Dos Manacor

Memoria Civil, núm. 24, Baleares, 15 junio 1986

Rafael Ferrer Massanet

Mai no arribaré a entendre com uns fets que, gairebé, no estan en els llibres, arrelaren tan endins d'un poble. Mai sabrem, potser, perquè hagué de ser Manacor, precisament Manacor, aquest poble obligat a deixar en blanc un temps de la seva història.

Curiosament el fet del desembarc de 1936 -i les seves consequêncies- esdevé una simple referència a la quasi absoluta totalitat dels trenta-mil i tants llibres de la guerra civil. Milers d'ells ni en parlen, i els que ho conten, ho fan de passada, sense donar-li importància.

I vaja si va ser important aquesta desventura! Tant, que als cinquanta anys encara sagna. Mes no cal parlar de ferides, que tanmateix sempre hi haurà qui dugui amb orgull les de la guerra: cal parlar de ruptura, de trencament, de la divisió d'un poble en dos, un aprop i l'altre enfora, un a mitjorn i l'altre a tramontana.

Perquè hi ha dos Manacor oposats, enfrontats, aspres. Es guardaren les formes quan no hi havia més remei i, tanmateix, un dia qualcú descobrí que el silenci no era la millor medicina.

Els més joves cercaren en els llibres i no trobaren gaire cosa. Les edicions d'aquells temps no eren sinó glorioses i providencialistes. Les d'ara mateix diven el contrari d'aquelles, però son idèntiques, La guerra del Port, fins i tot per la premsa local, era pura anècdota.

Seguim jugant a "lladres i serenos", seguim tenguent dos "Manacor". El Manacor dels bons i el Manacor dels dolents. El batle Amer i el capità Jaume, el capità Bayo i el Comte Rossi, el cel i l'infern, el sí i el no, l'amistad i els despreci.

¿Serà veritat que en aquest poble encara no ha acabat la guerra civil? ¿Es possible que encara ara surtin problemes que nasqueren el 36? ¿Serà veritat que greus questions soci municipals d'ara mateix siguin  "assignatures pendents" des del temps del desembarcament!

Seria més bo de fer escriure un punt més d'aquelles setmanes d'agost del 36 i tancar els ulls a les repercusisions que potser encara avui planejin damunt el perfil manacorí. Però aquesta no és la solució; -"No escrigueu mentides quan escrigueu de sa guerra", diu el que encara sap totes les veritats perquè estava a un dels dos fronts. -"Quan m'hagis d'anomenar a mi, me demanes opinió", dirà el que feu la guerra pel seu compte i encara la vol contar com no la feu. Però les que hi ha algú, dins un dels dos Manacor, que sap realment per què passà el que passà?

Mentre no es sàpiga el per què, no serà possible cap solució i aquest poble seguirà temorenc, miran-se de reüll. Mentre cada part del poble conti la guerra a la seva manera, la por no s'esveirà. Mentre es recordin els anys de la victòria o se capitalitzin els de la repressió, hi haura dos pobles enfrontats, romputs sense alegría.

¿Vol dir això que s'ha d'obligar tot, que s'hauria de foragitar el records d'un pic per sempre? No ho sé, El que si sé és que els records no tenen perquè nèixer, sempre, de l'odi. Ni caminar, implacalbes cap a la venjança.

No baixem les cortines damunt els fets, escamotejan-los als que tenen fam i sed de veritat; potser, fora millor encendre les bateries de l'escenari i rompre totes les caretes -totes- de la gran farsa, aquesta que ha obligat a suportar tant el pes de la mort com el de la victòria.

A mi no m'avergoneyeix ser de Manacor, en tot cas, em preocupa. I aquesta preocupació no és del passat, sinó per ara mateix, per aquest avui que encara manté enfrontats dos pobles.

¿Fins quan?