Miquel Gayà

Memòria Civil, núm. 43, Baleares, 26 d'octubre 1986

Llorenç Capellà

 

Miquel Gayà acaba de veure publicat a la col·lecció ·"Els treballs i els dies" de l'Editorial Moll, el seu darrer llibre, "Històries i Memòries", que constitueix, tal i com el títol indica, una remembrança i reflexió entorn dels seus primers setanta anys, des de la privilegiada talaia de l'intel·lectual que ha observat amb amor les vicissituds que hagut de superat la llengua catalana per tal de sobreviure, en una època de resistència cultural i cívica. Gayà, nascut l'any desset de Sant Joan, en el si d'una família camperola, s'ingerí -de manera tímida els anys de la guerra i ja de forma definitiva en els de la postguerra- dins els esquemes poètics de l'Escola Mallorquina de la qual fou un dels més avantatjats deixebles, tot aportant a la literatura catalana una considerable obra poètica i assagística. Però és palès que, a part de la seva obra literària -que d'altra banda ha estat comentada en el seu moment pels crítics especialitzats- allò que interessa a Memòria Civil és la narració que pot fer de la tèrbola època de la guerra un intel·lectual que ha viscut, parafrasejant Espriu, per salvar-nos els mots, i que, paradoxalment, se sentia identificat amb la dreta cedista.

- Perquè vostè, Gayà, era de la CEDA, veritat?

- No va gaire errat de comptes, perquè, efectivament, votava CEDA, encara que no militava. Jo sempre he estat de dretes, pel fet que històricament la derta, a Espanya, ha assumit la defensa dels valors religiosos i de la moral tradicional.

- Sap? Quasi estic a punt de fer-li mamballetes.

- I això ... ?

- Perquè la frase li ha sortit rodona i perquè són ben pocs els intel·lectuals, a Mallorca, que confessin les seves preferències per la dreta.

- Doncs jo no tenc cap inconvenient a confessar-les, tot i que he d'admetre que no és bo de fer. Tengui en compte que aquesta dreta que tenim actualment, encara est¡a influenciada pel mal gust d'en Franco i nega el pa i la sal a la cultura catalana..

- Amb la mà damunt el cor: vostè, ha estat franquista?

- Sí, no tenc perquè negar-ho. Ho vaig esser fins que vaig adonar-me que l'Alçament no es limitava a substituir una forma de govern, sinó que també pretenia, d'una manera dràstica, anorrear la nostra parla i la nostra cultura..

- Essent així, puc donar per fet que el devuit de juliol estava amb els revoltats.

- Amic meu jo no estava amb ningú, perquè únicament era un al·lot de devuit anys. Ara bé, no cal ni dir que, aleshores, Espanya era un bony i, més prest o més tard, aquest bony havia d'esclatar. La vida política, la convivència: tot, tot, era un desastre havien col·laborat per un igual dretes i esquerres. Jo li vull parlar amb absoluta sinceritat, i em pot ben creure si li dic que tan salvatges eren els uns com els altres. Malgrat tot. hem de creure que el Govern tenia l'obligació de controlar el carrer, i, en canvi, el deixà en mans de gent molt poc formada. S'insultava els creients que anaven a missa. Es feia befa de les persones que portaven penjada al coll qualque medalleta santa. Què més li puc dir, perquè es pugi fer càrrec d'aquella situació ... ?

- Res més: és prou clar. Tot i això, haurà d'admetre que el clergat no repartia confits.

- Es clar que ho admet! El clergat de la preguerra va estar a molt baixa altura i m'atravesc a dir que ells, els clergues, prepararen el clima bèl·lic des de les trones. Ara bé: els partits d'esquerra no els deixaen medrar. Es ficaven amb ells, els controlaven i, fins i tot, més d'un cop els perseguien obertament. Faci, vostè, un esforç per comprendre els seu enuig, perquè vulgues no vulgues són personaes com les altres i han de mirar per la pròpia subsistència.

- D'acord.

- Miri: gràcies a la intervenciço del capellà Jordi i del capellà Melcion, a Sant Joan, el meu poble, no es va assassinar ningú. En canvi n'hi havia d'altres que eren bel·licosos. Sagesse, per exemple, anava pels carrers vestit de falangista i amb la pistola al cintó.

- El va conèixer, vostè?

- I tant! El devuit de juliol, precisament, va venir a predicar a Sant Joan. Em digué: "Tens permís? Idò afanya't a incorporar-te. Aquest pic esclararà, ja ho veuràs". Em cal dir que jo estava acomplint el servei militar.

- I ja veig que tot just sentir la veu divina que l'animava a guerrejar, s'incorporà de quatres.

- Home, efectivament, vaig incorporar-me de quatres, però va esser perquè l'endemà, el diumenge, el saig vingué a cercar-me a ca nostra. Els dillunts ja estava fent guàrdia a la Transmediterrànea..

- Imagín que degué llegir el bàndols de Goded?

- Sí, i què? No li vaig donar cap importància. De fet tant jo com qualsevol dels meus companys,. creiem que la situació es normalitzaria en deu dies.

"Quan els intel·lectuals autèntics comprengueren quina era la realitat, es posaren un morral"

- I ja ho veu, tot just acabava de començar una guerra de tres anys.

- Es així. Un carporal, a Son Carrió, va resumir perfectament allò que era la guerra. Alçà el puny, amenaçador, contra les trinxeres roges, i exclamà: "Me cag en sa puta política!!. Sense adonar-se'n, acabava de fer-se portaveu del sentiment popular.

- Vejam, Gayà, vostè va participar en la defensa de Manacor?

- Si hi vaig participar, diu? Vuit dies abans que es produís el desembarc ja era a Son Servera cavant trinxeres.

-  Per a un intel·lectual com vostè, tenir enfront les tropes catalanes degué suposar un trauma.

- Quià, aquelles tropes no tenien res de catalanes! Bayo era foraster, i què vol que li digui dels milicians? La majoria també eren forasters o procedien del barri xinès. En cap moment no vaig tenir conciència d'enfrontar-me a un exèrcit català.

- De tota manera s'hauria pogut donar el cas de veure'es obligat a disparar contra un grup de contraris que enarbolàs la senyera.

- No en vaig veure cap de senyera.

"En el front, mai vaig tenir consciència d'enfrontar-me a un exèrcit català. Probablement no hagués disparat si hagués vist una senyera catalana"

- Però hi hauria disparat?

- Possiblement no. Malgrat tot pot tenir per ben segur que les úniques senyeres que flairajaven el camp enemic eren les roges. No n'hi havia d'altres..

- Sembla estar-ne molt segur. He de suposar que les va veure de prop?

- I tant! No es pot imaginar com ens empengueren aquelles hordes l'endemà del desembarc. Jo em creia que estàvem perduts i gairebé delirava. Era del parer que ens havíem d'arreplegar en el Palau de l'Almudaina i fer-nos forts fins que en Franco acudís a alliberar-nos.

 - Sobrevalorava l'enemic, potser?

- Sí. Al punt que recuperàrem l'enteresa vaig comprendre que aquella gent era incapaç de conquerir un pam de terra. I de fet acabaren per protagonitzar una retirarda vergonyant. Deixaren Sa Coma estibada de morts, acaramullats, a penes tapats amb sorra. I de la sorra regalimava un suquet negre, talment el que regalima d'una panada plena.

- Sap, Gayà? Es ben curiosa la sea trajectòria. Vostè anava per a clerge i acabà fent de soldat.

- Certament de soldat en vaig fer set anys, però no vaig arribar ni a caporal. Ben prest vaig comprendre que no havia nascut per a la milícia, tot i que m'havia incorporat a files, voluntàriament, el trenta-cin, amb l'esperança de fer-hi carrera.

- Tot era bo per tal de fugir de la feina del camp, veritat?

- Tengui per segur que jo no volia guardar ovelles ni ser conrador, i aquest era l'únic futur que tenia cas de continuar vivien a foravila

- Perquè no segui doncs, la seva vocació religiosa?

- Perquè sabia apreciar en tot el seu valor la vida terrenal, em comprèn? D'infant m'havien aficat al cap que jo havia de ser sacerdot, però en el seminari de Bellpuig, a Barcelona, em convenceren de la meva falta de voació. Es més, em digueren clarament que em reintegràs a la vida civil.

- Per què?.

- Posi que em trobaren un poc rar.

- Rar ... ?

- Què vol, vostè, que un futur poeta no sigui rar?.

"Pensava: Quan caigui Barcelona, tot tornarà ser com abans"

- Home, no sé què dir-li

- En realitat la meva vocació de sempre ha estat la literatura. I he viscut per a ella, tot compartint-la amb un infrangible amor cap a la nostra llengua.

- Doncs, Gayà, per aquí, els seus, se la posaven per capell, la nostra llengua.

- Però no vaig adonar-me'n fins set o vuit mesos després d'haver esclatat la guerra. La bandera mallorquina va desaparèixer de tots els edificis i als diaris no m'admitien cap article en mallorquí. Malgrat tot, volia esser optimista i imaginava que el rebuit que es feia del català a la zona nacional, obeïa al republicanisme de Catalunya. Pensava: quan caigui Barcelona, tot tornarà a esser com abans.

- Efectivament, era un excés optimista

- Sí, sí, me n'adon, però que vol que li digui? Tenia vint anys i, en aquesta edat, és bo de fer mantenir dempeus les eperançes

- Als vint anys? Li ho admet. Però, els intel·lectuals mallorquisn de l'època, opinaven com vostè?

- Alguns sí altres no. En Salvador Galmés en va obrir els ulls. Presenciàrem plegats la Fersta de l'Estandard, i en acabar en va dir: "Han pretès fer un homenatge al Rei Jaume amb una bandera que no es la seva i en una llengua que tampoc ho és". Era l'any trenta-set.

- El trenta-set, precisament, vostè habia publicat el "Salmo a los caídos" a les pàgines de "El Luchador".

- Doncs tengui per segur que encara no estava de retorn de tot el que passava.

"Els nostres literats reaccionaren amb dol i pena quan s'adonaven del que realment pasava a Mallorca"

- I passaven moltes coses a Mallorca, Gayà. Bernanos, des de França, acabava d'enllestir. "Les grands cimetières sous la lune".

- Escolti, aquest llibre no passa de ser un pamflet. Reconec que diu veritats, però les diu amb un to verinós que desacredita l'autor. A Bernanos la passió li dominà l'enteniment. Al menys així ho vull creure, perquè tot allò que diu del bisbe Miralles no és lícit ni honest.

- Vol suposar que Miralles no estava assabentat del terror que dominava Mallorca?

- No vull suposar res, perquè jo no estava dins la seva pell, però era un home que feia la vida dins el bisbat i anava a la seva.

- Voldria creure'l, Gayà, però és fàcil admetre que pogués desconèixer una veritat tan estrident.

- Doncs jo som el primer que sabia ben poca cosa de tot això! No es cregui que els botxins anassin fent esauera pels quatre cantons.

- D'acord, però no em deixa de sorprendre. Si més no els seus amics literats, els seus mestres, devien parlar-ne entre ells.

- No ho cregui. Al menys ni en Miquel Ferrà, ni na Maria Antònia Salvà, ni mossèn Ribot, que eren els lletraferits amb els quals més conversava, mai no me'n feren cap comentari. Record, aixó sí, una anècdota d'en Guillem Colom, que pot interpretar-se com una resistència cívica al moviment. Les al·lotes de la Secció Femenina acudiren a ca seva per recaptar trenta cèntims per al plat únic i ell, després de fer-les esperar una bona estona, envi+a la criada a descanviar un billet gros, tot pretextant que no tenia menuts.

- I em digui, els mallorquinisme literari entorn del qual vostè es movia, era majoritàriament de dretes?

- Sí, sens dubte tots ells ho eren. Fins i tot en Ferrà, que se les donava de socialista, era un catòlic moderat, ben allunyat de totes aquelles coses que deien defensar els socialistes.

- Doncs Maria Antònia Salvà, tot i que sigui amigablkement, el titlava d'esquerranós.

- Es que ella sap que ho era de dretana! Era molt de dretes i molt catòlica.

- Tant ho era que ni tan sols no s'adonava que el moviment pretenia anorrear la seva llengua?

- Jo crec que sí que se n'adonava. Pasava, però, que tant a ella com a als altres intel·lectuals, es preocupava d'alló més tot el que passava a la Barcelona republiocana i, és clar, tampoc admetien el que passava aquí ...

- Es a dir, que els queia el món a sobre i no sabien quina carta jugar.

- Cosa que, d'altra banda, és ben natural. Tengui en compte que eñs intel·lectuals, molt sovint, viuen encensats, a un altre món. Els nostes, quan s'adonaren de quina era la realitat d'allò que passava a Mallorca, reaccionaren amb dol i pena i procuraren passar desapercebuts.

- No tots, Gayà. Llorenç Villalonga, per exemple, no va romandre amb la boca closa.

- Ni prop fer-s'hi! Però, miri: a mi m'agrada jugar net i he de dir les coses tal i com les sent. En Villalonga era un falangista que no sols va negar l'Escola Mallorquina, sinó que a més s¡atreví a fer-ne befa. Tenc, d'aquest home, una opinió intel·lectual molt baixa, així com dels joves poetes de la postguerra que l'enlairaren.

"No sabíem qui anava bé i qui anava malament, en aquesta guerra, fins que ens sentírem agredits"

- A qui es refereix, concretament?

- A en Jaume Vidal Alcover. I a en Llorenç Moyà. Pretengueren silenciar la veu d'un Miquel Ferrà i agafarem em Villalonga per bandera. Es imperdonable.

- Home, tant com imperdonable.

- Si més no, perquè Villalonga era un enemic declarat de la nostra llengua.

- De fet, la majoria dels escriptors mallorquins d'aquells moments, devien escriure en castellà.

- I, a més, eren castellanistes d'una pobrissima altura intel·lectual. Hi havia en Cladera Rotger, que va gaudir de certa fama. I en Gaspar Sabater. I n'Antoni Colom. I en Gafim. Tots ells eren joves que provenien de Falange i sentien un menyspreu absolut pels nostres mestres de l'Escola..

- Que d'altra banda, també medraven, Gayà. Tots coneixem la trajectòria de mossèn Riber. I Na Maria Antònia Salvà té un poema dedicat a en Franco que és una autèntic joia.

- Ja li he explicat que no sabíem clarament qui anava bé i qui anava malament en aquella guerra, fins que ens sentírem agredits. Quan els intel·lectuals autèntics comprengueren quina era la realitat es posaren un morral i, a partir d'aleshores, cap d'ells no a dir ni piu.

- Parlaven els altres. Acabava la guerra i parlaven els guanyadors.

- I jo no m'ho creia que la guerra s'acabàs. Mai no he estat un giracasaques, però em pot ben creure si li dic que havia perdut la fe que tenia depositada en Franco. Ho veia tot molt negre. A punt de començar la guerra mundial, estàvem amb les ales baixes.

- I la gent del carrer, com estava, Gayà?

- Sense alegria. Tant per als vencedors com per als vençuts, el saldo de la guerra era ben negatiu.

LLORENÇ CAPELLA

FOTOS: Vicente Martínez