^{ESDEVENIMENTS}

El Noucentisme és un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya aproximadament el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i acaba el 1923 amb el cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme.

El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses d’Eugeni d’Ors. Ell n’és el creador i el principal ideòleg. D’Ors justifica el nom amb diversos motius: per una banda trobem el referent directe del Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500) italians. Noucentisme ve de 1900. D’Ors diu que noucentista és un adjectiu cronològic. Per altra banda, nou és el contrari de vell. S’inicia un segle nou, amb propostes de canvi noves que trenquen amb el que era vell.

A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest.

A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S’oposa a aquests moviments amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que s’estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en primer lloc per l’école romane i després per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’esprit nouveau.

El Noucentisme va servir a la burgesia catalana per refermar-se com a classe hegemònica i exportar el seu programa de millora a la resta d’Espanya.

Hereta de la Renaixença l'afany de superació per veure la literatura catalana a un més alt nivell, en aquest cas a partir de la recuperació dels clàssics grecollatins i una gran atenció a la forma. Les obres noucentistes busquen la bellesa, l'harmonia i estan plenes de cultismes i metàfores.

La seva ideologia és la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. És una reacció contra el modernisme, el liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme.

La novel·la va ser un gènere menor durant aquest període, tot i això, Narcís Oller i Joaquim Ruyra en van escriure. La major producció de prosa eren relats breus i contes ja que era una manera de transmetre les idees sense dispersar-les degut a que el text fos massa llarg. La producció de teatre va ser molt minsa, només van ser Carles Soldevila i Millàs-Raurell qui n'escriguren.

Els autors més importants del període són Josep Carner i Eugeni d'Ors.

Els artistes plàstics més representatius del Noucentisme foren escultors com Arístides Maillol -que tot i ser de la Catalunya del Nord i de estar més vinculat a París que a Barcelona coincidia amb l'estètica dels noucentistes de la Catalunya Sud-, Josep Clarà Enric Casanovas i Esteve Monegal. Entre els pintors cal destacar Joaquim Torres-Garcia, principal responsable de l'orientació mediterranista del moviment, Joaquim Sunyer, Xavier Nogués -sempre però amb una certa dosi d'ironia-, Francesc d'Assís Galí o Josep Aragay.