La guerra aèria i l'òptica dels nacionals

Memoria Civil, núm. 22, Baleares, 1 junio 1986

Miquel Ferra i Martorell

¿Quina era l'òptica "nacional" dels fets? ¿Per què la guerra aèria decidí definitivament quins eren els vencedors i quins els derrotats? Veiem des de la memòria d'un destacat element dels sublevats contra la República, com esdevingueren els episodis d'acord amb la cronologia més estricta ...

Comencem pel dia 18: Dues columnes de soldats surten d'Artà i ataquen Son Servera. A la tarda, la primera columna és contraatacada i perd posicions. La segona es situa sobre Son Carrió però ha de retrocedir l'horabaixa a causa del foc dels republicans, cercant refugi a Sant Llorenç. Durant la nit, arriben reforços i es prepara un nou atac pel dia següent, a l'alba. Mentre, l'esquadreta d'hidros de Bayo ha pogut actuar impunement, senyora segura del cel mallorquí, doncs els "nacionals" no tenen cap aparell. Els avions republicans són Machi 18, hidroavions d'exploració model 1928, d'ala doble i motor de 250 HP. Podem agafar una velocitat de creuer de 145 a 185 km. per hora. Eren ja material quasi fora d'ús, en dipòsit a Barcelona, Maó i San  Javier. Potser que també hi intervengués algun Savoia 62, hidroavió de característiques molt semblants, amb la mateixa data de fabricació, però amb un motor de 500 HP, i velocitat de creuer de 200 km per hora, doncs n'hi havia igualment destinats a les Bases de Barcelona i Maó.

Dia 19 d'agost

Poques hores després del que narram, arriben des d'Itàlia tres Savoia S-55, primera ajuda del "Duce" als "nacionals", que de seguida actuen al front. Es tracta també d'hidroavions bimotors, de doble cua, amb el motor a la part de dalt, com el "dornier wal" i que foren popularitzats en els viatges d'Italo Balbo. Els seus motors Isotta Asso eren de 500 HP i la seva velocitat de 160 a 190 Km. per hora. Portava cadaun tres homes de dotació. Però vetací, que Bayo, tingué per un cop, èxit com estratega.

Dia 20 d'agost

I els seus hidros, al dia següent, avarien seriosament als aparells italians amarats a Palma, que han de retornar al seu país, ja inútils per a la lluita. Aquest mateix dia, a un combat, el cap de les operacions Rodríguez Polanco és greument ferit i l'ha de substituir el tinent coronel Ferrer Ibáñez, ocupant en una nova envestida la posició de Son Corb, de gran importància tàctica. Una tercera columna surt aleshores de Palma a les ordres del comandant Vilanova i ja al front, es situa sobre Son Sureda, des d'on domina San Llorenç. Al mateix temps, els milicians de Bayo conquisten els paratges de Ca'n Pocafarina.

Dia 22 d'agost

Abans de l'alba del 23, una nova columna a càrrec del coronel Cerdó Pujol entra a Son Servera i reforçant als atacats del bàndol "nacional" impedeix que Bayo ocupi el poble. En aquestes accions, el tinent coronel Cifre és ferit i Cerdó s'ha de fer amb el comandament de toda la tropa.

Dia 24 d'agost

La situació s'agrava a cada moment pels "nacionals" i es descarrega un fort atac contra Son Carrió. La Columna de Vilanova, inútilment, intentarà la recuperació dels terrenys de Ca'n Pocafarina. Aixímateix, el dia següent, 25, aquesta unitat recupera el Rafal Sec i també hi ha una batalla nocturna, on les forces del comandant Ordóñez, proven, sense sort, de conquerir les posicions de Ca'n Pocafarina.

Dies 26 i 27 d'agost

Seran de dura adversitat pels "nacionals" mentre l'èxit de totes les seccions sembla somriure al capità Bayo. Un atac en forma de ventall posa en mans de la República Son Carrió, Son Manxo. l'altura de Son Corb que protegeix Son Servera i el pas d'Artà, pel Sud.

El vaixell italià

Però no cal cantar victòria a les files milicianes. Un vaixell italià de gran càrrega ha arribat a Palma. Porta avions i tota casta de suministres. I a més a més, tres personatges de la Roma feixista. El Comte Rossi el tinent coronel De Francesco i l'oficial aviador Luigi Cirello. Essent així, aquesta segona importació aeria, haurà de decidir la sort de la contessa. Però ... ¿Que porta amb exactitud aquest vaixell negra que amaga tot el que pot a la vista dels observadors internacional la bandera dels "fascio"?

El Morandi, tal és el nom del navili, porta preciosa mercaderia de guerra, fruit de les gestions de García Ruiz i Joan March. Es tracta tres cents bidons de benzina, dotze metralladores Breda de 20 mil·límetres, 97 milers de bales d'artilleria antiaèria i nombroses bombes, a més dels cinc aparells d'aviació, dos caces CR-32, biplans "chirri", del més modern disseny aleshores conegut a Italia i que eren germans d'aquells altres CR-42 "Freccia", protagonistes de la Segona Guerra Mundial, i tes hidros Machi-51, igualment eficaços i superant de molt als precedents models ja descrits. En un dit i fet, dels aeroplans actuaen al front de Porto-Cristo de seguida, el mateix dia 28, pilotats per italians. Aquí, el gran error de Bayo fou tal volta no fer ús dels seus submarins per establir un bloqueig marítim a la bocanada de la Badia de Palma.

Dia 28 d'agost

Així doncs, els dos "chirris" són enllestits a Son Sant Joan i un d'ells pren un vol sobre el front de Porto-Cristo inutilitzant a l'altura de Punta Amer a quatre hidros republicans allà amarats i perseguint després un Savoia 18 en vol cap a Maó, aconseguint ferir de molt al pilot per tal d'arrodonir el raid bombardejà els vaixells fondejat a Cala Bona, que a tota caldera, hagueren de fugir. I aquest mateix día una nova columna a les ordres del comandant Feliu, formada a Palma, ocupa entre enfrontament i escaramuces la posició de Ca'n Pocafarina.

Dia 29 d'agost

Hi haurà calma. La calma que sempre ha de precedir a la tempesta. Els militars illencs reorganitzen les seves formacions. Desapareixen les columnes i s'estableixen cinc unitats: La d'Infanteria del comandant Enric Esquivias, la d'artilleria del comandant Feliu per tal de cubrir el front per Sa Carrotja, la també artillera del comandant Vilanova per cobrir el Sud de Son Sureda i de Ca'n Pocafarina, la d'infanteria del tinent coronel Ferrer, ocupant des de Ca'n Pocafarina a l'extrem esquerra del front, i en cinquè lloc, la d'artilleria del comandat Lluís Cerdó. En total, una força de 2.500 homes que per exigències del comte Rossi, parlant en nom de Roma, fou encapçalada pel fins aleshores governador civil, el tinent coronel d'Enginyers García Ruiz.

Dia 31 d'agost

El propi García Ruiz passa doncs al front i es prepara la gran ofensiva, ara recolzada per tres nous aparells d'aviació vinguts un vol des d'Itàlia. Es tracta de tres trimotors S-81. Per la seva banda, Arconobaldo Buonacorsi, el comte Rossi, quasi plenipotenciari del Duce, pren de seguida part directa en l'acció creant una mena de columna de foc de nom certament novelesc i altissonant: Los Dragones de la Muerte, tots vestits de falangistes i ostentosaments armats; Uns i altres avancen aquest día contra les tropes milicianes i són batudes les posicions de Son Carrió i els seus voltants, mentre s'ocupa S'Estepa. L'artilleria, amb bateries de 7'5 i 10'5. fa foc ininterrumput contra tota resistència republicana a Sa Font i Son Corb. Així i tot, les forces de Bayo, a la desesperada, ocupen Pula i allà, es fan forts, mentre el coronel Cerdó contraataca i recupera Son Xeribit i Son Sart. Ningú no ha pogut evitar que els columnistes republicans, eixamplant encara més el front, s'hagin apoderat d'aquesta alquera de Pula, per altra banda, relativament estratègica.

Dia 1 de setembre

García Ruiz, des del seu quarter general en el primer pis del Cafè de la Plaça de Sa Bassa, a Manacor, dóna al Coronel Martínez Bande el comandament de la columna de Cerdó i aquell, juntament amb el Comandant Ordovàs, recupera Pula. Els dies dos i tres seguirà la lluita entorn a Son Corb, que haurà de caure finalment en mans dels "nacionals".

Dia 4 de setembre

Dia 4 de setembre serà el dia de la gran sorpresa. Durant la nit precedent, els milicians, han reembarcat, abandonant sobre el camp de lluita, diners i abundant material de guerra i queviures. A l'alba, els "nacionals", se n'adonen de que no resta al front de Porto Cristo cap enemic. Només unes poques milicianes que no han pogut recollir per negligència els que les portaren com infermeres o dones de combat a una illa hostil i desconeguda. Pels qui han fuit, aquest episodi de la gran brega espanyola, acaba, tot salvant la pell, malgrat la vergonya d'una derrota inqüestionable. Les qui resten, també vives i abandonades entre les runes, contra tota la por del món, s'han d'enfrontar en canvi al seu drama personal.

Avions Savoia Marchetti S-70 i un vaixell italià a la badia de Ciutat