Cent anys són un segle. I un segle ens
confereix el distanciament necessari per a observar els fets
passats amb un cert desapassionament. La valoració de la
Setmana
Tràgica és la de sempre: una convulsió social, més que
justificada, que el govern de
Maura
ofega en sang. Una seixantena de morts en els avalots, dos
milers de detinguts, i cinc persones, de ben distinta
significació social, afusellades.
El detonant de la Setmana Tràgica va
ésser la guerra d'Àfrica. I la guerra d'Àfrica va fer-se en
defensa dels interessos particulars dels grans inversors
espanyols en mineria, entre els quals hi havia, en lloc
preferent, els Comtes de
Romanones i de Güell i el
Marquès de Comillas. Tot
l'embolic desembocaria en les carnisseries del
Monte Arruit,
Nador o
El Barranco del Lobo. Les víctimes, els soldats. És a
dir, els jornalers militaritzats.
Amb l'abonament de 1.500 pessetes al
tresor públic, els fills de casa bona miraven partir el
vaixell cap a Melilla des del port. No s'embarcaven. No
posaven la seva vida en perill. La Setmana Tràgica i la
guerra del Marroc deixaren multitud de famílies sense pa.
Els rics no la patiren. Ni perderen poder. Que
Juan de la Cierva va dimitir
del seu càrrec de ministre de Governació després d'afusellar
Ferrer?
Ja havia fet la feina bruta que tenia assignada. Que Maura
va haver de renunciar a la presidència del Govern...?
Tanmateix no va minvar el seu prestigi. A Palma té un
monument.
Quan la gent es manifesta prop d'allà on
fou erigit ningú no l'escridassa. La dreta disposa els
monuments urbans, confiada en la mala memòria de l'esquerra.
Únicament cal que passin els dies perquè la societat, sense
fissures, les faci part del seu paisatge quotidià. Maura va
donar el vistiplau a l'afusellament de
Ferrer
i Guàrdia. I també dels altres quatre. Mataren Ramon
Clemente, un deficient psíquic que va ballar amb l'esquelet
momificat d'una monja.
I Eugeni del Hoyo, un guàrdia de
seguretat que va rebatre a trets, els trets dels soldats. I
Antoni Malet, que va profanar una església. I Josep Miquel
Baró, que va esvalotar els veïns de Sant Andreu. Què degué
fer-se dels fills d'aquesta gent, de la família...? Quin
suport moral o econòmic degueren rebre? Cap. Eren els
dolents. I sens dubte havien comès, descomptant Baró, actes
reprovables o d'un mal gust evident.
Tanmateix, els dolents de debò no
deixaren de caminar pel carrer amb la cara ben alta. I
probablement tots ells varen ésser enterrats amb música. El
Marquès de Comillas era fill
d'un tal López que va assolir el marquesat després de fer
fortuna amb la venda d'esclaus, de manera que no va haver
d'embrutar-se les mans. Va fer pàtria i butxaca. El
Marquès de Güell era gendre del
de Comillas, i va protegir Gaudí, les tradicions i la
cultura catalana. Mossèn Cinto Verdaguer va ésser un
mantingut de la família.
Retrat d'en Francesc Ferrer i Guàrdia
(1859-1909), pedagog i lliurepensador català
ANY FERRER
GUÀRDIA |
Deia missa en el Palau Moja i repartia
almoines. Ni la Setmana Tràgica ni la Guerra d'Àfrica
rebaixaren en res el pes social dels Comillas. Ni dels
altres que també feien negocis a Melilla. Tenien el suport
moral de tots els grups de poder, l'Església entre ells.
Tocant a la Setmana Tràgica, l'Osservatore Romano publicava,
en versió espanyola, que "cuanta más pronta y justiciera sea
la obra de represión, más entusiástica y unánime será la
aprovación de la civilicidad". Maura se'l va escoltar: el
mes d'octubre ja hi havia cinc persones afusellades.
|
I atès que quan s'espolsa una estança
convé agranar el trespol, De la Cierva va aprofitar
l'avinentesa per culpar dels avalots el catalanisme, i el
governador civil, un tal Evarist Crespo (amb carrer a
València) va clausurar més d'un centenar d'escoles laiques.
Una vegada més havien guanyat els bons, els rics, la gent
d'ordre. Hi ha una cançó, força popular, sobre la matança
del Barranco del Lobo que diu "hay una fuente que mana/
sangre de los españoles/ que murieron por la patria".
En una altra versió es substitueix
"patria" per "España". I encara n'hi hauria una tercera que
no diria ni "patria" ni "España", sino "para nada". És a dir,
"que murieron para nada". La recordava Bartomeu Mestre, fa
uns dies, en aquest mateix diari, i no sé si és de collita
pròpia. En qualsevol cas, és la més adient. Perquè per al
jornaler, la pàtria és la llengua, la solidaritat, la gent
que l'estima, el carrer i el paisatge. Res a veure amb la
dels rics.
Llorenç Capellà |
Diari de Balears
| 23/07/2009 |
|