|
En Gabriel Alomar, President de la "Unió Socialista de Catalunya", precisa la posició del socialisme català Paraules fraternes No voldriem que romangués cap enuig en la nostra petita divergència amb el socialistes de parla castellana. La més clara senyal de fortalesa és la possibilitat de les diferències accidentals en una gran família política. El socialisme, partit de llibertat, obre les portes amplament, al lliure examen. Nosaltres no hem dubtat mai de la bona fe dels companys qui han cregut oportunes certes ductilitats que no podem aceptar. Combatem la doctrina, però no la moralitat. En tempos normal, les assemblees i corporacions públiques són una faisó de tendes de guerra, ofertes a la treva o l’armistici, on les forces en lluita “parlamenten”. Però hi ha temporades, en la vida dels pobles, en que la batalla civil s’inflama en totes les seves forces, encara que aqueixa pugna sia puramente espiritual. Aleshores el diàleg sota la tenda no és “parlamentar”. Podrà semblar una capitulación. Les Cambres, les Diputacions, els Municipis, en temps normals, són els llocs de l’entrevista dels emissaris enviats pel poble amb el representants de les forces adverses. Quan el poble no pot fer lliurement aquexa designación, les assemblees esdevenen (diguem-ho en castellà per a que el joc de paraules sia més expressiu), no ja “Anticámaras”, a la manera que diem Antipapes, sino “Antecámaras”, lloc on s’espera la mercè de les audiències. Cada día més, en el partit socialista espanyiol va formant-se una consciència: la de que està cridat a sustituir l’inexistent o destruir organisme lliberal. El problema no és nou; amb grau més o menys intens s’ha presentat a moltes organitzacions socialistes europees. La necessitat de l’evolunisme obliga a aceptar formes lliberals burgueses com a primeres concrecions ministerials socialistes. Acceptacions de govern, però no encara de poder, com digué Mac-Donald. No es tracta d’un Poder executiu al servei d’unes fortes Constituients socialistes; sinó d’una preparación educativa de la próxima llibertació. En suma, l’aspecte polític de la nostra escola priva, en aqueixes etapes, sobre l’aspecte societari. Tal volta Espanya és, a l’hora present, el país on aqueixa necessitat és més viva, en creixença visible i ràpida. I la nostra conducta ha d’ésser una habilitació. Però a Catalunya, el problema té encara trascendències especials. Els postres companys de Madrid no tenen cap motiu per a veure en nosaltres una rivalitat; han de veure-hi una cooperación. No venim a destruir, sinó a construir. Fa ben pocs dies que un escriptor català recordava, des d’un periòdic madrileny, el lamentable fracàs dels esforços per a suscitar a Catalunya una irradiación del socialisme espanyol, herència fortíssima de l’home admirable que acaba de morir. Per què, doncs, no hem d’intentar que surgeixi de la naturalesa catalana una concreción personal del socialisme? Aquests generosos intents derruyen trobar la forta ajuda dels postres companys de llengua castellana. Essent el socialisme un moviment que té la seva principal força en la solidaritat universal, seria absurd un socialisme de desintegración i rancúnia ètnica. L’impuls de fedeeració, envers els postres companys de tot el món, començant inmediatamente lligats a nosaltres, és viu i ferm en el cor dels qui sinceramente ens segueixen. Però aqueix companyonisme, que ens imposa deures de lleialtat, ens dóna també el dret a reservar la nostra aprobación en les divergències de conducta política. I aqueix dret esdevé també un deure: el de pronunciar la nostra paraula de dissentiment, en bé de l’ideals solidari. Això es independent de la qualitat personal o ètnica del socialisme català. Si els socialistes de Catalunya fossin una agrupación local o provinciana, la divergència subsistiria íntegra, en aquest cas. No cal, doncs, mirar-la amb injusta suspicàcia, amb recel de petits odis idiomàtics o comarcals. El socialisme català s’edifica sobre una tradición obrerista desgraciada. Voldria, modestamente, rectificar errors innegables, que són lliçons amargues i experiències per al pervenir. La més greu d’aqueixes equivocacions fou l’apoliticisme Justé s. doncs, que considerant-nos una petita escola de rehabilitación política, en aquesta hora en que és urgent com mai la reconstrucción de la conciència civil, volguem conservar lliure de contacte impur la nostra capacidat ciudadana. M’és impossible donar més claretat a la meva expressió, necessariament imperfecte i encongida. En un sentit, hem de restablir la consciència politica del treballador català, orguie atuït per la llarga suspensió de les seves funcions. En altre sentit, hem de suplir, dignificant-la, l’envilida consciència política de les classes avui dominats. Per raons especials, nosaltres, homes de Catalunya, hem hagut d’experimentar amb més vivesa el sentit històric de l’època que travessa Espanya.- Tot això ens obliga a un rezel extrem de conducta, a una cura escrupulosa contra posibles i enutjosos precedents, Voldríem ésser compresos més pel que no diem que per les coses dites. Pero aquest “imperatiu categòric” a la nostra consciència no entorbeix la nostra sentimentalit fraterna. Justicia Social nº 113 - Any tercer, 2º Epoca 26 de desembrel de 1925 |
