L'expedició republicana a Mallorca

El paissatge després de la batalla

Memoria Civil, núm. 25, Baleares, 22 junio 1986

Miquel Ferrà Martorrell

El paisatge després de la batalla. Hi ha morts insepults des del primer dia del desembarcament. Les bombes han recremat bosc i garriga. A cada punt, a cada passa, la petjada del legionari, del soldat, del milicià... Els sacs de terra esbutzats pels projèctils són ben sovint cau de cadàvers i aquesta olor de la carn humana quan es descomposa, aferradisa i penetrant, augmenta sota el sol estiuenc i el cant dels grins, sota el foc del cel que xapa roques ... Són massa segregacions alhora; Sofre, sang, pixum, suor, pus ... Vetací l'aire, l'ambient que es respira dintra de cada niu abandonat de metralladores, dintre de cada mas en runes, dintre de cada trinxera ara plena de solitud. Hi ha un polvorí soterrani, una mena de tub de formigó que coindueix a dos cambrils-magatzem sota el pinar on le forces de Bayo hi han deixat nombrós suministres ... Hi ha barracons i petites casernes i planxes rodones de les peces artilleres. I també una caseta blindada. I alguns rastres més fets de ciment recremat pel sol i ferros rovellats per l'atmosfera que encara podeu veure avui mateix per aquells paratges de Punta Amer. I també la masía de sa Coma, avui com ahir, amb aquells murs aixecats contra el vent de la mar, el quarter general de Bayo. Diuen que el botí fou quantiós. El segon pecat del capità en el reembarcament. Ja hem dit que el primer fou el de no assegurar-se de tenir tots els milicians a bord. El segon fou el de deixar una gran quantitat de material de guerra o queviures en mans de l'enemic. I això que falsament assegurava el govern, mai lliurat d'un vocabulari triomfalista, l'haver embarcat a tota la seva gent i l'haver destruït tots i cada un dels suministres abandonats a la costa. Així doncs, la història del desembarcament de Porto Cristo és la història d'un gran mentira proclamada als quatre vents pel seu únic responsable i executor. Vetací doncs el botí dels vencedors que hagué de menester sens dubte tot un quadern d'inventaris, d'aquells de la Intendència Militar: Dos camions blindats, quatre obusos, vuit morters, vint-i-quatre metralladores, quasi tres milers de mosquetons, fusells i carabines, dos telèmetres, tres pistoles, trescents matxets, més de 800.000 cartutxos, quatre milers de bombes de mà i quasi mil bombes d'aviació, a més de tres centenars de paquets de trilita i altra munició. No mancaven tampoc abundants queviures, és a dir prop de vint-i-tres tones d'aliments. I hi havia també material sanitari, mobles de campanya, cotxes i altres vehicles, llanxes i altres embarcacions, tendes de campanya i fins i tot, diners i joies.Tot el malson d'un comtable! Els nacionals pogueren omplir els seus parcs, nodrir els seus polvorins, estibar els seus rebosts de caserna. Allò era una victòria amb interessos draconians dels que segurament l'Estat Major de la República mancava de coneixença.

¿I que us diré? Els herois "nacionals" de Porto-Cristo batiaren al llarg de dècades els carrers dels eixamples d'aquesta Ciutat de Mallorca i qui vulgui saber no té més qie agafar un planol de la nostra urbs: Caporals com Ferrer Sureda; Sargents com Llitra March o Febrer Adrover; Alferes com Cerdà; Capitans com Castell, Clar, Aloy, Fortuny, Crespí Homar, Mesquida, Palmer, Mestre, Crespí Coll; Comandants com Sureda i Hernández; Tinents com Sureda Portell, Jofre, Llobera, Mulet; Fletxes com Matas Serra; Mariners com Moll Duniach; Soldats com Marroig ... Si. Pels voltants de la Plaça de Braus o del Bosc de Bellver o dels barris de Son Real i Son Canals o a l'altura de la Plaça Gomila o el Passeig Marítim, us compareixeran encara avui, sobre làpida de marbre, a qualsevol cap de cantó, els noms dels que lluitaren i la majoria moriren en aquell estiu de Porto-Cristo, Hi hagué altres homenatges i recordatoris, sota una gran creu de fusta o de pedra, vora l'església de cada poble ...

Però la única lliçó que podem treure dels noms i dels llinatges és que a un i l'altre bàndol hi havia els mateixos llinatges castellans, a un i l'altra costat de les trinxeres hi havia els mateixos llinatges catalans.