Menorca, refugi de llibertat per als esquerrans mallorquins

Memoria Civil, núm. 11, Baleares, 16  marzo 1986

Llorenç Capellà

El denou de juliol de 1936 Mallorca es convertí en una ratonera per als republicans. Escriu Bernanos: Vet aquí els seus tarongers i les seves vinyes, D'un dia a l'altre, o gairebé, cadascun d'aquest pobles va tenir el seu comitè de depuració, un tribunal secret benèvol, generalment compost així: el burguès propietari o el seu administrador, el sagristà. la majordoma del capellà, alguns pagesos benpensants i llurs esposes i, en fi, els joves apressadament reclutats per la nova falange, massa sovint conversos d'ahir, impacients de donar proves, embriagats per l'esglai que inspiren de cop i volta a un pobres diables, amb una camisa blava i la boina de horda vermella.

No és estrany, doncs, que aquelles persones que havien tengut esma d'amagar-se sovint a indrets tan poc segurs per a un perseguit com por esser la casa d'un familiar, o a llocs tan poc confortables com son el jaç d'un pou sec o el buc d'una tomba, sospirassin per fer-se amb una barca que els conduis fins a Menorca. Per una vegada l'illa germana va fer bó el tòpic de la denominació i va esser una autèntica germana. Ignor si s'ha fet qualque estadística dels mallorquins que recalaren a les costes menorquines, però foren molts. I la majoria d'ells eren persones que s'havien significat al llarg del període republicà per llur activitat política, cosa que els convertia en peces de caça cobejables pels seus rastrejadors. Així que la proximitat geogràfica de la Menorca republicana, al menys momentàneament, els salvà la vida.

Pere Capellà va embarcar-se dilluns die vint, a Porto Colom. El jutge de Pau de Felanitx, Pere Reus, havia organitzat la barcassa i a punt de salpar, ell decidí quedar-se a terra. Què m'han de fer a mí? -va tranquilitzar els fugitius- Jo mai no he ofès a ningú. Indubtablement no podia preveure el balanç sagnant que reportaria a la nostra història l'aixecament militar, perquè d'altra manera no s'entén que aquell dia de juliol no botás a la barca. Dos anys més tard, un altre dia de juliol, l'afusellaren a l'hemicicle del cementiri de Palma.

Un dia de novembre del mateix trenta-sis, a les onze del vespre, salpava de la caleta de Sa Pedruscada, de Cala Ratjada, una barca de rems amb sis fugitius. Eren Jaume Alsina, Antoni Massanet, Pere Palliser, Miquel Julià, Bartomeu Gili i En Sebastià de Cala Moltó. Esperaren que bufàs llebeig, que és un vent que afavoreix les corrents marines que duen directament a Ciutadella. Arribaren a port l'endemà de matí. També per a ells Menorca significà la llibertat, encara que temporalment. Miquel Julià, batle de Capdepera, sortí amb el grau de tinent de l'Escola de Guerra de Barcelona i acabà la guerra defensant Madrid. Bartomeu Gili, paradoxalment, va esser afusellat a La Mola, una vegada que l'illa deixà de ser republicana.

Tres mallorquins que recalaren a Menorca: Jaume Vidal, Ignasi Ferretjans i Mateu Garau del Comité Antifeixista.

Menorca: tot allargant un braç els mallorquins poden fregar Menorca amb la punta dels dits. Amb tot, que lluny semblava als qui pretenien escapolir-se dels tentacles repressors que sobretot, des de Falange, arribaven a tots els punts de Mallorca. Entre l'anhel d'uns per fugir i l'entestament dels altres per detenir-los, no trigaren gaire a sorgir els intermediaris. Gent abrandada, que es jugava la vida per tal de salvar la d'un familiar o la d'un conegut. I mercasders, També abundaren els mercaders que per un preu que ells consideraven raonable es feien càrrec de la custòdia del fugitiu, o li facilitaven la fuita cap a Menorca. Bartomeu Mestre -en el seu llibre La última palabra relata una transacció comercial d'aquesta mena. D'altre banda el capellà Jeroni Alomar Poquet fou sospitós de afavorir la sortida d'esquerrans cap a Menorca i el condemnaren a mort en Consell de Guerra, acusat de cometre actes contraris al Moviment. Amb ell moriren, acusats de cometre la mateixa falta, Joan Baldú Pascual i Martí Ros García. El mercat negre de vides humanes té els seus mercaders: Homes que cobraven per permetre la sortida dels perseguits cap a Menorca i, en canvi, aquests mai no arribaven al port de la seva llibertat, Dins el anys de la guerra el paper sinistre del delator va adquirir especial relleu, Els socialistes Antoni Ribas i Jaume Garcia, el republica Joan Mas, la comunista Pilar Sánchez entre tants i tants d'altres foren víctimes de la delació. D'una delació -cal dir-ho. que a vegades no pretenia altra premi que la consideració d'amic amb què el repressors distinguien el delator. En canvi, d'altres, responia a la necessitat de veure's lliure d'un pacte pel qual havia cobrat i que mai no pensava complir. Molts de mallorquins, doncs, no arribaren mai a Menorca, Moriren, això si, pensant en Menorca: la llibertat.

Davant el llaut amb el qual arribaren a Menorca, d'esquerra a dreta: Martí Vicens, Miquel Vives, Josep Vicens i Jaume Ferrer

Martí Vicens, anomenat En Bonjesús trobà la llibertat a Menorca. Poquè escapar-se de Mallorca amb una colla de pollencins, entre els quals hi havia el seu germà, i naturalment ignorava, feliç d'escapar-se d'una mort certa, que no trigarien gaire a detenir.lo. En Bonjesús, anava de passatger amb el vaixell Ciutadella quan l'apressaren vaixells rebels, a mig camí entre Menorca i Barcelona. Bonjesús fou condemnat a mort i l'afusellaren el vint.i-u de novembre del trenta-sis en el cementiri de Palma. Amb ell jutjaren Pere Riutort, el capità del Ciutadella, Aquest home de vint-i-nou anys, esporlerí de naixement, estant el denou de juliol atracat al port d'Alcudia el vaixell que comandava, anoemant Ciutad de Tarragona, va fer-se a la mar just saber la victòria feixista a l'illa i va posar-se al servei de la República. El condemanren a mort i morí afusellat amb un crit de Visca la República als llavis, després d'haver refusat -segons sembla- les ofertes de perdó a canvi del seu penediment.

Jaume Bestard durant els anys de guerra

Històries. Històries de sang. El socialista Joan Matas va escapar-se també amb barca de Mallorca. L'acompanyaven el seu germà, son pare, i Jaume Rebassa moriren a un camp de concentració italià. També fugí cap a Menorca Jaume Bestard. Tingué sort i pogué salvar-se juntament amb els seus companys de viatge, Joan Parets, un home anomenat de malnom Marcelino, i els regidors socialistes Miquel Navarro i Ignasi Ferretjans segur a Menorca, tingué cura d'escriure les memòries de la seva fuita i les dedicà al poble de Binissalem, del qual era nadiu. La història és emotiva, però incompleta. Signades al seu refugi de La Mola el vint-i-set de juliol de 1937, Jaume Bestard no podia saber que un germà d'en Marcelino i el taxista Bartomeu Navarro -germà, també, d'un dels fugitius- havien pagat amb la pròpia vida la seva fuita a Menorca: una terra, en definitiva, al aqual molts de mallorquins, bé que momentàneament, recuperaren la llibertat.

oooOooo