Pere Capellà

Memoria Civil, núm. 51, Baleares, 21 diciembre 1986

Antoni Nadal

Pere Capellà i Roca, "Batle" de malnom, va nèixer el 5 d'agost de 1907 a Algaida. Son pare, Llorenç Capellà, era sabater i un glosador de bona anomenada. El seu fill Pere va fer els seus primers estudis en el poble natal i començà a treballar com a sabater- El juny de 1927 ingressà voluntàriament en el cos d'Artilleria i fou destinat al fort de San Carles, a Portopí. L'any 1928 publicà Vida artillera, una plagueta de cançons que conté 74 dècims. Vida artillera narra les seves impressions de la vida casernària i, com ha assenyalat Joan Miralles, ja s'hi poden observar algunes de les característiques de Pere Capellà: el "realisme" pagès, l'humor ... En haver complert el servei militar es reenganxà i fou destinat a Cadis. Després abandonà la idea de fer-se militar i decidí estudiar magisteri. Aleshores compaginà la feina de sabater amb els estudis a l'Escola Normal, on anava amb bicicleta. En aquells anys va fer classes gratuïtes per a adults. L'any 1931 publicà les Cançons republicanes, el seu segon llibret, i el 1933 acabà la carrera de mestre. L'octubre de 1934 Pere Capellà exercia de mestre a Montcada, prop de Barcelona. Allà visqué els esdceveniments revolucionaris i en publicà el seu testimoni a "Cultura Obrera", el setmanari anarco-sindicalista de les Illes (1 de febrer de 1935). Durant els anys 1935 i 1936 era el cap de l'Esquerra Republicana d'Algaida i col·laborava a la premsa de Porreres i d'Algaida. També participà en algun míting amb motiu de les eleccions.

Evadit de Mallorca

L'Alçament el sorprén en període de vacances a Mallorca y després de diverses peripècies (un submarí recollí la barcada en què havia fugit i la traslladà a Menorca) aconseguí arribar a Barcelona. Les repressàlies caigueren aleshores sobre son pare, el qual se salvà de la mort fortuïtament. A Barcelona estant, i gràcies a una gestió del president Companys, Pere Capellà fou destinat com a mestre a Sant Andreu, però poc temps després decidí ingressar a l'Escola Popular de Guerra de Catalunya, creada l'octubre de 1936 per formar instructors de guerra. De l'Escola Popular sortí amb el grau de tinent i tot seguit fou destinat a Guadalajara i a Madrid. Mentrestant, col·laborà a "Mallorca Nova", una publicació que editaven a Barcelona els republicans mallorquins. A Madrid fou tinent de la bateria Carrillo i a la fi de la guerra obtingué el grau de comandant.

Postguerra

El 28 de març de 1939 les tropes franquistes ocuparen Madrid. Pere Capellà fou fet presoner i el 16 d'agost de 1939 ingressà en el penal d'Alcalá de Henarres. Dia 3 d'abril de 1940 el consell de guerra permanent els sentencià a 20 anys de presidi. El 18 d'abril de 1943 la Junta de Disciplina li concedí la llibertat, tot i que s'hagué de presentar periôdficament davant la guàrdia civil fins a la mort. Pere Capellà fixà la seva residència a Montuïri, poble que l'acollí, contràriament al natal, i es casà al cap de dos mesos amb Maria Fornés, de qui tingué dos fills. Pere Capellà passava per uns moments de penúria econòmica i per tal de sobreviure hagué d'exercir les activitats més diverses: venedor de tatxes d'estraperlo, professor particular, botiguer, cafeter, tractant de licors exòtics i, sobretot, fabricant casolà de fideus, de pasta de sopa i d'oli d'amatella. Tornà a esser detingut i ingressat a la presó d'Illetes per no haver-se presentat a les files de l'exèrcit franquista en el seu moment i en sortí al cap d'uns mesos. Un dia rebé la visita del filòleg i ex-militar republicà Manuel Sanchis Guarner, el qual l'encoratjà a reprendre la composició de textes dramàtics. El 24 d'octubre de 1949 la Companya Artis li estrenà L'amo de Son Magraner en el Teatre Principal de Palma. L'èxit que tingué aquesta comèdia (el més gran de la companyia) li reportà l'estrena de vuit peces més en el curt període d'un lustre, amb titols tan celebrats com Sa Madona du es maneig o El rei Pepet. No hi ha dubte que Pere Capellà gaudí del favor del públic, fins al punt que s'erigí en l'autor més popular d'aquells anys. La publkicació en el diari "Baleares" de les seves "Coplas sin malicia", signades sota el pseudònim "Mingo Revulgo", contribuí a estendre la seva popularitat. També publicà alguns poemes a l'antología El poetes insulars de postguerra (Palma, 1951). El 1952 se n'anà a viure al Terreno de Palma i el 15 li sobrevingué un col·lapse en el transcurs de l'assaig d'una peça que s'estrenà aquell mateix dia. Dos dies després, el 17 de desembre de 1954, morí a la casa del Terreno. Fou declarat fill adoptiu de Montuïri el 17 de gener de 1955.