Semblança de Jordi Martí Rosselló "Es Mascle Ros"

Memoria Civil, núm. 5, Baleares, 2 febrero 1986

Nicolau Casellas

En Jordi Martí era una persona amatent, extrovertida, jocós sense caure en la xaronaria, de posat seriós però no adust, deixondit, de mirada inquieta i escrutadora, el seu amic Joan Grau Thomàs considera que cal qualificar-lo com un vertader i genuí representant d'allò que en dem: la pardaleria mallorquina, així, talment com sona. Mai no n'hi escapava ni una, estava en tot. Assegut al despatx, embocallat en un babero color caqui titant a groguent, amb el xigarro a la boca i el cremalló caic no caic, fitava la gent que el visitava, mig incorporant-se de la cadira en braços, movia els llavis en un gest rialler molt peculiar en ell i escometia la gent amb una d'aquelles sortides tan seves: Que hei ha bergantell?, encetant la conversa.

L'Illa, a finals del segle passat passava per una situació preocupant, al desencís causat per la pèrdua de les colònies s'hi ha d'afegir el problema de l'escasesa de la feina, els joves bracers abandonaven el camp i emigraven cap a França o Amèrica com a única solució. La classe dominant oprimia el poble amb imposts. Els cacics, en una declarada lluita de classes tallaven les cames als qui reunien prou mèrtits personals per millorar de condició. Em aquest món descoratjador hagué d'obrir-se camí En Jordi Martí Rosselló es Mascle Ros. Fill de casa humil, nasqué a Ciutat el 1891 a la barriada del Sitjar, a una casa situada entre el carrer de la Concepció i Via Alemanya. El pare havia treballat de sabater i de vigilant nocturn, En Jordi va anar a escola fins a l'edat de tretze anys en què el posaren de mosset d'un sabater taconer. Rebé una instrucció debaixa mà del tot insuficient per a les seves pretensions. Fascinat per les coses d'escriure, aconseguí amb prou feines tenir empriu a les redaccions dels setmanaris de caire popular que aleshores es publicaven on adesiara hi publicava qualque noteta. Amb el temps fou aceptat com a col·laborador eventual i això l'acontentava. Ben aviat va veure el seu nom en lletres d'impremta als setmanaris Es Puput, l'Obrero Balear i Es Gallet on es publicaren articles en castellà. Però, En Jordi aspirava a més i el 1917, aprofitant la desaparició d'Es Gallet per dificultats econòmiques va posar en marxa el seu propi periòdic; el Foc i Fum, amb la qual cosa va guanyar amb independència i llibertat per expressar-se al seu gust. Com què la situació social no millorava i progressar era tasca de titans, amb fervor apostòlic i una completa dedidació s'obrí camí de mica en mica fins a convertir-se en un obrer de la ploma.

La MARINONI de la impremta "Independencia", d'on sortia el Foc i Fum, encara segueix funcionant

 

Problemes amb March

L'esmentat any 1917 marcaria una fita important en la vida del Mascle Ros. Durant aquest període tingué lloc l'enfrontament amb Joan March  En Verga. El procés, que va començar com un mal so per ell, esdevemdria, a dreta llei, de mel-i-sucre pel seu futur. A canvi d'uns quants anys que de cap manera el traumatitzaren, aconseguí fama i doblers, A la tornada va proseguir amb més entussiasme si cal, el seu quefer, arriscant-se en muntar impremta pròpia. El procés va ser una prova suïcida p'en Jordi, la lluita de David contra Goliat que li va reportar una gran popularitat. El Foc i Fum es va convertir en un poderós mitjà de penetració i li va obrir moltes portes, alhora que també ni va tancar d'altres. Gràcies al setmanari la seva veu trascendí amb força dins la consciència del proletariat mallorquí i aquesta, és una de les virtuts més a tenir en compte a l'hora de jutjar l'escriptor: el poder de conscienciació de les masses. Escrivia per el món obrer, en prosa rònega, planera i entenedora, en mallorquí per esser més ben acceptat i si era posible, en vers. En Jordi es considerava més periodista que escriptor i així ho manifestava sovint. El Foc i Fum va ser la nineta mimada dels seus ulls, ell el va crear, ell el componia, el tirava i el remitia als lectors. Entossudit en servir la causa obrera, no li mancaren conflictes: Cada dia me procesaban manifestava a Margarida Capellà en una conversa mantinguda entre els dos i afegia: Llegó un momento en que ya hacía las declaraciones por teléfono. Malgrat tot, es mantenia ferm en les seves conviccions i romania fidel al públic que fins i tot el mitificava.

Un setmanari popular

Avui, cinquanta anys després de la desaparició del setmanari, un i altre són recordats encara per la gent major i no manca de tant en tant quin en fassi alguna referència, com és ara la que fa un dies vaig tenir ocasió de sentir de boca d'una persona d'edat. Jo li relatava un fet de tipus casolà d'una certa importància per a la família. En un moment donat ell me digué: an això heu haurem de posar damunt es Foc i Fum. Expressió altre temps popular i que encara roman viva en la parla dels nostres avis.

Estic d'acord en encasellar l'obra del Mascle Ros dins el que en diuen la "subliteratura", ara bé, cal tenir present que els seus articles anaven dirigits a la classe obrera, allunyada de condicionaments literaris, Jordí Martí pretenia tan sols comunicar-se amb els lectors i oients (perquè molts dels segunyidors no sabien llegir) acomplint una funció a la volta lúdica, informativa, i de germanor. Els escrits estan plens de notes d'interés costumista local i conformen la petita història de cada dia, la del món dels desvalguts. Hi proliferen les notes referides a persones reals, a noms i malnoms, a festes i costums, a ressenyes de fets i llocs que vénen a constituir un aplec singular. Més que del paisatge ens parla dels cafès de l'època - en gran part desapareguts -, de llocs d'esbarjo, d'escenes de tallers i mercats, dels desenfeinats i vividors, dels llambrinets i dels rodamons, titelles vives, encisadores, sempre estrafolàries però interessants.

Teatre

Apart això i dins la mediocritat general del teatre que ens legà en Jordi, convé tenir present que tan sols pretengué entretenir el públic que li era adicte, alhora que aprofitava l'ocasió per criticar el poder estant. Les paròdies i els monòlegs tingueren molta acceptació, sobretot com a fi de festa de les presentacions teatrals, venien a ser allò que en deien "la còmica". Al Teatre Principal li estrenaren Es Picarol de Na Juanayna i, la companyia de Cristina Valls, la de més anomanada d'aquell temps va incluir en el seu repertori la de Cala Gamba. De totes maneres, el Mascle Ros estava massa ocupat en confeccionar el Foc i Fum i no tenia gairabé temps llliure per dedicar-lo a altres produccions més pretensions.

Un home agosarat

El Mascle Ros malgrat ser una víctima de les dificultats de l'època no se'n dolia públicament i se sentia compensat amb la popularitat assolida. Presumia d'haver entrat en contacte, gràcies a la seva ocupació, amb personalitats tan assenyalades com Gabriel Alomar, Joan Pons Marquès, Jeroni Amengual, Francesc de B. Moll, Bernat Vidal i altres caps pares de les lletres de la informació i de la cultura alhora que es contentava d'haver aconseguir un benestar sòlid per l'esdevenidor. L'esclat de la guerra civil va acabar amb les il·lusions d'En Jordi. No en cobeia de cap manera el que tot hagués acabat. La família, conscients del perill que reportava la seva estància a Ciutat durant el primer periode de la guerra, intentá inutilment de emportar-se'l a Sancellas, però ell volgué romandre a ca seva, prop de les seves màquines i dels seus papers. Quan li prohibiren la publicació del Foc i Fum li tallaren les cames i des de llavors va anar cop pui, abocat a la solitud i aferrat al records. Aquesta va ser en línes generals la vida d'un home agosarat que, malgrat els seus origens humils, amb el propi esforç personal es convertí en una figura popular, a la qual, tan sols una guerra fraticida el pogué enderrocar.