Les presons - Ca'n Mir: Nodrits de terra roja

Memoria Civil, núm. 33, Baleares, 17 agosto 1986

Antoni Oliver

Dibuix original de J. Pla durant la seva estància a la presó

Ca'n Mir: Nodrits de terra roja

L'antic magatzem de Ca'n Mir tenia l'entrada per l'actual "Sala Augusta". Abans d'arribar a la nau central, on estaven amuntegats els presoners, es passava per un pati. En aquest hi havia una improvisada cuina, tapada amb un porxo, i dues petites habitacions, tràgiques: la cel·la de càstig, i la petita cambra on entraven "en capella", (a la dematinada), els detinguts que havien d'ésser afussellats, per passar-hi les darreres hores.

En el pati hi havia una petita canal que utilitzaven els presoners com a dutxa, ademés de quatre clots utilitzats com a escusat. A la nau central del magatzem, amb el sostre sostingut per dues tires de columnes, i el trespol de terra, s'amuntegaven els detinguts. Només existien dos passadissos encimentats, que anomenaven, "Es Born". En nombre especialment tibants, els pressos es tranquilitzaven passejant pel "Born". El nombre de detinguts oscil·lava entre set cents i un milenar. No s'ha pogut establir un cens exacte de les persones que passaren per Ca'n Mir, perquè el fitxer de presó va restar en poder del capellà del centre P.Antoni Garau, que es troba ilocalitzable, possiblement a Madrid.

La vida penitenciària no difereia gaire de la de qualsevol centre de reclussió. Segons diferents testimonis consultats a les vuit del matí, els despertaven, tocant un xiulet. Com a berenar es repartía una cullarada de xocolata, juntament amb un xusco, o be de llet, bastant aigolida. A les dotze de migdia es dinava. Per a dinar menjaven generalment, boniatos bollits, cuinats de llegums, patates, etc. Els boniatos, ademés de clovella, era freqüent que tinguessin restes de terra. Alguns detinguts abans de gosar menjar els boniato, el rentaven amb l'aigua de canalet.

A les ser del capvespre es sopava, també d'algun boniato bollit, i, també en aquesta hora era freqüent que es procedía a un recompte. Damunt les nou del vespre el presos acabaven la jornada, i havien de dormir, a terra, amb una màrfega, la nau era deixada en penombra, per tal de que els vigilants poguessin controlar els moviments dels detinguts.

Tots els testimonis coincideixen en senyalar que les condicions higièniques eran extremadament dolentes. Eren molt freqüents les xinxes, pois, puces, i altres paràsits. Una dolència molt corrent sens dubte debuda a les condicions dels menjar, eren les inflamacions bucals, mal de queixal. A la presó hi havia un metge però els seus serveis no eren massa sol·licitats a causa dels pocs medis amb que contava.

La roba la rentaven els familiars dels detinguts, un pic per setmana. Els presos que no teníen familiars a Palma, deixaven la roba a algun company.

Els guàrdies falangistes, vestits amb camisa blava, i gorra de plat, estaven a les ordres d'un oficial de presons, director del centre. Dos varen ésser els directors, Antoni Canyelles i Simó Fullana. Diferents fonts indiquen que el tracte donar als presoners, dintre la duresa penitenciària, no era excessivament dolent. No obstant, alguna vegada, sí que hi va haver algun mal tracte, bufetades, o altre tipus de violència física. Ademés dels guardians, s'encarregaven de la vigilància centinelles militars, que patrullaven per damunt el pati. Aquests soldats -la majoria de reemplaçament- no podien tenir cap relació amb els reclusos: encara que s'arriscaven a facilitarlos ajut, els passaven novel·les per llegir etc. Quan un pres cometía una falta, o les autoritats dels centre consideraven que la seva conducta no era disciplinada, se'l conduïa a la cel·la de càstig, situada en el pati, que era una petitíssima cambra de ser o vuit metres quadrats, i allà restava a règim de pa i aigua durant deu o dotze dies.

Als primers mesos la disciplina era més dura. El Nadal de 1936, per primera vegada -senyalan diferents fonts- donaren arròs per a dinar, i sembla que també, a partir de primers de gener, autoritzaven visistes de familiars. Les visites tenien lloc, a la part posterior de l'edifici, Existía un passadís, de setanta centimetres d'amplària, amb reixes a cada costat. A una banda es col·locava el pres, i a l'altra la familia. Un guardia, passejava pel mig, escoltant les converses. En aquest període també es va permetre que els familiars duguessin als detinguts menjar, pots de llet, que servíen per a substituir l'nfecte ranxo.

Els presoners no realitzaven, de forma obligatòria, cap treball. La major part d'ells passava el dia entretenint-se fent senalles, o treballant la fusta, a més de dibuixar o pintar targetes, que servíen per a obsequiar en els amics o familiars que anaven a visitar-los. De manera voluntaria podien pelar patates o ajudar en algunes tasques.

El vespre tenien lloc les cridades de presos "posats en llibertat". Segons diferents persones consultades que encara recorden el seu pas per Ca'n Mir, la saca no es cridava mai a la mateixa hora;  però casi sempre era a posta de sol.

Un dels guardians cridava amb veu alta la llista dels que havien d'ésser "alliberats". Posteriorment els assassinaven, a una vorera del camí. Els primers dies, els detinguts estaven convençuts de què, efectivament, restarien en llibertat. Fins que, passada una setmana, tornaven els familiars del pres alliberat, a enviar la roba o el menjar.

Can Mir, dibuix realitzat per Joan Cortés Canaves "Bibi" (Artesania a les presons feixistes)

Diversos testimonis també coincideixen en senyalar que existia corrupció entre els guàrdies, que a canvi de diners, milloraven el tracte o les condicions de vida. En aquest sentit, per la excessiva quantitat de cinc duros, s'enrajolava el troç de trespol on jeia el pres.

Dins la disciplina penitenciària, estava, així mateix, permés llegir novel·les, una vegada passaven per censura, i jugar a escascs, dominó etc.

L'ambient de la pressó, va esser entre els detinguts polítics més concienciats la victòria. I la serenitat amb que prenien les "posades en llibertat" els afectats, és encara recordada, per algun que visqué el tràgics moments, amb emició