fou la sentència dictada. Certes informacions afirmen que Ferretjans fou condemnat a cint anys de p r e s ó que no complí, atès que va refugiar-se a Barcelona abans que I'engarjolassin i va viure uns anys dins una clandestinitat més o menys encoberta. D'altres, en canvi, afirmen que va esser desterrat fora de Mallorca i que per aquesta raó passà a viure tres anys a Barcelona. Fou I'època en que UGT aconseguí convertir-se en força sindical hegemònica i corn a tal el vint de gener del vint-i-quatre acceptava, en nom de la classe obrera, la Casa del Poble, regalada per Joan March, tal volta per agrair el soterrat suport electoral que habia rebut dels socialistes a les elections municipals del vint-i-dos i perquè, en definitiva, Ii calia unir forces per tal de Iluitar, segons paraules seves, "contra un sector de fuerzas conservadoras, derechistas, que confunden las ideas de orden y de autoridad, con las de un absoluto e indiscutible predominio social: y la de la Iibertad, con la de una facultad privilegiada y sin limites para hacer to que a ellos mejor les plazca".

Quan això succeïa, pero, Ferretjans vivia a Barcelona, amb nom fals detall que corrobora la tesi dels que afirmen que.abandonà Mallorca abans que el Consell de Guerra constituït per jutjar-Io emetés el seu veredicte-i formava part, com a membre del Partit Comunista, del Comitè Regional de la Federacio Catalano-Balear. Amb tot, la seva estada a Catalunya suposa I'època més obscura de la seva vida politica. Com sigui que el sindicalisme català estava majoritàriament controlat per la CNT, sembla que ben prest s'hi va trobar incòmode. Ell coincidia amb els anarquistes pel que fa al radicalisme de Ilurs reivindicacions -no en va es defineix "com a fill de la revolucio del desset que il.lumina una nova estructura social"-pero discrepava de la forma amb què aquestes es plantejaven. Precisament la necessitat d'adequar la ideologia a la pràctica politica, el dugué a iniciar una etapa de reflexió que mes o menys coincideix amb el seu retorn a Mallorca

1926 – 1931 : L’ENTRADA DEFINITIVA EN EL PARTIT SOCIALISTA

El mes de març de I'any vint-i-sis, Ignasi Ferretjans retornà al Partit Socialista, tot ingressant a la societat 'El Trabajo" de la construcció. Del vint-i-u ençà ha canviat força el seu tarannà, és més reflexiu. Tot i que el seu re-ingrés ha estat admès sense reticències pels seus antics companys, evita manifestar-se sobre qualsevol qüestió que el pugui arrossegar a un enfrontament amb la direcció del partit. Prefereix mantenir-se en un segon terme, bé que no minvi la seva activitat. Així I'any vint-i-set reorganitza la societat "Salud y Cultura" i promou la celebració d'actes socio-politics i estrictament culturals, fins a I'any vint-inou. Hom diria que al Ilarg d'aquest trienni ha estat, voluntariàment, a I'aguait, i admet corn a vàlides -pel que fa a la conducció del moviment obrer- les tàctiques assumides per Llorenc Bisbal i Montserrat i Parets, tot menyspreant la palesa i creixent hostilitat que Ii demostraven comunistes i anarquistes. Aquesta, esclatà públicament I'any trenta, quan, per iniciativa d'ambdós grups, Ferretjans fou expulsat de la societat "El Trabajo", pel fet que la UGT havia assumit la defensa dels comitès paritaris. De bell nou, per tant, es trobava situat a la cruïlla que diferencia el sindicalisme revolucionari del sindicalisme pactista, tot i que ja s'havia decantat cap aquesta segona via, convençut que així podria exercir una major influència tant en el seu partit corn en la vida política illenca. D'Altra banda mai no abdicà del socialisme dur sobre el qual havia fonamentat el seu prestigi i que li permetria aconseguir, I'any trentasis, el suport dels caballeristes en el si del propi PSOE.

1931 – 1936 : LA CONSOLIDACIÓ D’UN PRESTIGI

El catorze d'abril de I'any trenta-u va ser proclamada la Re-pública i Llorenc Bisbal presidí la comissió gestora que va fer-se càrrec de l'Ajuntament de Palma, formada per Josep Tomàs Renteria, Francesc Julià, Gabriel Alomar, Antoni Pou, Jaume Bausà, Jaume Rabassa, Alexandre Jaume, Ignasi Ferretjans, Josep Porta, Joan Montserrat i Parets, Jaume Garcia, Vicenc Roig i Vicenç Tejada. Era, no cal dir-ho, una gestora per l'esperanca, a una terra que, dominada pel caciquisme, estava condemnada a un empobriment, cada cop més progressiu. El vell conservadorisme maurista restava momentàniament somort i no ressorgiria fins un grapat d'anys més tard, sota la disciplina de la CEDA i amb el suport de Joan March, el financer que l'havia combatut sense treva, però que ara l'acceptava com a company de viatge per tal de defugir I'empait republicà.

Aquesta va esser I'època (1931-1936) d'una major influència de Ferretjans a la vida politica mallorquina. Nomenat regidor de Palma a les eleccions del trenta-u de maig del mateix any trenta-u, s'encarregà de la regidoria d'Obres, sense que això li suposàs abdicar del seu protagonisme dins el PSOE, cada cop més creixent. Les discrepàncies que la decada anterior l'havien enfrontat amb la cúpula del partit, i, sobretot, amb Bisbal, havien deixat pas a una col.laboració plena d'afecte. Diu el propi Ferretjans, referint-se a Bisbal i a llur relació els anys vint: "Jo era jove i ell era vell, però sempre l'he reconegut com a un mestre carregat de dignitat i saviesa". Amb tot, el suport a l'actuació de Bisbal que suposava, d'altra banda, I'assumpció de la política oficial endegada pel seu partit, l'obligà a assumir com a regidor -i ben a contracor- la part proporcinal de crítica -més acarnissada que mai- que anarquistes i comunistes feren a l'Ajuntament per la seva passivitat davant el conflicte laboral del moll, iniciat quan la guàrdia civil agredí quatre transportistes en vaga. Com sigui que el governador civil, Francesc Carreras, no acceptà les condicions dels vaguistes per abandonar la seva actitud, els comunistes i els anarquistes amb el suport individual de militants d'UGT, convocaren vaga general. Inesperadament la situació s'enverinà força i en una topada entre els vaguistes i la guàrdia civil, morí d'un tret el socialiste Jaume Mari. Aleshores Bisbal no pogué estar-se de dimitir, tot i que procurà habilment carregar les consequències tràgiques de la vaga damunt la irresponsabilitat dels vaguistes. Amb tot, la dimissió no li va esser acceptada. La hi acceptaren, en canvi, mesos després -l'octubre concretament- quan la tornà a presentar a rel de la discussió amb Jaume Bausà sobre la conveniència de mantenir l'entesa dels socialistes amb els republicans. La crisi, més ideològica que conjuntural, s'agreujà i es va resoldre amb I'expulsió d'un nombrós grup de militants que estaven encapçalats per Jaume Garcia, i entre els quals s'hi trobava gent tant significativa com el mateix Jaume Bausà i el propi germà d'Ignasi Ferretjans, Sebastià.. Aquests -coneguts com els "Jaimistas" per ocurrència sarcàstica d'Andreu Crespí -s'autodenominaren Partit Socialista Independent i tingueren una volada ben curta, atès que any i mig després, se sotmeteren novament a la disciplina socialista.

Era el trenta-tres, precisament l'any que UGT, fuetejada per anarquistes i comunistes, decidí donar suport a la vaga general convocada pels metal.lúrgics després de la dimissió del seu Secretari General Joan Lladó, i que es va cloure amb el balanç de dos ferits per bala, un dels qual era el cap dels anarco-sindicalistes, Cristòfor Pons. En aquest ambient, el dia denou se celebraren les eleccions generals que propiciaren el triomf de les dretes i l'inici de I'anomenat Bienni Negre, fet que aprofità UGT per alliçonar els seus afiliats en la necessitat de mantenir-se fidels a la seva tàctica de dialogant fermesa negociadora enfront de les exigències de la Patronal, en lloc de deixar-se influir per I'acció contundent -que els dirigents ugetistes consideraven irreflexiva d'anarquistes i comunistes. Així aquesta postura col.lectiva del PSOE va palesar-se al llarg dels succeïts revolucionaris del trenta-quatre i que foren reprimits amb força contundència per les forces militars i d'ordre públic, sobretot a Catalunya i a Asturies. Pel que fa a Mallorca, es produïren detentions -sempre arbitràries i injustificades- a Palma, Sóller, Búger, Llucmajor, Sencelles, Felanitx, Manacor, Esporles i Andratx, però els socialistes davant la provocació no es deixaren arrossegar cap a actituds violentes.

Això no obstant, la voluntat decididament moderada dels seus dirigents -Bisbal, Montserrat i Parets, Alexandre Jaume, Andreu Crespí- havia de tenir el seu cost, atès que els militants no podien deixar de banda els continus retrets que els feien des de l'esquerra revolucionària -que aleshores a Mallorca havia abandonat la seva parola exclusivament dogmàtica d'encà que s'havia incorporat al moviment comunista Heriberd Quiñones- ni sostreure's a l'influx de la ventada revolucionària que recorria Europa. Per a escurçar-ho, direm que les Joventuts Socialistes es constituïren en força de pressió esquerrana en el si de l'agrupació socialista, així com els caballeristes, comandats, ara, pel sindicalista Antoni Ribas. De fet l'enfrontament que esclatà l'any trenta-u entre Llorenç Bisbal i Jaume Bausà, no fou altra cosa més que la punta d'un iceberg que no trigaria gaire a emergir. En efecte, la diferent tendència que ambdós defensaven, malgrat la voluntat integradora de Bisbal, palesava dues maneres ben diferenciades d'entendre el socialisme. Oficialistes-prietistes i terceristes-caballeristes, no feien altra cosa més que perllongar i renovar de continu l'antic litigi obert respecte a quina és la tàctica més adient per fer avançar la classe obrera en les seves reivindicacions, i que ja fou plantejat en el congrés nacional socialista de l'any vint-i-u. Sense cap dubte, als voltants de l'any trentaquatre, els caballeristes -temps abans minoritaris- feien sentir la seva veu en el si de l'agrupació balear, i aquesta creixent influència va palesar-se amb la radicalització d'UGT. Malhauradament, el mes de març del trenta-cinc, mori Llorenc Bisbal, un home que al Ilarg de la seva vida havia assolit un indubtable prestigi entre la classe obrera, així com el respecte i l'admiració d'aquells que propugnaven idees politiques absolutament oposades a les seves. Amb la mort de Bisbal, s’’iniciava la cursa pel control del socialisme entre Jaume Garcia, Montserrat i Parets i lgnasi Ferretjans. Joan Montserrat -un xic escèptic davant una UGT que es deixava arrossegar cap a un sindicalisme dur i revolucionari d'ençà del conflicte del moll no va fer prevaler la seva influència ni entre els militants de la part forana ni entre els seguidors de Bisbal. D'Altra banda, Jaume Garcia havia assumit la defensa de la denominada línia prietista, cosa que l'havia d'enemistar amb Antoni Ribas i amb els membres més descollants de les Joventuts com eren Bernadí Campos, Ferran Radó i Gabriel Juan. Va esser en aquesta avinentesa quan l'actitud moderadora d'lgnasi Ferretjans va servir d'aglutinant de les dues tendències i li va permetre erigir-se -encara que no fos d'una manera oficial o explícita- en el cap del socialisme mallorqui. Amb tot, afirmaria que l'assimilació que va fer Ferretjans del mestratge de Bisbal, era purament conjuntural. Ell aportava al socialisme una veu pròpia, més aspra, més dura, que la del vell mestre. Una veu domesticadar sens dubte, després d'una llarga carrera farcida d'experiències, però que es mantenia soterrada, viva, disposada a manifestar-se públicament per poc que les exigències de la militància i la radicalització de la vida politica ho exigissin. I així ho entengueren els caballeristes, els quals, mancats d'un home amb prou prestigi corn per representar-los, li donaren el suport dels vots en el Tercer Congrés de la Federació Socialista Balear, i va esser elegit Delegat en el Comite Nacional del PSOE. Ràpidament, però, els prietistes impugnaren les votacions i en una segona consulta aconseguiren que fos elegit Jaume.Garcia, en un intent, aquest cop reeixit, d'evitar un exessiu escorament de l’agrupació cap a l’esquerra, Era el maig del trenta-sis.

MAIG - JULIOL 1936: VERS EL COP D'ESTAT

He escrit que Ferretjans formà part de la comissió gestora que es féu càrrec de l'Ajuntament de Palma, tot just proclamada la República. Després fou designat regidor, a les eleccions del mateix any trenta-u, formant part de la candidatura encapçalada per Bisbal, i repetí càrrec amb Bernat Jofre i Emili Darder -ambdós batles d'Esquerra Republicana- responsabilitzant-se del negociat d'Obres. Accidentament, a més -i per malaltia de Darder-exercí de batle en unes dades que en virtud del posterior cop d'Estat esdevindrien històriques, i que estigueren caracteritzades per l'increment de la tensió social, sobretot, a partir de febrer del trenta-sis. Impulsat pels comunistes, el Front Popular no s'havia limitat a esser una unió conjuntural de forces d'esquerra identificades per l'únic objectiu de derrotar la coalició de dretes, sinò que es configurava com un supra-partit amb voluntat de governar d'acord amb els catorze punts del programa electoral, bé que tant des del Partit Socialista corn des d'Esquerra Republicana tal possibilitat no es deixàs de veure amb un cert recel. Amb tot, l'acceptació dels punts del Front Popular no responia tant a un intent desesperat dels partits d'esquerra per superar el predomini electoral aconseguit anteriorment per les forces de dretes, corn a una palesa voluntat de treure el país de fa seva postració politica, cultural i econòmica. Segons paraules d'Emili Darder, "som esquerrans i esquerrans conscients. Amb això volem dir que actuarem perquè la República seguesqui continuament el seu camí, sempre cap endavant, estalviant totes les convulsions possibles, però sense ja mai retrocedir ni un sol moment".

No cal ni dir que les convulsions es produïren, afavorides per una dreta activa -que havia deixat d'estar esporuguida per sentir-se escandalitzada- i que ara, també, s'afanyava per lligar els caps de la involució des de les sacristies i les sales de banderes. El cop d'Estat era una fatalitat repetidament. anunciada que, per tant, al produir-se, no va sorprendre la classe politica. Per aquesta raó, la nit del devuit de juliol, Ignasi Ferretjans acudí al despatx del Governador Civil, Antoni Espina, per a demanar-li infructuosament que convocàs vaga general i armàs els sindicalistes, tal i com també Ii ho demanaren Aurora Picornell, Jaume Garcia i tant d'altres que la confusió d'aquelles tràgiques hores ha esborrat per sempre de la memòria col.lectiva. Encara que no ho sembli és gairebé impossible reconstruir amb fidelitat les seves seguents passes. Segons I'escriptor Luis Romero, Ferretjans es trobava al despatx d'Espina quan es produí la detenció d'aquest per part del Tinent Lizasoaín. En canvi l'historiador Miquel Durán afirma que únicament hi eren presents Garcia i Sureda. I el propi Ferretjans assegura que va romandre a ca seva, tota la nit, "amb les sabates posades", i que no sortí al carrer fins I'endemà. De fet Ii retrobarem la pista a les deu del mati, dia denou, al seu despatx de I'Ajuntament: un Ajuntament fantasmagòric, amb les portes i les finestres tancades, i pràcticament desert. Sortí a la voravia, sense mirar-s'hi, quan un camió de l'exèrcit s'apropava a la Plaça de Cort per tal d'ocupar-la. Amb tot, va tenir la sort de cara, atèss que el carrabiner Joan Navarro, l'introduí d'una empenta dins el seu cotxe -un Ford de color verd- i obligant-lo a ajupir-se al dessota dels seients posteriors, s'adreçà pel carrer d'en Colom, cap a la PIaça de Sant Antoni. Ignorava, en aquells moments, Ferretjans, el perill que havia corregut. Set mesos després, un Consell de Guerra el condemnava, en rebel.lia, a mod, juntament amb Emili Darder, Antoni Ques, Antoni Mateu i Alexandre Jaume, que foren afusellats el vint-iquatre de febrer.

1936 -1938: LA FUITA DE MALLORCA I L'EXILI

A partir del denou de juliol, Ferretjans va romandre amagat, tot procurant canviar sovint d'amagatall per tal defer més dificil la seva localització, mentre els seus amics li preparaven la fuita. Aquesta es produí a les set de l'horabaixa del dia catorze de desembre del mateix trenta-sis, en circumstàncies prou rocambolesques, atès que creuà els carrers de Palma disfressat de carrabiner, després que Jaume Garcia -afusellat I'agost del trenta-nou- refusàs acompanyar-lo. Finalment aconseguí embarcar-se cap a Maó, juntament amb Jaume Bestard, Joan Parets, Miquel Navarro i un mariner anomenat Marcelino entre d'altres. Cap d'ells va poder assabentar-se que al cap de poques setmanes de la seva arribada a les costes.menorquines, morien afusellats Bartomeu Navarro i un germà del mariner Marcelino, ambdós acusats d'haver preparat la fuita. No en va Mallorca, per aquell temps, provocaria els adolorits versos de Francesc de Sales Aguilo:

Mallorca! Mallorca nostra, la dels bons mallorquins! Mallorca, la dels que t’estimen com jo t'estim; la dels que per estimar-te com a fills, han vist tallada sa vida per les mans dels teus botxins, regant amb la seva sang les voreres des camins, que guarden en llurs cunetes el testimoni del crim.

De Menorca estant, Ferretjans va traslladar-se a Barcelona i allí va encarregar-se, per compte d'UGT, de I'administració d'una cooperativa gràfica, instal.lada al carrer de Sant Pau, at temps que col.laborà estretament amb Víctor Alomar en la confecció de "El Obrero Balear", fins que s'exilià a França el desembre del trenta-vuit. Després, quan Barcelona va caure i Madrid es va retre, incapaç de defensar-se per més temps, s'instal.là a Mèxic. "Tinc clavada en el cor -escriu Antoni Maria Sbert-ple d'enyorança, I'espina punyent d'aquesta tragèdia. I tinc encegada la vista pel resplendor d'un crepuscle que cobreix el cel de sang i de núvols tenyits, com si s'apropés la tempesta".

L'enyorança havia de durar-li a Ferretjans tota una vida, perquè no retornà a Mallorca fins el dos de marçde mil nou-cents vuitanta-sis.

Llorenç Capellà

NOTA

Aquesta biografia s'ha pogut escriure gràcies al testimoni oral de:

VictorAlomar Ignasi FerretjansSebastià FerretjansJoan Matas

 

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

BESTARD MATEU, Jaume.-Memorias de la persecución que fui objeto, inedit, La Mola 27 de juliol de 1937. GABRIEL, Pere.-El moviment obrer a Mallorca. Barcelona, Editorial Lavinia, 1973, Col. Biblioteca de Cultura Catalana. MASCARO PASARIUS, Josep.-Historia de Mallorca, vol, V. Sant Adrià, Edit. Vicente Colom Rosselló,1978. DIVERSOS AUTORS.-Història de Mallorca, vol II. Palma Mallorca, Edit. Moll, 1982, Col. Els treballs i els dies. OLIVER ARAUJO, Joan.-La II Republica en Baleares: elecciones y partidos politicos. Palma de Mallorca, Edit. Institut d'Estudis Baleàrics, 1983.

MASSOT I MUNTANER, Josep.-Testimoni de la guerra i de l'exili a Mallorca. “Randa”, num. 4 (1976), ps. 217-243. JAUME, Alexandre.-La insurrección de octubre en Mallorca. DURAN, Miquel.-19 dejulio de 1936, suplement Memòria Civil, diari Baleares, numero 10, pàgines 1 -IV, Palma de Mallorca.

ROMERO, Luis.-Tres dias de Julio, Barcelona, Edit. Ariel, 1967

Federacio Socialista Balear / PSOE Edicio: S. de Comunicació Informació Text: Llorenç Capella

Fotograf: Miquel Massuti i Fernando Aguilar Disseny Coberta: FerranSintes Industria Grafica Son ESPANYOLET

Aquesta edició consta de 2000 exemplars Ciutat de Mallorca, 20 d'Abril de 1986