|
El notari Molina Gabriel Florit Memoria Civil, núm. 44, Baleares, 2 de noviembre 1986 Enric Molina Ravello va nèixer a Alacant el 17 de juliol de 1888. La infància i primera joventut d'Enric va transcórrer a Alacant mateix on hi estudià el batxillerat i hi practicà aventajàdament alguns esports. Va ser campió d'Espanya de "iola 4", devers els anys 1913 ò 14. Estudià la carrera d'ajudant d'enginyer d'Obres Públiques, abandonat-la quan li mancava molt poc per acabar. Aquest temps va conèixer la que seria la seva esposa: Lluïssa Pascual Casasnovas, de família acomodada i burguesa de Ciutat de Mallorca. El que seria el seu sogre, D. Eusebi Pascual, - crec interesant apuntar que era militar -, havent-se retirat molt jove amb la graduació de tinent-coronell, ostentant després càrrecs de molt prestigi dins l'exèrcit, entre ells el de professor de l'Escola Superior de l'Exèrcit. Va ser senador i diputat, coneguent ben d'aprop a D. Indalecio Prieto. La seva esposa, Luïssa Pacual, fou una de les primeres batxilleres de Ciutat, amb tot el petit escàndol provincià que aquest fet podia detonar, aleshores. D. Enric va finalitzar la carrera de dret a Madrid, on la familia s'havia anat a viure. Acabada la carrera va exercir a Madrid mateix la professió d'advocat i, a la vegada, va ser passant al despatx de D. Joaquin Costa. Ingressà en el notariat l'any 1917. A Sineu, hi va venir l'any 1927 amb la seva nombrosa família (sis fills ja, i un altre més que els nasqué a la nostra illa fan set, així mateix). S'establiren al no. 4 de l'actual carrer Tinent.Coronell Mateu. Un home polític Referent als seus inicis dins la política, transcribesc literalment les paraules del seu fill D. Enric Molina Pascual, actualment Magistrat Jutge Degà de l'Hospitalet de Llobregat, Les següents: "El meu pare, a la seva joventut, si no va ser militant del PSOE, sí crec que va esser simpatitzant, pel que va tenir relació personal i amistat amb els seus liders de llavors (Prieto, Saborit, Jiménez de Asua ...) S'identificà amb la política quan decaigué la dictadura de Primo de Rivera i, encara que mai li va agradar la activitat política, aquesta cosa no vol dir que no tingués idees polítiques, que les tenia i molt clares; participà ja en la lluita política a les eleccions municipals que serviren per a la abdicació del rei D. Alfons XIII, defensant una posició republicana, doncs entengué que no hi havia altra posible forma, una vegada que la monarquia havia fet ella mateixa inviable la seva subsistència i restauració. Després s'uní al partir de D. Manuel Azaña o en ell seguí fins a la seva desaparició. Fou no sols amic d'ell, si no un fervent admirador seu per les seves qualitats humanes, les seves qualitats d'orador i home d'estat, i el seu estil com a escriptor. Mai volgué ser diputat en corts no rebre càrrecs, i el seu salt a la política, no sols no va ser per ambició, si no que va respondre a una conducta de dignitat la injustificable actitut, aleshores, de la monarquia, que destruia la Constitució i el moderat parlamentarisme espanyol, amb totes les terribles seqüeles que després hauriem de viure ..." A Sineu, ben prest ja va haber près contacte amb la colla de republicans que habitualment es reunien al cafè de Ca'n Caragol, al costat de la peixeteria. L'any 1934, quan el fusionament d'Acció Republicana amb el Partit Republica Radical Socialista Independent, a les reunions prèvies que es feien sovint al Bar Bosch, de Ciutat, D. Enric Molina hi assistia juntament amb Emili Darder, Bernat Jofre, Joan Nadal, Francesc Carreres, Francesc de Sales Aguiló ... Reponsable comarcal Treballà per Esquerra Republicana de Balears amb un posat d'un temple i una noblese singulars que li feu conquerir l'amistat i l'estimació fins i tot dels seus oponents polítics, cosa totalment inusual aquell temps. Protagonitzà mitings i xarrades per la pràctica totalitat de pobles del Pla, del qual era responsable comarcal. Els que el conegueren el recorden amb emoció i em diuen que era un home d'exepció, més clar que la llum, tot el que deia i feia ho podies mesurar amn un peu de rei, era irrebatible. Dignitat, justícia i generositat, era el seu lema, em conten. Persecució El juliol del 36, D. Enric s'amagà a ca l'amo en Miquel "Coní" i madò Esperança "Quefe", a un quartet petit de la sala. El cercaven ben de valent. A la seva dona, Da. Lluïssa, li feren uns quants "hàbils interrogatoris", sense poder treure-li res de l'amagatai del marit. Tres setmanes després, un escamot de falangistes del poble de Santa Margalida la detingueren i la dugueren al pinar de Ca'n Picafort, on hi tenien fermat a un pi a un metge resident a Maria de la Salut, molt amic de la familia Molina. Davant d'ella el malmenaren i ella no va poder callar. En Lluis Mateu, els guardies civils Llinàs i Beltrán i un parell de falangistes externs, el detingueren, juntament amb el seu protector, l'amo en Miquel "Coní". Els conduïren a Santa Margalida amb la recomanació exspressa del comandant militar de Sineu Sr. Pere Mateu (pare d'uns dels detenidors) de que havien d'arribar vius a Ciutat. Pres al Castell de Bellver D. Enric va estar pres al Castell fins a la primavera del 37, doncs com la seva salut es resentí ferm, fou traslladat a l'Hospital Militar, juntament amb López Palop. catedràtic de l'Institut. Va ser posat en llibertat vigilada el mes de setembre de 1938, anant-se a viure a Ciudad Rodrigo, on hi va estar fins que va acabar la guerra civil L'any 1940 re-ingressà al notariat, essent destinat a Liria, a Benaguacil i Massamagrell, i, finalment a València, on hi va morir dia 14 de maig de 1964
. |
||
 |
