Valldemossa, una bassa d'oli

Memoria Civil, núm. 41, Baleares, 12 octubre 1986

 

Poble amb molta solera, al qual s'han lligat noms de personatges històrics, i nombrosos artistes. George Sand deia del pagès mallorquí que només sabia resar i treballar. Són molts d'altres que també han convingut a caracteritzar les gents d'aquella contrada amb un conservadurisme quasi místic. Però els valldemossins, estrets per les penúries d'una agricultura de muntanya mancada d'infraestructura i que s'engolia el mateix poble, van emigrar en gran nombre. El seu destí generalment fou Montevideo, a l'Uruguay, terra de promessa. I no tan sols és curiós que cada poble de Mallorca tengués un focus d'atracció emigratòria al continent o a Les Amériques, sinó que quasi bé controlaren el sector. A la década dels anys trenta, ja enriquits els primer emigrants, començaren a tornar el seu original.

 

Quelcom havia canviat aquí. Les perspectives de vida per als joves no es limitaven a ser missatge de possessió. Si l'Archiduc havia diversificat el món laboral fent construir nombrosos camins de montanya, la mínima diversificació laboral anava a remolc de visitants il·lustres, serveis al externs que s'instalaren al poble de la Cartoixa de Chopin, ben al mig de paissatges suggerents per a qualsevol artista. En definitiva, Valldemossa es desenvolupava rera un turisme cultural.

 

I en aquest sentit, un mestre d'escola Abel Bravo del Rincón va dinamitzar la població i preparar tota una generació nova, durant els anys 20. Després ell marxà a Alcantarilla (Múrcia) d'on era originari i en fou el batle republicà, càrrec que va haver de purgar en camps de concentració una vegada finida la guerra.

 

La república, llançament cultural

 

Valldemossa estava lligada al polític conservador Antoni Maura. Havia passat algunes temporades a Son Mossenya. Va enlluernar els homes de pes, amos de possessió, menestrals i comerciants, que li foren fidels fins que l'entussiasme popular va arrebassar el poder a la monarquia amb unes eleccions municipals. Els senyors absentistes, despreocupats del poble només es deixaven veure a comptades celebracions solemnes. Així doncs, fou nombrat president d'una gestora republicana un amo de café que havia intentat convertir-se en municipal anys enrera, l'amo en Vicenç Colom, que, veient la rigidessa política que regia el poble, hvia esdevingut republicà. La repetició de les eleccions a darreries de maig el confirmaren com a batle.

 

L'Ajuntament republicà va cercar no rompre motllos, sinó adaptar el costums modern al poble. Va mostrar un afany de modernització cultural sense precedents. El "Parado", va assistir l'any 1933 a la celebració de l'aniversari de la República a Madrid.

 

Al café de Vicenç Colom s'organitzà una societat obrera, més per l'esbarjo i de caire cultural que reivindicatiu. I a la Cartoixa, Madame Ferrà, Anne Boutroix, de nom de pila, es relacionava i organitzava actes d'élit, que acostaven a Valldemossa tot un grapat de gent distinguida. Fou la impulsora d'un turisme cultural i la mantenidora d'aquest en els seus inicis mitjançant els concerts Chopin d'estiu. I l'Ajuntament recolçava tot aquest tipus d'iniciativa.

 

Temps difícils

 

La tensa política d'estat i les reivindicacions populars que es manifestaven a ciutat i altres petits centres industrials de l'illa van tenir resó a Valdemossa per l'actitud encorada de propietaris i la reacció defensiva de l'esglèsia. L'any 35 els exercicis espirituals celebrats a Valldemossa acabaren amb una cremadissa de llibres immensa. El predicador, sota amenaça d'infern, va moure la gent a recollir llibres relacionats a l'Indice i cereimonialoment foren cremats a la plaça. El batle va intervenir, però no fou escoltat. Entre el jovent s'havia organitzat el moviment para feixistas de las J.A:P. entre els membres d'Acció Católica, que eren els autèntics protagonistes polítics.

 

Es produí la sublevació militar i un escamot de soldats van anar a prendre l'Ajuntament. El batle es resistí a entregar la vara als joves que s'havien posat camisa blava. El sergent de la Guardia Civil, Joan Nadal, els recordà el dia que mitja dotzena d'ells van ser empresonats i el batle va anar la mateixa nit a ciutat a alliberar-los. No tenia, el sergent, instruccions superiors.

 

Estava el poble en plena novena de Sor Tomasseta, santa del poble per qui senten més devoció quasi que fe en Déu, aquell 19 de juliol. Als pocs dies es va fer la tramessa de poders al nou batle, també Vicenç Colom de nom i els joves falangistes instal·laren a Ca'n Poca-Anca el seu quarter general.

 

Una guerra llunyana

 

Si no hagués estat per les guàrdies de costa que s'organitzaren entre els milicians, molt nombrosos a Valldemossa, i la posterior marxa de joves al front, la guerra civil quasi bé havés estat aliena al poble, perquè no se'n dugué una sola vida valldemossina, encomanades totes a la santa del poble, de la qual diuen que ha protegit la seva gent fins al punt que cap persona del poble ha morat a una guerra.

 

Així mateix es van produir alguns incidents, encara que l'únic provocat dins la població fou la purga amb aigua-sal a un home que protestà quan cerimonialment es procedia a la bendició de la bandera bicolor i ell donà visques a la tricolor.

 

Ni una sola detenció es produí a Valldemossa. Però una nit els ermitans de La Trinitat sentiren com uns homes demanaven confessió, com els contestaven que era massa tard, els gemecs, les arrancades de cotxe i els crits que s'esvaïen en la nit dels barrancs dels miradors. L'endemà recolliren tres cosos i els donaren sepultura silenciosament.

 

L'actitud del rector

 

Joan Mir, nadiu de Binissalem, rector de Valldemossa, s'oferí voluntari per portar-se'n pres. qiam im escamot de falangistes anaren a complir la seva tasca de neteja. A diferència d'altres pobles no trobaren llistes fetes, ni oferiments d'ovelles descarriades, perquè l'ex-batle, Vicenç Colom no havia agraviat ningú i fins i tot cantava al cor parroquial. El page del bisbe, Bruno Morey, havia esdevingut cap de Falange i es negà també a "pagar el viatge d'anada cap a Ciutat" per a l'ex-batle i el sergent de la Guàrdia Civil, segons ordre del cap de milícies provincial. I quan l'avisaren d'un immediat registre al domicili de l'ex-batle republicà, s'adelantà a l'escamot de falangistes traslladats de ciutat per aquesta tasca, duent-lo a terme ell mateix.

 

El rector es preocupà de suavitzar diferències, però algú creia necessària i exemplarificadora la represàlia de les autoritats republicanes ja destituides. Sembla que monsenyor Antoni Rosselló i Alemany va haver d'influir sobre el mateix cunyat seu, García Ruiz, governador civil d'aleshores, per a què returàs els dirigents provincials de Falange. Passà aquella anguniosa fi d'estiu de 1936 i Valldemossa recobrà el rabeig de tranquil·litat que havia estat sempre. Aposta encara diuen que allò fou una bassa d'oli

 

DEIÀ / QUAN L'OLI ERA L'OR

 

També havien tornat emigrants enriquits a França que es volien distinguir amb grans cases al poble, a diferència d'aquells artistes extranjers que respectaven les casas senzilles entre enrevaxinades soques d'olivera milenària. Llevors l'oli era l'or de Deià. Censades hi havia una trentena de tafones i la vida es xepaba en dos cicles per l'abril i al setembre. La tardor anunciava un hiver alegre de dones que pujaven del pla a muntanya a collir oliva. Era un jornal de fred i esquena acalada. Per la nit es resjuntaven -moltes vegades per poble d'origen- a una possessió o l'altra. Era la disbauxa. Celebraven "Les Verges" i tota altra festa.el jovent del poble hi participava. L'altra temporada es dedicava al carbó. Eren els habitants de Deià que pujaven a la muntanya. S'instalava a una barraca tota la família. Netetjaven el bosc i feien

 

 

incontroladamente en la Modelo de madrid- los TRIBUNALES POPULARES con el "fin de evitar matanzas frenéticas". Evidentemente, la elección de jurados estuvo mediatizada por consideraciones políticas y sus veredictos, condicionados por el clima en que se desenvolvieron. De esta manera se evitaron numerosos "paseos", aunque se produjeran acciones de "limpieza" tan criminales como las acaecidas en Paracuellos en noviembre de 1936, con Madrid acosada por las fuerzas del general Varela. Pero a partir de 1937, ser preso político era un seguro0 de vida para los enemigos de la República. Y a partir de agosto de 1938 fue suspendida la ejecución de toda pena de muerte. Azaña, incluso, se negó, por estas fechas, a la militarización de los tribunales

 

En Mallorca los juicios se iniciaron en setiembre. El primer sumarísimo condenó a muerte a Llorenç Roses junto a otros tres presos políticos del Castillo de Bellver por el famoso incidente de la bandera. Y se establece la fecha del nombramiento del Generalísimo (1 de octubre) como fecha de iniciación de la cadena de procesos militares, aunque la actuación incontrolada de la policía política -el comisario Barrado y sus hombres- se prolonga activamente hasta mediados de 1937. Y se incrementará en las zonas recién ocupadas, aún más, a partir del nombramiento de Martínez Anido como Jefe de Seguridad Interior, en octubre de 1937.

 

Los tribunales mallorquines mostraron un interés ejemplarizador dando prioridad a la vida de procesos contra responsables políticos y personal militar -sobre todo carabineros- que habían ofrecido resistencia a la sublevación. Pero tras la reunificación de Falange y Requetés y la institucionalización de una policía política, los consejos de guerra fueron indiscriminados y masivos en base a los informes de este órgano policial, que por su parte no dejó de actuar impunemente hasta mediados de 1937. Pero el espíritu represivo del "nuevo estado" está, sobre todo, en las modificaciones legales (la rehabilitación de la escala general de penas en el artículo 27 del Código Penal -5 de junio de 1938) y culmina con la promulgación de la Ley de Responsabilidades Políticas del 9 de febrero de 1939, que extiende las supuestas responsabilidades contraídas desde el 1 de septiembre de 1934, manifiesta la violación del principio irrenunciable del derecho de no sancionar retroactivamente y claro exponente de la instauración de la arbitrariedad como sistema jurídico.