Llubi, es la republica que ha passada ...

Memoria Civil, núm. 17, Baleares, 27  abril 1986

Damià Quetglas

La República havia entrat i, llevat de la bandera tricolor que el jove Miquel Serra havia passetjat, Llubí no se'n havia adonat. Arrivaren els diaris, això sí. I també D. Joan Sanxo, gendre de l'apotecari. Ambdós, diaris i D. Joan, feien badar els ulls als simpatitzants republicans i posar orelles seguidors dels "procers" conservadors, que havien perdut en les eleccions del 31. Per qualque cosa era el preceptor del Comte d'Espanya. Ademés. era el gendre -espera esser - de D. Celestí, l'apotecari.

Però ni el metge ni l'apotecari feien res ni deixaven als altres. Ambdós moriren veient als seus rivals, els Jordis, eternitzant-se a la Sala. La desaparició dels "cacics" fou aprofitada per organitzar Esquerra Republicana, que era el partit de D. Joan Sanxo, Antoni Frontera, mestre d'escole, i en Sebastià Fuster foren els responsables.

Mossén Jeroni Alomar Poquet, el dia que va dir missa.

Comença la República

Quan les eleccions del Front Popular, els conservadors  -renovats- recolçaren als republicans. I formaren una Comissió Gestora, que acabava amb l'imperi dels Jordis, alguns del quals s'apuntaren a Falange d'inmediat. En Rafel Mateu, que havia estudiat de capellà i havia anat a Amèrica, fou el batle. Vicenç Perelló i Sebastià Vila n'eren regidors. I en Guillem Blanc, fill del tradicional home d'empenta dels conservadors, tinent-batle.

Els republicans volien convèncer amb els seus actes. Canviaren els funcionaris municipals, gent de confiança dels liberals, però les pujades de poder al cap del Tinent de Batle i les actuacions que li feien fer l'apotecari Alomar i el seu cunyat, els servia de vergonya.

Deciciren així, el president i el vicepresident presentar la dimisió a Ciutat. Parlaren, primer amb el notari de Sineu, Sr. Molina, cap comarcal d'Esquerra Republicana, que no pogué fer res perquè Guillem Blanc tenia bon valedor amb D. Joan Sanxo.

... I esclata la guerra d'immediat

El dissabte que anàren a Ciutat per presentar la dimissió d'Esquerra Republicana i amb l'idea d'apuntar-se al partit socialiste, havia esclatat la revolta militar a Africa. El dillins encara eren a Ciutat, D. Antoni Frontera i en Sebastià Llabrés. Els militars dispersaven la gent i els obligaven a reincorporar-se al treball. Un familiar del senyor de Vinegrella els aconsellà que tornassin al poble i que es presentassin al Capità Castell, que era el nou home fort de Llubí. Aixó ho feu D. Antoni Perelló. Sebastià Fuster separat de l'esposa i que tenia una amiga a Ciutat, es quedà a la casa d'aquesta.

A Llubí, els liberals esdeveniren falangistes i els conservadors, requetes. Hi havia però, un capellà molt modern, que només es posava la sotana per anar a l'esglesia. S'escrivia amb els americans i parlava d'un parell, com la ràdio, però que en lloc de renou, transmetia imatges. A causa d'una brega per no voler pagar una facutra -tenia fama de dodberer- li havien llevat l'ordre de confessar. Però, no li coneixien mals fets: era hacendat i molt noble amb els amitgers i amb els necessitats. La seva quimera coneguda era la caça. Amagades, l'electrònica i -diuen alguns- les amigues i eñs dodbers.

Per no ser molestat -ja li havien fet aixecar el barç algun cop- marxà a viure a Ciutat. Prenia posada al carrer Miguel Marquès, al mateix lloc que en Sanxo, amb el qual simpatitzava i que, el primer moment, s'havia instal·lat a Llubí i, també, fou molestat.

El desembarcament i les detencions

El Capità General organitzà una columna de falangistes que anà a Son Servera el 16 d'agost. Al Puig de Sa Font perderen la vida en Ferragut, en Martí Vila i el mateix capità. La mateixa nit foren detingudes 12 persones: la Comissió Gestora, el president d'E.R., D. Francisco Alomar, germà de D. Jeroni, el capellà, i altres elements destacats, ademés d'un home que no se'n volia anar a jeure segons li ordenaven els falangistes. Foren portats al Castell de Bellver. El local on es reuniren, a la plaça davant el café dels conservadors, fou saquejat però no hi trobaren res, perquè l'agrupació republicana no estava encara legalitzada. Alguns dies després hi tornà haver detencions. En Toni de Son Arnau era el cap dels falangistes i el batle i rebé queixes del rector, D. Llorenç. perquè havia detingut tanta de gent i en Sebastià Fuster, un home que cometia adulteri, que tupava la dona i el més republicà del poble, estava a lleure.

Així doncs, arribà la nova de la mort d'en Reganyol, un llubiner establit de barber a Santa Catalina, i d'en Sebastià Fuster, que deixà la tumbaga a la seva amiga quan un altre llubiner, que actuava de botxí per Ciutat, anà a cercar-lo. En sembla que veniu amb males idees foren les darreres paraules que li sentí dir la seva amiga, als tres llubiners i al binissalemer, que mig beguts, anaren a cercar-lo. Aquestes dues vides segades, una a la Faixina i l'altre al Pont del Tren d'Ets Hostalets, escamparen per Llubí un temor que substituí l'alegria que sempre havia presidit la vida política local. Era la República que havia passada ...

AL MARGE

Tres dirigents d'Esquerra Republicana de Llubí foren processats i se'ls demanà 75.000 pts a cada un per responsabilitats politiques. Amb 5.000 per hom, en sortiren, conta D. Antoni Frontera.

Altres tres foren intercanviats amb presoners de la zona republicana. L'any 39, en Benet Oliver, secretari de Campanet, i Vicenç Perelló passaren a França o tornaren després de molts d'anys. En Guillem Blanc, volgué tornar aviat. Passà per batallons disciplinaris i, una vegada a Llubí, tornà ser detingut i enviat a un camp de concentració a Tetuán, per fer declaracions exaltades.

En Miguel Serra desapargué els primers dies de l'Alçament. Alguns diuren que marxà a l'Olimpiada a Barcelona. Altres done noves d'una treta de ca'n Mir, on havia estat detingut.

Antoni Adrover era el nom del barber que va estar agonitzant tota una nit a la Faixina, amb una parella de falangistes que guardaven que ningú li donàs auxili.

De mossén Jeroni Alomar Poquet en palarem més ampliament en vaure el procés per ajudar a fugitius. Cal dir, però, que fou l'únic capellà que morí a Mallorca a causa de la repressió. Després de la condemna, fou desposseit de les ordres sacerdotals. I morí fumant un puro i amb cara destapada, als seus 36 anys.

Com a la majoria de pobles de Mallorca, Llubí recorda los caidos d'un bàndol amb una placa davant l'església

 

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Tenia 12 anys i feia de porqueret a Vinagrella, quan, de cop i volta, el seu conco, que havia fuit del front, contava que les bales s'hi podien aplagar amb càvec i senalla.

Malgrat viure amb la familia a Sa Rota, entre Son Ramon i Vinagrella, -fora vila-, anava a escola i recordava aquelles contrades, on havien estat de passetjada, no feia quinze dies. Podia imaginar-se al camp de batalla a partir d'aquestes fites.

Un dia el seu pare fou cridat a La Sala. Eren una vintena d'homes. Ell esperà el retorn, que es produí aviat, gràcies a la intervenció del senyor de Son Perot Alomar, per saber coses de la guerra. Però el pare no contava res i no responia a la pregunta del seu fill: Com són el rojos? Era estiu i les vetllades, llargues. Han mort a tal o qual, per prendre-li l'al·lota. Totes aquestes històries no quadraven en el cervellet d'en Bielet, que durant el dia sentia l'enrenou de les bombes i aixecava la vista per veure si en quedava res.

La guerra, una festa

Tots els homes s'havien fet milicians i anaven a fer guàrdies. A Vinigrella, els al·lots del poble organitzarts en Balillas i Pelayos feien instrucció els dijous horabaixa amb fusells de fusta. Ell volia ser Pelayo, però el seu pare el desaconsellava: Espera a ser més gran. Però en Bielet deixava els porcs i amb la palma d'un fasser s'improvisava un símill de fusell i seguia l'instrucció rera la paret.

Un dijous, però, comparegué un avió al cel. Aturaren l'instrucció. Immóbils i bocabadats, tots seguien l'avió. Es veia la fumassa dels canons de la bateria del Puig de Santa Magdalena, que li disparaven. L'avió feia una capficada cap a la fumassa i quan pareixia que s'havia d'estrellar sobre el canó reprení l'horizontal i va fugir. Sense distintició d'uniforme, els al·lots s'aferraren i botaren i feren manbelletes. Evidentment, s'havien posat el costat de l'avió republicà.

La cosa que més el molestava era no poder assistir a les desfilades del poble que s'organitzaven cada vegada que els "nacionals" feien un avenç: "era millor que la revetlla de San Feliu, tants de tambors tocant d'un cop".

S'acaben les berbes

Els rojos reembarcaren i la gent de fora vila se'n adonà que s'havien acabat les berbes. Alló no havia estat una pedregada entre mureros i llubiners, Començaren a cridar quintes i els joves marxaven al front peninsular, Els que havien estat detinguts no tornaven i l'or havi estat entregat a la Sala.

No va anar l'any vinent. L'estiu del 37 hi havia ordre d'entregar un cupo de blat a la Sala i el preu es posava a 15 pesetes el kilo. El que quedava no bastava a la família per pastar tot l'any. Així doncs, començaren a anar amb el seu para devora la via del tren amb carretades de patates, moniatos, o el que fos, per fer una mica d'estraperlo. La gent s'hi abocava i feien pessetes per anar tirant.

Menjaven mongetes -trempades per berenar, cuinades per dinar i recalfades per sopar-, qualque gallina, o algun anyell, que le tren tenia la mala sort d'atropellar, El seu germà més gran treballava a la mina i tenia racció de sobra. Però de cada vegada menys podien triar: Arribàrem a anar amb el tassó a la cabra, per beure llet.

La tardor significava lavativa, a causa del retranyment que produïen les panxades de figues de moro i el finals dels ous dels nius que anaven a treure, però les mel·leres que havien angabiat amb albons i fulles de figuera de moro, ja eren grosses i es podien menjar. L'hivern es feia llarg. Començaren a tornar els empresonats i en Bieltet quedà decepcionat perquè eren persones com les altres: cares llargues i silencis. La guerra definitivament no havia estat una festa: simplement, el somni d'una nit d'estiu.