Aurora Picornell (1910 – 1937) Publicam les paraules que el nostre col·laborador, Antoni Serra, pronuncià al cementiri de Porreres, dia 8 de gener de 1978, amb motiu de l’homenatge a N’Aurora Picornell. En reproduïm el text íntegre, lleugerament ampliat. Les dictadures, a causa de la paràlisi repressiva que generen, olviden un factor important, que acaba essent decisiu: que la història, més prest o més tard, imposa sempre el rigor de la vetitat. Aixa va gestant-se el gran fracàs de les ideologies que crecen primer en la dialèctica de la violencia que en el diàleg. Remarquem, a més, que la històriano la fan just unes classes socials concretes, les que detenten el poder i pretenen d’institusionalitzar el fet històric a través dels seus escrivents oficials i des d’una òptica restrictiva, La història no és, evidentment, el monopoli d’una élite social, sinó la conseqüència de la lluita col·lectiva per aconseguir nous espais de llibertat i de justicia. Per això mateix i no per altres raons que podrien sembar ambigues, som aquí, entre vosaltres, per a reivindicar la figura d’Aurora Picornell. Perquè ella, com a lluitadora de la classe obrera, com a dirigent polític que tengué l’honradesa i la llibertat com a nord, forma part de la nostra història contemporània que necessitam recobrar, perquè ens ha estat amagada durant aquests anys de tenebres franquistes. A N’Aurora Picornell, l’havien condemnada no solament a una mort ignominiosa, sinó a la fredor del silenci. L’havien esborrada de la realitat. Però, la confabulació del silenci no ha obtengut el resultats que els botxins desitjaven, perquè la lluita de n’Aurora és recordada ara per tors nosaltres, perquè va ésser i és encara la lluita de les classes populars contra l’opressió i l’exploració. Ella va morir, un assassinat absurd i arbitrari com molts d’altres que havia de patir el nostre poble, en aquest cementiri de Porreres, dia 5 de gener de 1937. Juntament amb n’Aurora moriren també aquí Na Catalina Flaquer i na Maria i n’Antònia Pascual Flaquer. No és la nostra intenció reviure històries truculentes. El propòsit és un altre: cridar l’atenció –ara que hem començat a conquistar una perspectiva de futur- sobre la necessitat inajornable de recobrar el pasta, superant temors i recels. I encara que som conscients de la militància ejemplar i inqüestionable de n’Aurora Picornell, creim que avui no és tan sols patrimoni d’un partit, sinó la materialització d’una realitat social i política del nostre poble. D’un poble que reprèn la tasca de retrobar-se, com va quedar patent dia 29 d’octubre passat. Diada per l’Autonomia, i com abans havien expressat els partits polítics signant el Pacte Autonòmic. N’Aurora Picornell va ésser, com he assenyalat abans, una militant de partit que dedicà la seva vida a l’acció. D’ella no hem trobat gran formulacions teòriques, sinó proves constants de la seva capacitat de fer efectiva la praxi comunista en el sectors de la societat mallorquina que més coneixia: les classes populars. Tenim constància que participà al miting de la Casa del Poble (desembre de 1931) i que recorregué Menorca per a consolidar el partit a l’illa germana. En el mes de març del mateix any del desastre, 1936, ocupà la presidència efectiva d’un ple regional del PC, la presidència d’honor del qual era ocupada per Antoni Gramsci, Thaelmann “i tots els antifeixistes presos o perseguits, segons escriut Pere Gabriel al seu llibre El moviment obrer a Mallorca. Crec, doncs, que és inqüestionable la lluita de N’Aurora per les classes populars, per la classe obrera. Ens diran, tal volta, que la cosa no és tan clara com ara això. O que reivindicar la figura d’Aurora Picornell des d’un caire nacionalitari és simptoma d’oportunisme flagrant. Seia absurd afirmar rotundament que Aurora Picornell va esser una nacionalista. De la mateixa manera que ho seria, si diguéssim això de Llorenç Bisbal o d’altres dirigents obrers. Seria, si fa no fa, entrar en el joc, que sempre he denunciat, de la deformació històrica. Però no veig per què no podem considerar que la parxi d’Aurora Picornell es desenvolupava dins el amrc nacional de Mallorca. Era nacionalista per això, no perquè tengués teories al respecte. Rafael Ribó diu a Aproximació metodològica al fet nacional que la mateixa classe obrera és nacional, en el sentit que es mou i desonvolupa en un determiant ambient històric, en una estructura nacional que caracteritza la formació social. Ella, doncs, en el sentit expressat per Ribó, era nacionalista sense tenir-ne una consciència definida de la qüestió nacional. Per això mateix voldria aclarir que els que som nacionalistes no necessitam arraconar les figures de la nostra realitat socio-política que, per una o altra raó, no es plantejaren la nacionalitat de les illes, sinó que lluitaren per les classes populars mallorquines. No volem devetllar una part del silenci. No volem recobrar bocins de la història, com fina ara hem estat fent, sinó que en volem un recobrament total, tan rigorós com sigui possible. Les veritats a mitges no destrien senyes d’identitat, sinó que més aviat les emboiren i són en bona mesura ferment de frustració i d’odis paralitzadors. Per això mateix, caldria remarcar que actulitzar la figura de N’Aurora Picornell és rompre la cortina de boires imposades; representa qüestionar els anacronismes i els criteris amb que ha estat jutjat sovint el modus de comportament de la societat mallorquina i, al capdavall, contribuir d’alguna manera a la nova percepció de la ralitat que tots necessitam per a canviar-la. Parlar de M’Aurora Picornell m’obliga també –i és una obligació assumida voluntàriament, sense cap intenció polèmica- a referir-me a qui va esser el seu company, Heriberto Quiñones. Aquest home és avui una figura discutida, sobre la qual hi ha molts de punts obscurs –entre d’altres, el seu origen i la seva procedència-, però que, a causa de la importància que tengué. Va esser el màxim dirigent comunista a l’illa-, exigeix un estudi aprofundit i aclaridor. Sembla que tengué un pes essencial a la publicació de Nuestra Palabra. També està per aclarir la participació que tengué a la catalanització del nom: Nostra Paraula, quan l’òrgan del comitè regional del PCE continuà editant-se a Menorca, aleshores encara republicana, Quiñones, quan la guerra ja havia acabat –a començaments dels quaranta-, fou executat, després de ser torturat, a Madrid. Abans d’això i després, una llosa de silenci li ha caigut damunt. La novel·la de Jorge Semprún, Autobriografía de Federico Sánchez, en facilita una breu referència. De fet, però, Aurora Picornell i Heriberto Quiñones, el seu company, compartiren la lluita, la vida, les mateixes idees i, fins i tot, un destí tràgic. Crec que hi ha moltes de raons perquè la reivindicació d’un comporti la de l’altre. Si en el present la lluita d’Aurora Picornell té un sentit, una vigència i fin i tot una projecció de futur, és perquè s’arrelava fortament a les realitats de la seva època i, en concret, a les de la classe treballadora. Per això va esser víctima de la repressió. Com ho varen esser N’Alexandre Jaume, N’Emili Darder, En Joan Mas i Verd, En Joan Alemany. També per aquesta mateixa causa havien de ser empresonats i hagueren de viure amb dignitat i serenitat política exemplars els anys pitjors del franquisme gent com N’Andreu Crespí, En Guillem Gayà, En Miquel Àngel Colomar i tants d’altres, lluitadors anònims de la llibertat i de la democràcia republicana. Ara, s’han complit quaranta-un anys d’aquella mort. Però jo he dit que no som aquí per a commemorar una mort, sinó per a reivindicar el sentit d’una lluita. Una lluita que ha tengut conitnuïtat en els obrers, en els pagesos, en els estudiants, en els intel·lectuals i en els professionals, conscients que ha arribat l’hora d’exercir la llibertat plena, la democràcia plena a partir de nosaltres mateixos. Aquesta, crec que és la raó última de l’homenatge que retem avui a N’Aurora Picornell: poder dir que la seva mort no ha estat estèril, que no s’ha perdut en la nit del temps, perquè el nostre poble ja no vol esser espectador de la política dels altres, sinó que vol assumir, amb responsabilitat absoluta, la participació en la vida pública. Antoni Serra Lluc, gener-febrer 1978, nº 677 (pàgs; 12/13) |