Justícia i reconciliació a Manacor

Memoria Civil, núm. 24, Baleares, 15 junio 1986

Jaume Santandreu

Com no voldria que el meu clam de reconciliació pogués ser rebutjat per retrets de personalisme, em permet, d'entrad, puntualitzar uns detalls:

· No parl per nafres ni remordiments. Quan uns manacorins assassinaven a setcens païsans a Son Coletes, no hi havia cap familiar meu ni a la teringa dels qui moriren ni a l'escamot dels qui mataven.

· No parl des d'un trauma d'infantesa. De petit jo no vaig veure res. Quan m'arribà la notícia del fet ja havia complit els devuit anys.

· No parl per oportunisme polític. Des del meu primer llibre de poemes Dos pams d'home de l'any 1968, fins avui, esclata a cada passa, dins els meus escrits, el tema de les matances feixistes arreu de tot el món. Aquesta taca de sang, feta esglai esgarrifança, vergonya, clamorosa anhel de què mai més torni a succeir, por de què les arrels de l'enveja, la venjança o la impotència puguin rebrostar altra volta, segueix afeixugant, en tot moment la meva consciència de Poble.

· Des d'aquesta realitat meva. precisament em crec amb el dret i el deure de clamar per una reconciliaició entre germans.

Si reclam, si suplic aquesta reconciliació és perquè estic profundament convençut que la sang del 36 i el 37 segueix tenyint totes les manifestacions polítiques, religioses i ciutadanes del nostre Poble. Mentre no es doni de veritat aquesta reconciliació no poden tenir sentir ni unes festes, ni unes beneïdes ni unes processons, ni unes mises, ni -fins i tot- unes elecciones.

Però no ens podem enganyar: per haver-hi una reconciliació profunda, vertadera i duradora s'han de donar unes condicions que la facin entenent i fiable.

Vet aquí unes pautes que jo crec cabdals perquè es pugui donar aquesta anhelada reconciliació:

* S'ha d'admetre el fet com una desgràcia histrònica, de la qual tots som ben conscients. Amagant la realitat mai no es curarà la nafra. Com més sabuts i acceptats són els traumes, tan personals com col·lectius manco mal fan. El que els infants s'esgarrifin del passat, és la millor manera d'assegurar el conviure del futur.

* Hi ha d'haver uns signes clars de penediment de petició de perdó, de desagravi, de part dels representants i hereus dels responsables. No es pot demanar reconciliació fent pagar els plats romputs als mateixos desgraciats. Quan els mataven havien de callar perquè era la guerra. Ara els tornam exigir que callin perquè no ens treguin la pau. Però aquesta pau serà falsa enganyosa i hipòcrita mentre els actuals representants d'aquells responsables -que són avui l'autoritat civil i religisosa - no donin mostres d'um humil penediment. Mentre l'Ajuntament i l'Església de Manacor no demanin perdó en nom dels seus antecessors, d'una forma pública i convincent no serà possible la reconciliació.

Mentre no arribem a aquests signes de justícia i reconciliació jo seguiré escoltant la veu del meu pare:

- Guarda't fill meu, d'ells.

Vigila a totes hores

i en tot lloc

No et fiïs del color del seu pelatge.

Esgoten l'arc de Sant Martí

tot just per disfressar-se

de la més

militar-civil-eclesiàstica

aparent honoribilesa

Et clavaran per igual

si et surten

dels extrems,

tant per la dreta com per l'esquerra

 

Ves alerta, fill meu.

Fita-lis la foscor de la seva ceguesa

i espluga-lis, tel per tel,

la seva ullada.

Si hi deneges

impotència,

fanatisme,

enveja

i consciència segura de salvar-nos

són ells

Mai no et confiïs:

aquest verí de mescolança

salfumeja matera;

matera, fill meu,

matera.