Joan Matas

Memoria Civil, núm. 4, Baleares, 26 de enero 1986

Amb una salut de ferro que resisteix el pas dels anys i el record de les penalitats sofertes, don Joan Mates s'avé a l'entrevista. Dins la seva oficina, és inevitable el record de les diapositives que a la postguerra, quan el cinema apaivagava o pintava en technicolor les ombres fosques d'un país derrotat, ens amanitzaven els llargs intermedis a les llatgues sessions de dues pel·lícules. Anuncis comercials que no llançaven al buit el seu missatge, dins una època on tothom cercava, a la sala fosca i la pantalla il·luminada, petits mites bastits a favor de la supervivència. L'artifex d'aquelles diapositives, que formaven part del fet d'anar al cinema, avui sabem que era un vell socialista

- Dins la meva família el socialisme m'arribava per tradició. Tant el meu pare com el meu padrí havien estat socialistes. A la UGT no hi vaig militar perquè molt prest, als setze anys, actuava ja com a petir empresari. L'arribada de la República m'agafà a Argentina, on havia partit amb el meu pare l'any 1928. En Bisbal ens escrigué: si no teniu un pervindre clar veniu cap aquí, que jo vos necessit. Tornàrem l'any 32 i el meu pare va entrar a l'Ajuntament, a "Arbitris", mentro jo tornava a ferme càrrec del negoci. Aviat el meu para va ser l'administrador de El Obrero Balear i jo primer vocal i després tresorer de l'Associació Socialista Palmesana, que aleshores estaba a la Casa del Poble, al carrer Reina Maria Cristina No. 65 ... Jo era molt jove, però encara record el dia que en Joan March, va donar el local de la Casa del Poble a les Societats Obreres el 20 de gener de 1924. I record una frase del final del discurs d'en Verga, quan va dir: aqui os entrego una arma para luchar contra mí, a ver si sabreis emplearla. Aleshores, les Societats Obreres eren al carrer de Ballester, on  hi ha un garatge molt gran. Les principals societats eren la socialista i la ugetista, i en segon terme l'anarquista de la CNT.

Els socialistes, durant la República, no arribaren mai a tenir la força que tenim ara

Aquell regal va fer que alguns socialistes com Llorenç Bisbal o Joan Monserrat i Parets matisassin els seus enfrontaments amb en Joan March. La figura del financer mallorquí es començava a veure com a important agent de transformació de l'estructura agrària de Mallorca. Parcelava les propietats dels terratinents, com a primera passa cap al procés de desintegració de les majors fortunes latifundistes, I, a més a més, es vantava de fer negocis anb els rics i no mitjançant l'explotació dels obrers.

El 18 de juliol, després d'escoltar la radio, pensavem que seria una militarada sense conseqüències. Començava per ami, per al meu pare i per als meus germans un llarg calvari

Bienni Negre i Front Popular

- Quan vaig ser elegit tresorer de l'associació abans havia estat vocal, sortiren com a president en Joan Monserrat Parets i com a secretari en Ramón García Galán. Nosaltres érem partidaris de la línea moderada d'Indalecio Prieto i, també, de la de Julián Besteiro. En Largo Caballero, de tendències radicals, no ens anava bé, quan el seguíem era tan sols per disciplina de partit. Jo era moderat, i ho sóc encara, perquè penso que els radicals sempre han servit per fotre-ho tot en l'aire. Avui, fins i tot, crec que la política de Felipe González és l'única possible ... La vida a la Casa del Poble durant la República tendia a proporcionar als obrers allò que la societat els havia negat. Hi havia una biblioteca amb llibres, generalment d'autors que reforçaven els nostres ideals. Es va crear una societat recreativa, que es deia Salud y Cultura, amb un quadre de teatre d'aficionats i un cor, que interpretava comèdies i sarsueles. Venien, també, conferenciants de la Península, normalment intel·lectuals socialistes o també d'Acció Republicana, el partit d'Azaña, bastant afí a nosaltres ... La presència de les forces de l'ordre al nostre local? Ara què ho diu, record que durant la Dictadura de Primo de Rivera hi havia sempre un policia que veniaa presidir els nostres actes i, quan li semblava oportú, en feia la denúncia. Durant el Bienni Negre seria una cosa similar ... De la sortida d'en March de la presó no hi ha molt que dir, va fugir amb tot un contuberni al darrera perquè Don Dinero té poder ... Allò que em sembla important remarcar és que nosaltres, els socialistes, durant la República mai no arribàrem a tenir la força que tenim ara. Erem poquets i no podíem medrar gaire. En tot cas, en aquells moments, els comunistes no eren ningú, encara ... En el moment de les eleccions de febrer del 36, que donaren la victòria al Front Popular, les nostres relacions eren bones amb la gent d'Acció Republicana, que tenia homes tan valuosos com en Bernat Jofre, n'Emili Darder o en Francesc de Sales Aguiló. La gent del Partit Radical ja feia temps que no ens mereixia cap confiança perquè pasterejaven de mala manera. En aquells moments, en José María Gil Robles, el cap de la CEDA, llançà la  consigna: a por los trescientos. Es referia a escons parlamentaris, però només en va treure seixanta. La llibertat de vot concedida als anarquistes, aquesta vegada va ser decisiva, No havien votat mai i a les eleccions del 36 decidiren el resultat, ampliament, favorable a les esquerres. A Mallorca la CNT no tenia molta força, encara que era més nombrosa que el partit comunista ...

Es la caiguda del Govern Alcalá Zamora, substituït en la Presidència de la República per Manuel Azaña, polític que mereix la confiança de les esquerres. En cinc mesos, però, la radicalització de la lluita de la classe obrera en les seves reivindicacions, per una part, unida a l'obstruccionisme de les dretes després del seu fracàs electoral, degudament recoltzades per l'Església, inicien la desestabilització del Front Popular. Comença a creixer Falange Espanyola, el partit de José Antonio Primo de Rivera, encarta que no passa de ser molt minoritari.

 

L'alçament del 18 de juliol

- El dissabte, 18 de juliol, a les dotze de la nit, jo em trobava a l'Avinguda Alexandre Rosselló, amb alguns amics, i vàrem sentir per ràdio que hi havia hagut un alçament. Ningú no en va fer gaire cas, ens pensàvem que seria una militarada sens e massa conseqüències. El diumenge, però, els carrers de Palma eren plens d'al·lotes, quasi adolescents, que anaven amb fusells i amb uns braçals amb la creu gammada. El mateix 19 de juliol en vaig trobar amb en Joan Monserrat Parets, que per cert havia d'anar a Alaró a donar un mitín. Vaig saber que el dia abans un grup feixista havia assaltat la Casa del Poble. Els nostres havien fer desaparèixer ràpidament, el fitxer de l'agrupació. En Monserrat Parets em va dir que, passàs el que passàs, se n'anava a ca-seva. L'agafaren allà i l'afusellaren ... En aquells moments començà, per al meu pare, per a mi i per als meus germans, un llarg calvari. Jo, concretament, les dues primeres nits vaig dormir a la casa d'un amic, en Sebastià Vives, al carrer del Socors. Abans, havia tengut temps de veure com un grups d'aquests joves destrossaven un bar que havien envaït, a la Porta de Sant Antoni. I les notícies de Radio Mallorca o les de Ràdio Barcelona es contradeien. Després, em vaig amagar a la casa dels avis materns. Dia 24 de juliol, a les tres de la matinada, es presentà a la casa dels meus pares un esqüadró comandat per un suboficial, amb alguns soldats i alguns jovenets d'aquest braçal, que demanaren pel pare i, sortadament, no el trobaren. Escorcollaren de dalt a baix tota la casa i partiren. Jo, a continuació, vaig passar a viure a s'Hort des Ca, a la casa d'En Pere Sastre, que tenia un taller just devora ca-nostra. Les notícies eren dolentes: havien començat a arrestar molt de gent i cada dia es consumaven assassinats per les carreteres. En Toni Ribas, que intentà defensar-se, fou mort a trets al seu mateix domicili. D'altra banda, començàvem a tenir notícia de la situació real dels rebels: lluitaven a Sevilla i a la Sierra de Guadarrama i dominaven: Mallorca, Canàries, Marroc, Burgos, Valladolid, Saragossa, Extremadura i algunes ciutats del centre d'Espanya. El meu següent amagatall va ser a la casa d'en Pep Jaume, al Molinar. A principis d'agost, es sabia que Menorca havia estat guanyada per al Govern de la República i quinze dies més tard, aproximadament, en Bayo, desembarcava a Porto-Cristo, Alguns temps després, amb el pare o els germans inventàrem un amagatall dins ca-nostra mateix, on ens hi passàrem tota la guerra, vàrem vure la llarga i apassionant història de la nostra fugida, que va acabar a les presons de Regina Coeli, a Roma, i als camps de presoners de Ventotene i d'Arezzo. Però aquesta és ja tota una altra història.

Es por observar a la capçalera de El Obrero Balear que hi figura el nom del pare de Joan Mates, com administrador