|
Jaume Tries "Norat" Tretze anys a les mutanyes Memòria Civil, núm. 44, Baleares, 2 de noviembre 1986
"Sense ajuda no haguessim resistit"
- Vaig néixer el 31 de desembre de 1916. Vaig anar a escola poc temps, un poc amb els frares d'Es Pont d'Inca. La necessitat no ens deixava anar a escola en aquells temps. Després vaig fer feina al camp. Algun día picava pedra amb mon pare. Ell feia de carreter.
- Com va esser que vos interessàreu per la política?
- Vaig començar entrant als 17 anys a la UGT de Santa María, més tard fundàrem les Joventuts Socialistes Unificades. Mon pare havia estat dins el partit socialista alguns anys, després va formar part d'una cèl·lula comunista a Santa Maria.
- Com vàreu saber que havia esclatat la guerra?
- Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns día 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les noticies de la ràdio al cafè de Ca'n Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà, i pistola en mà parlarem amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar. Jo era allà i emferen esborrar el cartell de l'agrupació. Però no ens detingueren, cadascú se'n va anar a ca seva.
- Què féreu després?
- Allò no ens va bastar per quedar acovardats. Vàrem pensar que allò se solucionaria. Quan sabérem que s'havia declarat la vaga general i que el tren i tot havia quedat aturat cobràrem coratge. Però aviat vàrem tenir notícies que havien anat a cercar els maquinistes fusell en mà, i la vaga s'acabà. Devers día 28 començaren a detenir gent, i jo pel que pogués esser me'n vaig anar a domir a una era que teníem a Son Torrella. Mon pare va anar a arreglar els animals, però quan treia s'egua a abeurar va veure un camió carregat de feixistes armats que arribava i va fugir per la part de darrera de la casa. Va venir on era jo, i ja partírem cap al bosc. L'endemà anàrem a una casa amiga i ens digueren que ens cercaven i que havien dit que allà on ens trobassim ens matarien. Ens donaren un poc de menjar i nosaltres quedàrem com un conill quan l'encalçen.
- Com vos arreglàreu per la muntanya?
- Partírem sense tenir una idea fixa d'on anàvem i què anàvem a fer. Pensàvem que seria cosa de tres o quatre díes o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria; de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraren roba, mejar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba. Una vegada fins i tot vengueren i férem un dinar plegats. Hi havia gent que ens deia: "vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu", altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens duguéssim gallines o el que fos. Sense aquestes ajudes no haguéssim pogut resistir.
- A on habitàveu?
- Quasi sempre vàrem estar dins coves, però també férem barraques i n'ocupàrem d'altres fetes per carboners. En tretze anys, com pots comprendre, hi ha temps per estar a moltes bandes i enginyar-se de moltes maneres. No podíem estar molt de temps a un mateix lloc. Dúiem un saquet perhom i dins hi posàvem la roba i les nostres coses, i estàvem quinze dies a un lloc llavors un mes a un altre.
- Féreu mai amagatalls?
- Si. A vegades a una rosseguera que hi hagués molt de pedreny hi fèiem un clot que llavors tapàvem amb pedre de tal manera que era molt mal de conèixer. També cercàvem les coves dels cíngles, llocs alts i mals d'anar.
- Per on estàreu?
- Recorreguerem tota la serra. Però sempre ens va tirar més el tros de Bunyola i Santa Maria, ja que era a on coneixíem més gent. Arribàrem fins a Lluc però hi habitàrem poc. Estàrem bastant de temps a una cova gran dins el terme de Calvià. Fins i tot arribàrem a anar al comellar de Xorrigo, però allà ens molestaven molt. Hi havia molta caça i nos trobàvem segurs.
- Permenjar com vos arreglàveu?
- Al començament passàvem fam. El teníem mal d'aconseguir. Anàvem a horts i hi trobàvem patates. Aprenguérem a collir faves l'estiu i esbajocar-les i fer-ne una alfàbia que enterràrem per tenir menjar guardat.
- No vos encalçaven?
- Feien batudes quan ens havien vist en algun lloc determiant. Una vegada per la part de Raixa em varen veure, i em vaig trobar amb falangistes a una part i a l'altra, i vaig envestir per dins un comellar. Em tiraren un grapat de tirs però no em feriren, i corrent com podia vaig poder anar cap allà on era mon pare, i ens amagàrem. Els falangistes passàren a tres o quatre passes sense veure'ns. Una altra vegada dins Es Cabàs ens tancaren, de tal manera que no ens quedà més remei que sortí de la garriga i pujar damunt un garrover. Duguérem sort, perquè dos falangistes hi passaren per davall i no ens varen veure.
- I si vos trobàeu qualcú?
- Si pensàvem quie ens conegués l'advertíem que no digués res. Però si pensàvem que ho habia de dir ens n'anavem d'aquell lloc. Un dia ens topàrem amb un falangista dins la garriga i li vàrem dir que se n'anàs, que no volíem fer mal a ningú, però que no digués res, perquè si ho feia el trobaríem i se n'empenediria. Un altra vegada anávem una nit de cap a Clavià. No sé per on era. Quan d'un creuer de camins ens va sortir la parella de la guàrdia civil. Vàrem pensar: ja està! Perquè jo duia un revolver i mon pare una escopeta. Ens agafaren tan de sorpresa que no ens en poguérem desfer. Ens demanaren on anàvem i em va venir al cap de dir que anàvem a fer carbó a Son Pillo. I no varen dir res. "L'escopeta per què la duis?, vaig dir "la duim per caçar". I ens digueren "Idò seguiu". Però vàrem veure que quedaven sospitosos, i vàrem tenir por que no tornassin enrera. Trobàrem un cementiri i ens hi fotérem dedins una horeta i llavors seguírem.
- Estàreu sempre vosaltres dos tot sols?
- No, una vegada vàrem trobar un tal Joan "Brill" d'Alarò; que ens envià un amic. A aquest home l'havien afusellat al cementiri de Ciutat, i com que no el varen ferir, li va donar a les cames i va poder escapar. Però no va estar molt amb nosaltres, llavors se'n va anar a una caseta seva i va poder salvar la pell.
- Com és que no vos presentàreu, una vegada acabada la guerra?
- Les amenaces sempre eren les mateixes. Pensavem que ens farien declarar i que hauríem de declara el que fos: qui ens havia ajudat, les persones que ens havíem trobat ... A més ens deien que una hora o l'altra trobaríem per embarcar-nos.
- I a la fi ho aconseguíreu-
- Sí, jo estava avorrit i no sabia per quin cap havia de prendre. Mon pare havia perdut el coratge, plorava molt. Fins que una persona de les que ens ajudaven va poder fer coneguda amb un estraperlista, i pagant en va poder dur en una barcada fins Alger. Erem vuit o nou, però els altres més que per raons polítiques anaven a provar fortuna.
- I allà com vos va anar?
- Al començament ens tancaren, perquè no dúiem papers ni res, però quan varen veure d'on veníem i per què havíem hagut de fugir molta gent ens ajudà. Els primers varen esser uns socialistes de Llucmajor que ens donaren direccions i ens ajudaren a trobar feina. Tot d'una ens posàrem a treballar al camp. Més envant vaig poder passar a la construcció. Quan ja era oficial i treballava amb un eivissenc vaig conèixer la meva dona i ens casàrem. Més tard, el 1961, anàrem a viure a Santa Eulària.
. |
||
 |
