Sóller, murmuris de mandarina

Memoria Civil, núm. 34, Baleares, 24 de agosto 1986

Damià Quetglas

Anuncis en francés a un setmanari solleric: "oranges, citrons, arachides, mandarines ...", més algún nom familiar de població. I cartes, moltes cartes, felicitant-se de la instauració de la Segona República, tan semblant i més avançada que la de la ·Grande France", tan idealizada a les converses agostenques desl comerciants sollerics emigrats i establits al continent. I és que Sóller, com Felanitx, era poble de "senyors" i comerciants. I no és estrany que el setmanari dedicàs una àmplia secció a les visistes d'aquells comerciants emigrants al seu poble natal. Però tota aquesta incipient vida social esdevindria. agre i dolç murmuri, també al setmanari aquell estiu de 1936.

Però molt abans que D. Llorenç Roses Bermejo, cunyat de D. Emili Darder, procedent de Puerto Rico, es fes càrrec de l'Ajuntament de Sóller per ordre governativa, aquell festiu 14 d'abril de 1931, la vall havia estat un petit verger entre muntanyes. Quasi bé una muntanya per a cada noble. I la gent marxava. Primer, a les ameriques: cafè, sucre .... i altres tipus de producció colonial els enriqui. Quan tornaren a voltants del segle XX aquesta onada d'emigrants es construiren la posada de tipus colonial al poble, enveja de l'aristocracia decadent de la contrada.

I els deixaren pas,. Aquests emigrants eran gent emprenedora. Sabien que la clau estava en el comerç i la industrialització. Van promoure les fàbriques de teixits. Van millorar els cultius i renovar la producció. I amb una línea marítima començaren a comercialitzar la taronja a França i al Llevant peninsular. La inauguració del tren elèctric fou una passa cap a la modernització tant important com la fundació de EL GAS, promoguda per mossèn Rullan i Mir allà pel 1892- Al 1912, D. Jeroni Estades "Apotecari", ja no necessitava el patrocini eclessiàtic, sinó el recolzament econòmic dels "senyors" per emprendre la magna obra del ferrocarril. S'havia romput el vell estil aristocràtic. La burguesia emergent utilitzava les eleccions per satisfer necessitats perentòries i personals de la gent i construir-se un poble a la seva mida. I quan arribà la República, ja es coneixia a Don Jeroni per "Sa Padrina". Perque no mirava prim quan venien eleccions. No es estrany doncs, que Maura el portàs de diputat a Madrid, allà pel 1914.

Bonaventura Mayol batle republicà de Sóller

Josep Serra i Pastor

La festa republicana

Els mauristes de Don Jeroni no guanyaren els liberals-verguistes que haviem aprofitat la Dictadura per a renovar el caciquisme. Els republicans no passaven de la dotzena i mitja de contertulis a la rebotica de l'apotecaria de ca'n Serra. I els deixebles obreristes del torner-forjador Carrascosa encara no s'havien refet de la repressió que el Guárdia Civil Isaac Gabaldón havia imposat als vaguistes del tèxtil, l'any 1919, en protesta als tres torns de treball imposats pel fabricants.

Però es proclama la República arreu de l'Estat. I la tarda del 14 d'abril Sóller també fou una festa, l'endemà aturaren totes les fàbriques i l'escola i fou dia festiu. La "Lira Sollerense" va haver d'improvisar alguna peça, tants de concerts es feren. I els homes públics entraren en negociacions per tal de no haver de repetir unes eleccions que s'ensumaven irregulars. D. Jeroni ja poc hi tenia per fe. Els liberals s'avengueren a designar batle al lerrouxista Antoni Mayol Simonet "d'es Fontet". Republicà tradicional, major i delicat de salut es disgustà amb la majoria municipal amb motiu de la processó de Setmana Santa. Els joves volien negar el permís, però tots anaren a presidir-la. Accidentalment ocupà la batlia Miquel Arbona, fins que a l'octubre el batle presentà la seva renúncia. Fou elegit. amb disgust de l'oposició que no havia negociat tal nom, Bonaventura Mayol, home enriquit amb el comerç de cítrics i més azanyista, familar de Bernat Marquès, un altre comerciant enriquit. La Sóller dels emigrants americana, esdevinguts industrials, semblava passar a mans del comerciants francesos que començaven a ensumar el negoci turístic.

El tópic d'un poble dretà

Don Llorenç Roses com a primer gestor de Sóller republicà significa aquest pas, el forçament de la negociació entre dos sectors de la classe dominant de Soller, una temerosa a l'organització obrera emergent que el 14 d'abril de 1932 inaugurà la Casa del Poble a ca'n Codony del carrer Victòria, i l'altre, desijosa d'amillorar les condicions sanitàries, urbanístiques i culturals del poble, personalitzada pel jove apotecari Josep Serra i Pastor, regidor d'envestida dels republicans.

El Foment de Cultura de la Dona, societat de les dones ben pensants de Sóller incrementà les seves activitats i les seves associades s'escandalitzaren tant com els seus marits quan els regidors socialistes proposaven llevar els quatres dels fills il·lustres del poble de la Sala, malgrat la participació de dones tan avençades con Maria Mayol, ferma partidari de la participació de la dona en política- I ella mateixa no dubtà de fer algun discurs i de presentar-se pel partit socialista a les eleccions de 1933.

El mateix Josep Serra pregonava l'entesa amb les forces obreres i la necessitat d'unió d'empresaris per defensar els interessos locals com la promoció de la tafona cooperativa. El menescal Andreu Torrens també parlamentava en el mateix sentit i en la necessitat de retrobar les arrels culturals de l'Illa, tot i reivindicant un estatut d'Autonomia i la propia llengua, tal com ho feien el nutrit grup de "regionalistes" del poble encapçalats per Bartomeu Colom i Ferrà.

Pero actitud ferradissa dels fabricants de teixits era allò que determinava la política local i l'actitud de la classe obrera, molt més que aquells republicans que a manca d'una intervenció directa en el procés economic, volien fer progressar la localitat des de la intervenció en el procés ideològic.

I el mateix novembre de 1933 es produí una vaga dels obrers del textil, que determinà una replegada de les dretes i el conformament d'una nova majoria municipal, calcada de la formada a nivell d'estat amb elements lerrouxistes i dretans. Aquesta ruptura de pactes dels dos sectors féu que republicans i socialistes abandonessin l'Ajuntament, fins que el 1936, la victòria del Front Popular, deixàs l'Ajuntament en mans d'una gestora republicano-socialista.

Durant el bieni negre e, batle fou Miquel Colom Mayol "Pallicer", magatzemista de fusta, que ja havia estat batle durant la dictadura de Primo de Rivera. Els fets d'octubre de 1934 va tenir com a corolari la detenció a Sóller d'un jove alaroner acusat de pintar "slogans" revolucionaris a les fàbriques solleriques. Però Antoni Fullana, simpatitzant comunista detingut, no sabia ni escriure. També foren suspesos per ordre governativa, els regidors socialistes Joan Casasnoves, Pere Coll i Pere Rullan. A l'entorn de Llorenç Mayol "Batet", propietari de S'Extremera, i el local dels "Xiclets", també dit "la botigueta de la dreta", s'organitzà la CEDA que organitzà un funeral pels membres de l'exèrcit morts en els fets revolucionàris d'Asturies. La situació estaba radicalitzada però la victòria del front popular el febrer de 1936 féu que els dos sectors de la burguesia sollerica es replantegessin els pactes per revonar-los, a la qual cosa no arribaren pels fets que esdevingueren el juliol sense que es celebressin les anunciades elecciones municipals.

El març del 36 fou nomenada una comissió gestora a l'Ajuntament amb els 4 regidors d'Esquerra Republicana i els tres regidors suspesos el 34. L'encapçalà Bonventura Mayol fins al 17 d'abril per raons professionals. Prengué la vara municipal Josep Serra.

Jaume Casasnoves, primer batle feixista de Sóller

Directius del sindicat vertical, amb Urbano Rosselló al centre

 

La radicalització i els fets del 20 de juliol

"Es Xerrim" era un setmanari nou editat a ca'n Calatayud i de caire corrosiu que redactava Urbano Rosselló, animador anarco-sindicalista de la Casa del Poble Ja s'havia manifestat l'existència d'una ràdio comunista amb un miting donat per les eleccions. Parlaren els dos sindicalistes locals, Miquel Marroig i Josep Fluxà. Aquesta primavera aquests sindicalistes organitzaren un servei de vigilància per a denunciar els feixistes que repartien propaganda clandestina. El regidor Pere Rullan "Pruna" féu cumplir a la Guàrdia Civil l'ordre del Governador Civil de registrar la casa del tradicionalista Guillem Rullan "Pauló".

Però fins el 20 de juliol, esclatat l'aixecament no es tendria coneixament exhaustiu de l'organització clandestina de Falange a Sóller, que havia estructurat des de Ciutat el Dr. Deià. que enllaçava el jove Joan Bauçà i que dirigia al poble Antoni Castanyer.

El 19 de juliol només es tenien notícies dels esdeveniments al reste de l'estat i del ban decretat per Goded a Ciutat. Però el 20 de juliol, dilluns, arribaren dos cotxes a Sóller. Era la tarda i a la caserna dels carrabiners del Port es sortejaven els serveis. Al carrabiner Gil li tocà fer guàrdia a Muleta.

El capità Ripoll cridà per telèfon al Sergent Braulio Fernández per a què aturàs als dos cotxes. Però els militars que els ocupaven ja havien prés l'estació telegràfica i detingut els telegrafistes Conesa y Losada (també regidor republicà de Sóller), quan pujà el carrabiner de guàrdia qui donà l"alto" al tinent Javier Lizasoaín Mugueiro, quan aquest baixava a cercar reforços de la Guàrdia Civil. El tinent fou ferit per no escoltar l'ordre del Carrabiner Gil. A l'eco del tret, acudí el sergent amb la força i van prendre l'estació als revoltats. Sembla que algun element civil que havia seguit els cotxes dels militars rematà al tinent ferit.

Les comunicacions telefòniques amb Ciutat feren que el capità no es volgués responsabilitzar dels fets i el matí següent decretà davant l'Ajuntament l'Estat de Guerra, moments abans que arribàs el comandant Lluís Cerdò amb una cincuantena de soldats a fer-se càrrec del poble.

Aquest mateix matí el militar fer cumplir les ordres del Governador Civil i el batle Serra va deixar a disgust l'Ajuntament en mans del secretari Guillem Marquès. I només el cap de Falange local sortí al carrer, per recolzar la força militar. I la columna militar s'emportà, a la tarda, detinguts els carrabiners Fernández (sergent), Manuel Muñoz (caporal) i Gil, que serien encausats i afusellats per rebelió militar. Juntament amb ells s'emportaren al constructor local "Llisteret", acussat de rematar al tinent de l'exèrcit i a Andreu Pizà, botiguer que tenia una cançó antimonàrquica a la gramola quan arribà l'exèrcit i que incità als soldats per a que deixessin les armes segons ordre de llicenciament de la tropa, decretat pel govern de Madrid

La imposició de Falange.

A Antoni Castanyer el seguiren altres falangistes, (en Llauner, en Fullana, en Casolí, en Generós ...) que foren armats i imposaren el seu ordre. S'organitzaren les milícies, que es veren ben nutrides de sollerics, mentre s'incrementaven les detencions i la fuita d'elements d'esquerra. Bàrbara Mateu i Magdalena Sampol encapçalaren la secció Femenina de Falange que aviat va tenir més de 60 afiliades. dedicades a la confecció de vestuari.

El fugitiu Pere Suau Riera, en "vermell", fou detingut i exhibit a la plaça. La petita presó local del soterrani de l'Ajuntament era plena de detinguts que més tard eren traslladats a Ciutat. I a la fàbrica de bolles de carbò de la Gran Via hi tancaren vàries dones.

A principis de setembre, quan el front de Manacor estaba en una situació delicada, un vaixell de l'armada bombardetjà la població. La gent ja s'havia espargida per la muntanya i atemorida comentava en veu baixa els assassinats d'alguns veïns i l'assassinat de presos trets de les presons a Sa Pedrissa i al Mirador de Ses Pites.

L'ex-anarquista Urbano Rosselló compartia l'entusiasme del nou ordre nacional-sindicalista i organitzà el sindicat vertical, CONS, als locals de la Casa del Poble.

L'entusiasme despertat per l'aixecament feia que el mateix capellà D. Jordi s'armès, que el rector Sitjar contestàs vagament a les peticions de clemència. Els actes i manifestacions eren solemnes, com la desfilada de "flechas" i "Balillas" per Sant Bartomeu, la benedicció de banderas, la reposició de crucifixes a les escoles, la reinstal·lació de la creu de terme rompuda durant el govern del Front Popular, etc.

A aquesta solemnitat s'hi afegia la institucionalització de la propaganda a travers del setmanari "Sóller" i conferències a l'entremig de les sessions cinematogràfiques, o actes artístico-folklòrics de la secció Femenina. Quan no, alguna burla als elements simpatitzants d'esquerra com resar oracions en mig de manifestacions.

Va retre l'organització falangista, mentre l'Ajuntament  encapçalat per Jaume Casasnoves acabava les obres iniciades per l'ajuntament frontpopulista, com és el cas del mercat. S'arreplegaren grans quantitats d'or i diners per a l'exèrcit, però fou el mateix element militar qui returà la repressió física d'elements esquerrans.

I a partir de la primavera de 1937 la caserna de carrabiners es convertí en base d'aprovisionament. Hi tenien refugi els submarins italians i les cases del port eren fàcilment confiscades per a instal·lar-hi l'oficialitat. Algunes senyoretes entusiastes feien vetllades llargues amb els militars italians i les grans proclames es diluïren entre la població. I, quan al 1938, s'indultà als 11 sollerics encausats per resistència a l'autoritat militar, l'alegría es trasmití en forma de murmuri baix, dolç i agre i un poc fat, com el sabor de la mandarina per una part, mentre el xarop d'esgarrifança, segons expressió de Bmeu. Rosselló-Porcel, mort a Barcelona aquest temps, era pels vencedors, que volien repossar el silenci.