De quan mataren l'alegria de Felanitx

Memoria Civil, núm. 35, Baleares, 31 agosto 1986

Joan Pla

El jovent i les forés polítiques esquerranes del meu poble, Felanitx, foren víctimes d'una eufòria i ufanor excessives, a principis dels anys trenta. Enviaren cartes i tota mena de comunicacions estusiastes a Francesc Macià i Lluís Companys. S'acabava de proclamar l'Estat Català i, és clar, tothom creia que l'estatut d'Autonomía seria un fet irrefutable. El meu poble, però, aleshores com ara, era un poble dretà, conservador, dinàmic, això sí, i fins i tot d'una apariència progressista. Es va fer molt, a vila, durant el període que comandà en el municipi felanitxer el batle Oliver, pare d'en Miquel Oliver Massutí, actual membre important en el Govern socialista que presideix avui en Felipe González. Escoles graduades, camins i carreteres, l'edifici del mercat, etcètera. Felanitx era una bulla constant i la gent més avisada del pensamnet, de l'art o de la política, tant local com nacional i internacional, solia romandre a Felanitx. Malgrat tot, la dreta no anava de República ni de progressos o el clergat, amb el rector Mora, els vicaris Bauçà i Nebot, ordia i recolzava de pensament, paraula i obra el cop d'Estat i la rebel·lió militar, anticonstitucional, del 18 de juliol del 36. Per Santa Margalida de l'any 1936, dos dies después de l'aixecament de Franco, tot i que era un dia de gran festa a Felanitx, s'acabà la festa dels republicans felanitxers i començà la desgràcia de tots, adhuc la dels vencederors.

Dibuixos del pare de l'autor de l'article en el camp de concentració que també patí i on va captar aquesta imatge dels guàrdies

Causes de la repressió

Primera i, potser, única causa: la mala sang i la revenja personal d'un grapat de beats i capitalistes que, de cap manera, podia consentir l'alegria, els costums i les formes de progrés material i dialèctic dels esquerrans. Un caramull de questions estrictament personals, que si un negoci, un amor, una heredat, una bauxa entre amics, botar-se una missa en diumenge i mil detalls més, insignificants, que ara practica la dreta com si no res, foren les úniques causes de l'odi i de la repressió que es desfermaren en aquell moment tràgic.

Cap causa política o ideològica es pot dir que presidís l'ànim dels assassins. El que és ben cert és que cap dels torturats, empressonats i afusellats havia tingut abans, quan comandava o quan era lliure, la idea de matar els qui no pensaven o sentien com ell. Al manco, això és lo que podem dir de Felanitx i la seva comarca, al marge de la guerra. Aquí a Mallorca, els únics assassins tingueren un determinat color i, a més i  més, ens feren passar motls d'anys engolint.nos la gran comèdia dels herois que salvaren la pàtria. Només els morts i els que patieren la repressió són dignes de la nostra memòria i del nostre homenatge.

Memòria apassionada d'alguns paisans

A Felanitx hi havia dones valentes. Dona Pura Manzanares, vídua del jutge Reus, fou empressonada juntament amb dona Catalina Massutí, mare del subsecretari de Pesca actual. Al cel sien totes dues. Aina Llodrà amb, na Catalina Lluenta, també hi passaren per la pressó de dones de Palma. Na Maria Massutí estava casada amb el batle republicà Oliver Domenge, i una de les seves filles, Na Dolores, casada amb en Miquel Amengual, és la meva padrina de fonts.

Entre els homes que patiren la repressió me'n record d'alguns llinatges i malsnoms entranyables: el forner Fiol, en Fiolet, el ferrer "Maneta", en Pedrito "es barber", en Toni "Xocolater", en Garcies "Es Regulador", en Maimó, pare de l'amic Joan Maimó Vadell, en Biel Oliver "Salines", que l'estim com  si fos mon pare, en Toni Ramon, casat amb n'Apolonia de Ca'n Terres, en Blanco, de Ca's Concos, amb aquells moxtaxos enfilats per amunt, en Pere Massutí (amb els seus fills he conversat fa poc i hem trobat papers i dibuixos emocionants), en Torró, i molts d'altres que també hi figuren a la galeria de retrats que va fer mon pare, tot i que tan sols  tenía un mal llapis i quatre pinturetes que li deixà un guardia civil. M'ho ha contat tantes vegades que ja és com si me'n recordàs jo mateix del fet. Anavem a Son Catlar, na Nicolau, dona d'en Pere Massutí, ma mare i jo, com sí fossim pagesos, damunt d'un cabriolet i amb un cavall que duia un bon trot. Tot consistia en passar per allà on estaven els presos, sens obrir la boca per res del món. Quan van arribar al lloc on mon pare picava pedre, ma mare el mirava en silenci i mon pare li aclucava un ull. Jo vaig rompre amb un crit, vaig voler botar del carro i vaig dir "papà, papà". Aquell dia no mataren mon pare, perquè Déu és bo. Qualcú, uniformat, insultava ma mare i li deia "mala puta". Aquell cavallet corria i corria.

Vers una interpretació imparcial

Diu en Jaume Vidal Alcover, amic i mestre, en el seu pròleg de la meva novel·la "Morts de cara al sol" que no és "gaire optimista, respecte de Mallorca: crec que, si es tornàs donar aquella cicumstància, tot es produiria amb les mateixes injustícies, amb la mateixa arbitrarietat, amb els mateixos odis, amb la mateixa por -perquè tot allò ho desfermava la por incontenible, la terrible por assassina del mallorquins benpensats- com es va produir aleshores..." I diu encara més, en Jaume Vidal Alcover: "Per ventura narracions com aquesta d'en Joan Pla frenarien una mica les coses ..." Jo crec que és prou difícil parlar, ara que en fa mig segle rodó d'aquell desgavell nacional que fou la guerra civil d'Espanya, de la repressió que patiren els nostres amics i paisans, sens caure en la inoperància dialèctica de recordar més bé els repressors que els reprimits. Crec de bon cor que, quan els polítics i dirigents d'avui ens recomanen oblidar la guerra i construir la reconciliació definitiva del nostre país, no hem d'oblidar mai les víctimes, és a dir, els noms i les vides de tots els qui lluitaren per una causa i van perdre, Es de justícia i absolutament necessari, més que esbucar la memòria dels vencedors, reconstruir la memòria civil, i civilitzada, dels qui foren empresonats, destituits, exiliats o, el que és més greu, afusellats, sens altre "delicte" que el d'haver estimat la seva pàtria tant o més que no els seus contraris. Es difícil, dic, parlar de tot allò.

Dit això, vull fer una mica de memòria del que passà en la meva contrada de Felanitx, on jo era molt petit quan uns al·lots vestits de falangistes se'n dugueren mon pare al camp de concentració de Son Catlar. Eren -això ho he sabut anys després- alumnes de mon pare i de don Andreu Crespí a S'Institut de Felanitx. La història de la repressió a la meva vila nadiva és una història ben viscuda, en carn pròpia, al llarg dels cinquanta anys. En contra del que diu en Jaume Vidal, jo soc optimista: ja fa molts d'anys que tothom, a la vila, se n'adona de la injusticia que, en nom de Déu i de la Pàtria, van cometre amb mon pare, amb ma mare, amb el meu padrí de fonts, el jutge Pere Reus i amb tots els que encara vos anomenaré. Tothom sap que mai no hem volgut ni hem predicat la revenja i que, inclús, amb aquelles persones que més se van embrutar les mans de sang, (no vull anomenar a tres capellans, a un parell de militars i a deu o dotze beates de la parròquia, a més dels vint o trenta feixistes o falangistes d'aquell moment) hem tingut, anys després, amistat i convivència pacífica i hem anat de rua. hem begut i hem rigut amb molts d'ells, per raons de pur i elemental paisanatge i natural simpatia, ben enfora de l'odi que es desfermà absurdament l'any 36. Els meus fills no ho comprenen ni jo tampoc gràcies a Déu...

A Felanitx en va matar nou o deu persones de grab relleu social i cultural. Duc endins el cor el record del meu padrí, don Pere Reus i Bordoy. Admir la bondat moral de l'altre jutge, de Campos, també afusellat amb tota injustícia, don Jaume Mas. Plor encara, tot sol o en companyaa de'n Joan Estades Escarrer, la mort de son pare, don Rafael Estades, "S'Esparter", que morí afusellat i amb vuit o deu claus que un malnat feixista li clavà en el cap, després de mort. Me n'han parlat molt, a ca meva, de com mataren, en el camí de Sant Salvador, en "Salero", i el seu fill, no fa gaire temps, un dia que un de Felanitx se va destrempar i em va insultar perquè ma mare i jo haviém enviat un escrit d'adhesió als socialistes de Felanitx i que es publicà el dissabte abans de les darreres eleccions municipals, li aturà el carro, s'enfrontà amb ell i només li deia aquesta frase: "Vull es net de sa mort de mon pare!" Aquell bergant, adicte fervorós, com és natural, en el partit de'n Fraga, havia dit només, la següent animalada: "Vos hem de tornar a matar perquè els rojos només podeu estar bé davall terra", En aquell instant, el fill d'en "Salero" prengué cartes i agafà pel pit a l'altre felanitxer i fou la primera vegada, en tota la meva vida, que vaig veure a un fill de la repressió demanar comptes o, millor dit, com ell deia "es net sobre la mort" de son pare. Al cap d'uns dies, ho vaig contar a un director de diari i, com era d'esperar, se'n va desfer amb un nota irònica de molt poca gràcia i molta mala llet sectària, com si tot allò hagués estat fruit d'una panxada de caragols coents del seu correligionari polític i, a més i més, encara en penjà a mi la culpa de tot. (Amb això sí que estic d'acord amb en Jaume Vidal: encara reviu a Mallorca la mala llei dels ·espaordits apòstols del silenci" ... i aquí m'atur, perquè ja he dit que no volia cap mena de revenja en aquesta crònica).

A part dels afusellats -i cal dir que el batle militar de Felanitx, Joan Falcó, aturà molts de crims i no deixà a lloure els joves assassins d'altres pobles del migjorn que venien a matar rojos a la nostra vila- hi hagué una cinquantena d'homes i dones que foren empresonats i malmenats per devers Ca'n Mir (l'actual cinema "Augusta" de Ciutat), el Castell de Bellver i, com ha he dit, la possessió de Son Catlar, entre Campos i Sa Ràpita, on feren, picant pedra, la "carretera dels presos". Mon pare, que era un bon pintor, amplí un parell de blocs amb retrats, i dibuixos dels seus companys, una verdadera col·lecció antològica de captius polítics, entre els quals hi havia metges, professors, artistes i honorables treballadors del meu poble i cap ni un que fos un delinquent. Tot el contrari: eren lleialls a la Constitució vigent i víctimes d'un cop d'Estat de signe ultradretà i feixista, molt més greu que aquell altre que aturarem fa cinc anys i mig a Madrid, quan en Tejero i els seus amics (jo només vaig ser el seu dissuasor de part del Govern democràtic) ens volien fer tornar a la guerra civil, com bé li va dir al Rei a Milans del Bosch.

Les dues darreres repressions

Amb aqueixa col·lecció de dibuixos de mon pare, que ma mare conserva encara, vam intentar una exposició al Centre d'Art i Cultura de Felanitx, l'any 50, i els quatres només van estar penjats un minut, perquè en Falcó ordenà la suspensió d'aquell festival del pensament i de la memòria civil que volíem dur a terme. Aleshores, jo havia fet ja els exercisis espirituals i els cursets de cristiandat, i fraternitat, gens de gresca. Eren, aleshores, justament els dies que van tancar en Xesc Forteza, perquè havia contat un acudit d'un al·lot que examinat-se deia que en Franco havia descobert Amèrica i, quan el mestre el rectificava dient que havia estat en Colon (felanitxer, per cert) i no en Franco, s'al·lot contestava: "Vosté, mestre, és una mica roig". A l'endemà, durant la funció del Teatre Principal, en Xesc va sortir a fer "chistes" i digué, fent-se el colló, amb aquella gràcia tan seva: "Abans d'amollar el colom d'ahir, hem de mirar a veure si hi ha un falcó". Vet ací com, a l'any 1950 en cara havíem d'anar molt alerta amb el que es deia en públic. En Xesc Forteza i l'exposició de mon pare, per ventura, són les dues darreres repressions, malgrat la seva innocència, que hem patit a Felanitx. Aigua passada. ben cert, que ja no mou els molins de la guerra. Vents del poble, com diria Miguel Hernández, que manten la moral dins el marc de la reconciliació que sempre hem propugnat i que sí que mouen els nostres molins de Felanitx, esdevinguts bordells en certes ocassions ....