Nicolau II de Rússia (En rus Николай II Александрович Романов = Nikolai II Alexàndrovitx Romànov) (Tsarskoye Selo 1868 - Ekaterinburg 1918). Últim tsar de Rússia, assassinat junt amb la seva família a la casa Ipatiev d'Ekaterinburg. Governà de forma autocràtica el país des de 1894 fins a 1917.
Naixement i Família
Nascut el dia 18 de maig de 1868 al palau reial de Tsarskoye Selo prop de la capital imperial, Sant Petersburg. Fill del tsarevitx i després tsar Alexandre III de Rússia i de la princesa Dagmar de Dinamarca. Era nét per via paterna del tsar Alexandre II de Rússia i de la princesa Maria de Hessen-Darmstadt i per via materna ho era del rei Cristià IX de Dinamarca i de la princesa Lluïsa de Hessen-Kassel.
Nicolau tenia llaços de parentiu amb la majoria de les cases reial europees. Així, era cosí en primer grau del rei Jordi V del Regne Unit, del rei Cristià X de Dinamarca, del rei Haakon VII de Noruega, del rei Constantí I de Grècia, del duc Ernest August de Hannover i de la princesa Helena de Grècia.
Seguint la política d'apropament a França iniciada per Rússia durant el regnat del tsar Alexandre III de Rússia per tal d'evitar l'aïllament a què l'Alemanya d'Otó von Bismarck havia sotmès ambdós països, Alexandre cregué convenient que el tsarevitx es casés amb una princesa de la casa reial dels Orleans de França. A més a més, aquest també era un desig de la tsarina ja que el seu germà petit, el príncep Valdemar de Dinamarca també s'havia maridat amb una princesa orleanista.
Nicolau i la seva família, 1913 |
Els fills del tzar Nicolau l'any 1909 |
Casament i Descendència
Ara bé, Nicolau caigué bojament enamorat d'una seva cosina, la princesa Alexandra de Hessen-Darmstadt. Alexandra era filla del gran duc Lluís IV de Hessen-Darmstadt i de la princesa Alícia del Regne Unit, raó per la qual la princesa era néta de la reina Victòria I del Regne Unit. Alexandra rebutjà la unió ja que significava no trencar la tendència que des de la tsarina Caterina II de Rússia feia que tots els tsars es casessin amb princeses alemanyes. A més a més, una germana d'Alexandra Alix, la princesa Elisabet de Hessen-Darmstadt, ja estava casada dintre de la família imperial amb el gran duc Sergi de Rússia i això creava suspicàcia a la Cort respecte de la creació d'un partit pro-germànic. Finalment s'ha de tenir en compte que una de les principals polítiques tsarista era el fonament del paneslavisme el qual xocava de cara amb el pangermanisme.
Malgrat tot, Alexandre III en el llit de mort, autoritzà el casament que se celebrà el 26 de novembre de 1894. La parella tingué cinc fills:
-
SAI la gran duquessa Olga de Rússia nascuda el 1895 a Sant Petersburg i morta el 1918 a Ekaterinburg.
-
SAI la gran duquessa Tatiana de Rússia nascuda el 1897 a Sant Petersburg i morta el 1918 a Ekaterinburg.
-
SAI la gran duquessa Maria de Rússia nascuda el 1899 a Sant Petersburg i morta el 1918 a Ekaterinburg.
-
SAI la gran duquessa Anastàsia de Rússia nascuda el 1901 a Sant Petersburg i morta el 1918 a Ekaterinburg.
-
SAI el tsarevitx Alexei de Rússia nascut el 1904 a Sant Petersburg i mort el 1918 a Ekaterinburg.
Nicolau II i la Duma
La formació rebuda per Nicolau per tal de substituir el seu pare en el càrrec de tsar fou escassa, fins i tot inexistent. Malgrat això, Nicolau realitzà un viatge al Japó i ho féu en companyia del seu cosí, el príncep Jordi de Grècia. Al Japó, un anarquista intentà assassinar-lo, per bé que una ràpida acció del seu cosí impedí el regicidi.
Les relacions de Nicolau amb la Duma no foren mai especialment bones. La primera Duma, amb una majoria de membres del partit dels Cadets (d'orientació monàrquica i liberal) immediatament entrà en conflicte amb el tsar. Amb tot, les relacions inicials entre el tsar i el primer ministre, Sergei Witte, eren bones i si aquestes s'arribaren a frustrar fou pel paper jugat per la tsarina. La situació política es deteriorà i Nicolau abolí la Duma. De Witte, incapaç de reformar la monarquia i el país, presentà la seva dimissió. Nicolau premià De Witte amb l'Ordre de Sant Alexandre Nevski de diamants.
La segona Duma resultà tenir els mateixos problemes, el nou primer ministre, Pyotr Stolypin, descrit com un reaccionari, la dissolgué unilateralment i va canviar la llei electoral de cara a futures Dumes per tal que tinguessin un resultat més conservador. Stolypin tenia importants plans de reforma que passaven per possibilitar que gran part de la pagesia comprés lots de terra i així crear una classe lleial a la monarquia. Els seus plans, però, foren tallats d'arrel pels membres més conservadors de la Cort ja que tenien més influència sobre el tsar. Stolypin fou assassinat per un jove estudiant d'origen jueu en un teatre de Kíev.
La malaltia del tsarevitx
Malgrat tot, el principal problema d'ordre intern que Nicolau hagué d'afrontar fou el de la successió. Alexandra havia donat a llum quatre filles i no fou fins al cinquè fill -després de gairebé nou anys de matrimoni- que nasqué el tsarevitx. Batejat amb el nom d'Alexei aviat donà mostres de patir hemofília, malaltia heretada de la seva mare a través de la reina Victòria I del Regne Unit. Degut a la fragilitat política, la Casa Imperial decidí no fer pública la notícia. Fins i tot molts membres de la Casa Imperial no coneixien amb exactitud la malaltia que patia el tsarevitx.
En plena desesperació, Alexandra demanà ajuda al místic, Rasputin. Rasputin semblava ajudar el tsarevitx en els moments en què aquest patia qualsevol hemorràgia i la tsarina augmentà la seva dependència del monjo. Ara bé, sembla que l'ajuda passava per la hipnosi a la qual el monjo sotmetia el tsarevitx. Aquest fet fou descobert per la policia i la Casa Imperial ordenà expulsar de la ciutat el policia que havia fet la descoberta.
La Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa
Després de l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria per part de Gavrilo Princip, membre d'una associació nacionalista sèrbia coneguda com la Mà negra, a Sarajevo el 28 de juny de 1914, el moviment paneslavista es posà en marxa i exercí una enorme influència sobre el Tsar per tal que aquest exercís de protector de Sèrbia. Nicolau però no volia desprotegir Sèrbia ni que això signifiqués quedar evocat a una guerra general. En un seguit de cartes intercanviades amb el kàiser Guillem II de Prússia, els dos mandataris expressen la seva voluntat de pau; i Nicolau complí, únicament mobilitzà l'exercit a la frontera austriaca. Malgrat tot, a finals del mes de juliol, la guerra ja era inevitable i el Tsar ordenà una mobilització general del país.
Els principals fronts russos se situarien en contra de l'imperi alemany, de l'imperi austrohongarès i de l'imperi otomà. Les derrotes foren estrapitoses i culminaren amb la desfeta dels llacs de Tannenberg que donaren la clau d'entrada als alemanys i austriacs a la Rússia blanca.
Nicolau se centrà en la guerra mentre que Alexandra ho feia en els afers interns. Els rumors de l'influència de Rasputin sobre la tsarina en matèria política cada vegada augmentaven més. A més a més, Alexandra era alemanya d'origen i això despertava recels en el si de la població russa que veia en la tsarina una traïdora. Tot plegat acabà amb l'assassinat de Rasputin per part d'un grup de nobles liderats pel príncep Felix Yussupov el 16 de desembre de 1916. Malgrat tot, la població demanava de forma creixent la finalització de la guerra però el govern s'hi negava coma conseqüència de les males posicions de l'exèrcit rus als diferents camps de batalla.
L'última fotografia que es té del Tsar en vida |
La situació explotà el mes de març de 1917 quan es produí la Revolució de Febrer que conduí a l'abdicació del Tsar. Malgrat que l'abdicació es produí en favor del seu germà petit, el gran duc Miquel de Rússia, aquest mai fou coronat de forma oficial com a tsar de Rússia. La revolució féu que la Família imperial fos arrestada al palau de Tsarskoye Selo i que s'instaurés un govern dirigit per liberals i demòcrates. Malgrat tot la influència dels comunistes fou creixent i el fet que el nou govern no sortís de la guerra animà a la població a seguir demanant un canvi més profund. El govern alemanya, per tal de desestabilitzar la situació interna russa permeté el pas pel seu territori, en direcció cap a Rússia, dels revolucionaris comunistes d'origen rus que vivien a l'exili suís, entre els quals destaca Lenin.
El més d'octubre es produí la segona revolució quan els partidaris dels
soviets bombardejaren el Palau d'Hivern, seu del govern de Kerenski, i prengueren les rendes de la situació. En aquest moment
Nicolau i la seva família són traslladats a Tobolsk a Sibèria,
per tal d'allunyar-los de la capital. De Tobolsk passaren a
Ekaterinburg on s'allotjaren a la casa del jueu Ipatiev. A casa del
jueu Ipatiev hi passaren una llarga temporada fins que la nit del 17 de
juliol tota la família imperial fou assassinada. Els cossos foren cremats
i enterrats posteriorment enmig del bosc de la regió. Els cossos foren
trobats per uns investigadors britànics durants els anys 70 però no fou
fins la caiguda de la Unió Soviètica que es pogué donar sepultura a la família imperial en
un enterrament presidit pel príncep Felip de Grècia, duc d'Edimburg.
A
Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nicolau II de Rússia |
Col·laboradors de la Viquipèdia. Nicolau II de Rússia [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 31 de desembre del 2007]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nicolau_II_de_R%C3%BAssia&oldid=1699572