A Cort hi ha hagut, finalment, fumata blanca. Encara que, considerant quina ha estat la decisió, s'escau més que parlem de fumata negra. El monument al creuer Baleares continuarà on és, de manera que podem augurar que, en poc temps, ostentarà la singularitat d'ésser l'únic monument feixista d'Europa. Perquè l'ardit de substituir-ne la llegenda actual per una altra de més light no canvia les coses. Més aviat les empitjora. Les pedres parlen, no necessiten les paraules. I l'arquitectura és ideologia. Tanmateix, Cort no ho ha volgut veure. I en lloc d'acarar la història tal com és, ha preferit edulcorar-la. I de quina manera! Posades en feina, ses senyories de la Sala han anat més enllà de les propostes farisaiques de reconciliació de la dreta espanyola i de la cúria episcopal, i han decidit convertir l'obelisc en un homenatge a les víctimes de totes les guerres. "Avui és per a la ciutat símbol de la voluntat democràtica de no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures", diu la segona part de la llegenda que el contextualitzarà.

De manera que la terna Calvo-Ramon-Grosske ens proposen retre homenatge perenne als sarraïns que va fer decapitar el Rei en Jaume i a les víctimes cambotjanes de Pol Pot. Qui molt abraça, poc estreny. Sobretot tocant a emocions. I amb la rentada de cara de Cort, l'obra d'Ortells acabaria essent una baluerna en el paisatge, si la primera part de la llegenda no especifiqués que "aquest monument va ser erigit l'any 1948 en record de les víctimes de l'enfonsament del creuer Baleares durant la Guerra Civil (1936-1939)". Això fa que el sentit primigeni del monòlit no s'hagi diluït, tot i que s'ha substituït el discurs d'exaltació patriòtica (els herois) per un altre de més farisaic (les víctimes). Tanmateix, parlem del mateix Baleares. El que va canonejar la població indefensa de Màlaga i el que salpava sense que els mariners coneguessin la ruta perquè, en paraules del tinent Cervera, "no importaba si era tal o cual puerto el que había que bombardear".

La Trinca municipal ha perdut el rumb, és evident. No tenia per què acudir a Nietzsche ni a Todorov per a justificar en llenguatge jurídic una decisió que repugna a la cultura democràtica. Donostia va esbucar el seu monument al Baleares l'any 2002, i en el lloc que ocupava hi ha una escultura d'Oteiza. El canvi va ésser cosa d'Odón Elorza, un batlle socialista. I tot i que bona part dels mariners desapareguts eren bascos, no va ocasionar cap disgust a la ciutadania. Per a Cort el camí estava fet, sols calia seguir-lo. Però la Trinca ha preferit apuntar-se a l'esperit hipòcritament fraternal del Valle de los Caídos. No en parlem més. Del seu pa farà sopes.