Jean-Jacques Rousseau
(Ginebra, Suïssa, el 28 de juny de 1712 – Ermenonville, França, 2 de
juliol de 1778) fou un dels principals filòsofs del segle de les llums en
llengua francesa, tanmateix les seves idees i el seu caràcter l'oposaren
sovint a d'altres il·lustrats i als ideals del moviment.
La filosofia política de Rousseau
se situa dins del corrent contractualista dels filòsofs britànics dels
segles XVII i XVIII, i el seu famós Discurs sobre l'origen i fonaments
de la desigualtat entre els homes és concebut com un diàleg obert amb
l'obra de
Thomas Hobbes. Precursor del pensament
democràtic, el seu punt de partida és una crítica contra la ingenuïtat del
pensament il·lustrat, especialment en la tasca que la Il·lustració atorgà
a la cultura i al coneixement com a proveïdor de bondat. Defensà que la
cultura és una capa de convencions i arbitrarietats que se superposa a
l'home originari, açò és, natural, i que per tant falseja i perverteix les
condicions superiors que l'ésser humà posseïx de manera intrínseca.
L'artificialitat de les regles formen la societat i el llenguatge dels
diferents pobles, que neguen als individus la possibilitat d'una
realització plena com a tals i perverteixen el seu ésser natural. La seva
consideració de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de
l'etnologia moderna, com assenyalà Claude Lévi-Strauss.
La seva obra iconoclasta
prefigurà les teories evolucionistes de
Charles Darwin. La seva herència de
pensador radical i revolucionari està probablement millor expressada en la
seua frase més cèlebre, continguda en el Contracte Social:
L'home neix lliure, però en tots costats està encadenat. Les seves
idees polítiques influïren a la Revolució Francesa
i al desenvolupament de les teories liberals i nacionalistes. És conegut,
particularment, pels seus treballs sobre l'home, la societat i l'educació.
Biografia
Infància i joventut
Rousseau va néixer a Ginebra (Suïssa)
l'any 1712, la seva família pertenyia a la classe mitjana de la ciutat
formada per artesans gelosos de preservar la seva llibertat i
independència, ciutadans de ple dret en la república calvinista enfrontats
a l'aristocràcia dels rics, que de fet dominaven la república a través del
Consell dels Vint-i-cinc.
La seva família no tenia fortuna.
La seva mare morí en el part. El seu pare, rellotger, no li va donar una
educació sistemàtica, però sí que ensenyar a llegir al seu fill Les
vides de
Plutarc i les noveŀles sentimentals de la
seva època. L'any 1722 Isaac Rousseau, el seu pare, hagué d'abandonar
Ginebra per una disputa i deixà el seu fill a cura d'un clergue rural i a
la seva germana amb qui passà tres anys fins que entrà a treballar com
aprenent amb un gravador força brutal; una tarda, tornant d'un passeig, es
va trobar les portes de la ciutat tancades i decidí no tronar a entrar i
cercar-se nous mitjans. Rousseau té en aquell moment (1728) només setze
anys.
En els anys següents, entre 1728 i 1742, la vida
de Rousseau estigué marcada per la influència de la seva relació amb
Madame de Warens, a Annecy,
qui el tutelà i li proporcionà una educació acurada; alhora va ajudar-lo
en la seva afició per la música i el l'inicià a la religió catòlica, sent
batejat en un hospici de Torí. En
aquests anys, Jean-jacques s'educa de forma autodidacta; estudia i llegeix
intensament:
filosofia,
geometria, àlgebra, llatí, història,
geografia i
moral.
[1]
Després d'una malaltia greu va
haver de fer una estada de repòs de cinc setmanes a
Montpeller. Al seu retorn, fou preceptor a Lió i conegué
amb Fontenelle,
Diderot,
Rameau i
Marivaux. Retornà freqüentment a casa de Madame de Warens, a qui ell
anomenava sa "maman", a Charmettes, prop de Chambéry.
Estada a París
Arriba a París, el 1742, on va
fer amistat amb
Diderot i altres iŀlustrats. A París inventà un sistema de notació
musical que no va ser acceptat i escrigué dos llibres sobre aquest tema.
Aconsegueix un lloc de secretari de l'ambaixada a Venècia gràcies a les
seves noves amistats. Es relacionà amb
Denis Diderot, D'Alembert i
Madame d'Epinay. S'uneix afectivament a
Thérèse Levasseur, minyona analfabeta que estigué vinculada a Rousseau
fins al final i qui li va donar cinc fills iŀlegítims, tots ells van ser
enviats inmediatament a l'hospici.
El 1749 escrigué
per a l'Encyclopédie,
o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis,
articles sobre música.
Finalment, arriba el seu primer
èxit públic: el
1750 l'Acadèmia de Dijon
premia en el seu concurs anual l'obra presentada per Jean-Jacques, el
Discours sur les Sciences et les Arts. A partir de la qüestió ¿Ha
contribuït a la millora dels costums el progrés de les ciències i de les
arts? Rousseau va desplegar tot el seu pensament. La seva resposta va
ser negativa: les ciències i les arts s'originen en els vicis, els
alimenten i són l'origen de la desigualtat entre els homes. Malgrat aquest
sorprenent enfocament, el seu Discurs sobre les ciències i les arts
(1750)
obtingué el primer premi.
Dos anys més tard triomfa de nou
amb una òpera
representada davant
Lluís XV a
Fontainebleau, però el seu orgull li impedeix ser presentat al rei i
obtenir els seus favors
Escrits principals.
Esclata l'escàndol
Retrat de Jean-Jacques Rousseau, per
Allan Ramsay, any 1766,
National Gallery of Scotland. Després d'abandonar la ciutat de París,
s'instaŀla amb Thérèse en una petita casa de camp i adopta fins el
final de la seva vida una espècie de vestit armeni que li resulta més
còmode i natural que els estrets i luxosos vestits de l'època.
[2] |
|
|
El 1755 publica
el seu Discours sur l'origine de l'inégalite parmi les hommes, on
defensà la llibertat de l'home enfront de les institucions socials.
Aquesta vegada no fou premiat per l'Acadèmia de Dijon, però suposa una
fita important en l'evolució del pensament i de la vida de Rousseau. La
seva hostilitat al món cortesà de París on s'hi sent desplaçat, i després
de reconvertir-se al protestantisme, fet més psicològic i social que de
caire religiós, a la seva ciutat natal, Rousseau decideix «reformar» la
seva vida, abandonar París i
viure de la còpia de partitures musicals. Accepta la invitació d'una
amiga, Mme. d'Épinay, i s'instaŀla amb la Thérèse en una petita casa de
camp i adopta la forma de vestir tan característica, una espècie de vestit
armeni. Aquí escriu gran part de les seves les obres: Julie ou la
Nouvelle Héloïse (1761),
gran noveŀla precursora del moviment romantic; l'any 1762
apareixen dues de les seves obres principals:
El contracte social i
Émile.
Amb aquestes obres esclata
l'escàndol. Els enciclopedistes trenquen amb Rousseau, fins i tot amb Mme.
d'Épinay, fet que l'obliga a deixar la seva llar al camp. Per altra banda,
la defensa a
Émile de la religió natural aixeca les ires de l'Església i del
Parlament de París. Els seus ideals polítics topaven frontalment amb els
dels
iŀlustrats francesos: la seva desvaloració de la cultura, de la raó i
de la societat en favor de l'home en l'estat natural i del sentiment
resultava escandalosa. Criticat
[3]
i perseguit, visqué permanents canvis
de residència.
El contracte social i
Émile són inclosos al Índex, els seus llibres són cremants a les
places públiques. En aquest context comença a escriure Confession,
una autobiografia que influirà en el moviment romàntic.
Darrers anys
Viu a
Anglaterra amb el filòsof
David
Hume entre el
1766 i 1767,
però acaba amb una sotada ruptura. Torna a França, passa per diverses
cases d'amics nobles i es dedica fervorosament a la botànica; viu a París
entre 1770 i 1778. El 1778, el
marquès de Girardin li ofererix la seva hospitalitat en una propietat d'Ermenonville,
on mora sobtadament.
A més d'escriure Confesions,
durant els darrers anys, redacta el Projet de constituction pour la
Corse (1765)
i les Considérations sur le Gouvernement de Pologne (1771-1772),
sobre la forma d'Estat
i d'organització política que millor podia convindre a una illa com Còrsega
i a un Estat com Polònia.
El 1767
publica un Diccionari de Música, art pel qual
Rousseau sempre va sentir-se especialment qualificat. Entre 1772 i 1776 redacta
l'estrany Dialogue: Rousseau juge de Jean Jacques, on intenta
jutgar la seva vida davant els atacs dels seus enemics; els dos darrers
anys els dedica a la redacció de Rêveries d´un promeneur solitaire
(Ensomnis del passejant solitari), obra inacabada i publicada el 1872, on
l'autor trasmet gran part de les seves millors reflexions de l'home i
l'escriptor Rousseau.
[4]
Les seves idees tingueren un èxit
enorme, i fou l'iŀlustrat que exercí un major influx en els
futurs revolucionaris. També continua sent el més actual.
Johann Heinrich Pestalozzi portà a la pràctica les seves idees
pedagògiques. Com a influent pedagog iŀlustrat reviscolà una educació
corporal directament en contacte amb la naturalesa que tingué un notable
ressò en l'educació corporal: el moviment filantròpic de
J.B. Basedow (precursor de les
Escoles Gimnàstiques del segle
XIX), el
Sistema Natural de G. Hébert (primer terç del segle XX), l'escoltisme
de Baden Powell i la
Gimnàstica natural austríaca.
El
pensament de Rousseau
|
Edició del « Discours sur l’origine et les fondemens de l’inégalité
parmi les hommes » de Jean-Jacques Rousseau (Amsterdam, Marc Michel
Rey, 1755). |
|
Tot el pensament de Rousseau es
basteix sobre l'esquema del pas de l'estat natural a l'estat de societat,
amb el projecte utòpic d'un retorn al primer sense abandonar el segon; fet
que seria impossible.
Rousseau inicia un discurs que
marca la separació taxativa entre un progrés material i un progrés moral.
Rousseau adverteix sobre els costos de la socialització i la seva
advertència no té simplement un caràcter moral, sinó que implica un
anàlisi sistemàtic de l'evolució de l'espècie humana i la formació de les
societats. És el primer pensador que tracta d'explicar teòricament
l'allunyament de sí i el malestar general d'una societat avançada. Aquest
desarrelament entre allò que l'home voldria fer i allò que realment fa, és
el nucli del malestar modern per a Rousseau. La novetat de l'autor ginebrí
és que és l'orde social qui coacciona a l'home fins a fer-lo oblidar de la
seva pròpia naturalesa, els seus orígens primitius, aquells que encara ara
poden observar-se en part en els pobles salvatges. La polaritat societat-individu
es desdobla en la de naturalesa i cultura. Les societats humanes
resultants de l'evolució des d'un estat natural primitiu no són simplement
la suma dels individus que les han constituït; la seva descripció es
realitza seguint el desenvolupament de fets històrics d'orde tècnic i
econòmic que s'ha interrelacionat amb les institucions i les convencions
socials.
[5]
En vida, la seva obra es
considerada polèmica i l'allunya dels enciclopedistes i l'enfronta amb l'Església
catòlica. Entre les seves obres més importants es troben els
Discursos,
Émile i
El contracte social. Les seves obres autobiogràfiques són
considerades precursores del
romanticisme.
L'estat de la
naturalesa
Segons imaginà Rousseau l'home
primitiu o natural vivia en aïllament; per tant no posseïa una
sociabilitat natural ni vivia en guerra amb els altres. Era el bon
salvatge; és a dir, la innocència natural sense el pecat original,
absència de moral, bondat innata i igualtat. Però «aquesta condició
natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que
probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per
jutjar rectament sobre el nostre present».
[6]
El pas a l'estat de
societat
El pas a l'estat de societat fa
l'home menys feliç, lliure i bo. En conseqüència, segons Rousseau, no
existeix el progrés. Sorgeix lentament la societat, i en els seus estats
incipients és quan l'home se sent més feliç. Tanmateix es perd la
llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s'estableix el
dret de propietat i l'autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs,
un engany: els homes s'uneixen perquè creuen defensar els febles però, de
fet, solament defensen els interessos dels més rics. Per tant, en Rousseau
realitza una crítica a l'econòmica i política liberal.
Un fet específic va fer possible
la creació de la societat civil i l'aparició de la desigualtat i les
guerres: l'establiment de la propietat privada. Com Locke, també en
Rousseau la creació de la societat, del govern i de les lleis, té com a
fita salvaguardar la propietat dels individus. Tanmateix, la legitimitat
és molt diferent; per a
Locke, la propietat existeix des de l'estat de naturalesa i la societat
es crea amb una continuïtat lògica i per a una major seguretat d'allò ja
establert. Per a Rousseau, hi ha un trencament, una discontinuïtat no
justificada. Aquest vell tema moralista de la propietat privada com origen
dels mals socials i conseqüència d'una caiguda -el pecat original-,
s'inscriu en un context diferent perquè analitza els fets socials
específicament humans; és el desenvolupament material, econòmic i tècnic,
i la seva interrelació amb el desenvolupament moral i intel·lectual, allò
que explica la instauració de la propietat privada. Com explica Rousseau,
la idea de la propietat privada no es va formar de cop, sinó que fou
necessari un llarg procés.
Foren fets fortuïts els qui van
contribuir a l'allunyament del primitiu estat de naturalesa on l'home
només vivia preocupat per la seva conservació, portant una vida molt
semblant a la dels animals, limitada a simples sensacions, i satisfeia les
seves necessitats amb els fruits que els hi donava la naturalesa. Però el
creixement demogràfic, els treballs que es multipliquen, l'aparició de
noves indústries i tasques provoquen una certa unió i relació amb els
altres. Després, l'home construeix cases i comença a viure en família,
s'uneixen unes famílies amb les altres, s'inventa el
llenguatge i es crea la primera etapa del procés de socialització. És
a dir, són les causes físiques les que obliguen a unir-se els homes per a
la seva protecció i aquestes són els primers passos per a la posterior
desigualtat. Comença la
divisió sexual del treball, la dona es fa definitivament sedentària,
mentre que l'home surt a proveir les necessitats comuns. És doncs, en el
període
Paleolític on apareixen el primer període socialitzador de la història
humana. Cal insistir que per a Rousseau la societat és una creació
artificial: l'home no és sociable per naturalesa, no estava determinat per
a la unió amb els altres homes, res donava suport al naixement de les
societats car ni la família és una institució natural una vegada que els
fills poden procurar-se el seu sustent.
[7]
El retorn a una
societat conforme a les exigències naturals
Coberta de la primera edició de l'Emili,
o De l'educació. Publicat el 1762,
com el seu títol ho indica és un tractat d'educació o, també, un
tractat sobre «l'art de formar els homes». Roman, avui encara, una
de les obres més llegides i més populars sobre l'assumpte. |
|
|
El primer pas és la transformació
de l'individu mitjançant l'educació.
El programa de l'Emili,
o De l'educació és una obra de maduresa de Rousseau. Hi exposa el
seu pensament sobre l'educació
que reflecteix la seva visió de la societat. És el primer text modern que
aprofundeix en les característiques de l'infant,
i fa una distinció de cinc etapes de maduració que encara avui es
considera vigent.
Rousseau es basa en la bondat
innata de l'individu, la immersió en la naturalesa, la no-transmissió dels
prejudicis culturals, morals i religiosos i l'individualisme. L'Emili
s'educa sol (amb el seu mentor) com el bon salvatge i reprodueix
l'experiència de la novel·la
Robinson Crusoe de
Daniel Defoe (1719).
Emili descobreix per si mateix el millor de la cultura.
Sens dubte, una crítica de l'educació
il·lustrada.
« |
L'home és sociable perquè és feble, són les
nostres misèries comunes les que orienten el nostre cor a la
humanitat, a la qual no deuríem res si no fóssim homes. Tot afecte
és un signe d'insuficiència; si ningú no tingués necessitat dels
altres, els humans mai no s'unirien entre ells. Així de la nostra
feblesa mateixa neix la nostra fàgil felicitat. Un ésser
veritablement feliç és un ésser solitari, només Déu
gaudeix d'una felicitat absoluta; però qui de nosaltres ho pot
copsar? Si algun ésser imperfecte pogués bastar-se a si mateix, de
què gaudiria, segons nosaltres? Estaria sol, seria un miserable. Jo
no puc concebre que aquell que no té necessitat de res pugui estimar
alguna cosa: no puc concebre que aquell que no estima res pugui ser
feliç.
D'aquí ve que ens lliguem als nostres
semblants, no tant pel sentiment de llurs plaers, com pel sentiment
de llurs penes, perquè hi reconeixem millor la identitat de la
nostra pròpia natura i la garantia del lligam dels altres amb
nosaltres.(...) Si voleu estimular i alimentar en el cor d'un noi
els primers moviments de la sensibilitat naixent i orientar el seu
caràcter vers la benvolença i la bondat, no feu germinar en ell
l'orgull, la vanitat, l'enveja, amb l'enganyadora imatge de la
felicitat dels homes; no exposeu de bon principi als seus ulls la
pompa de les corts, la fastuositat dels palaus, l'atracció dels
espectacles; no els passegeu pels cercles socials, per les brillants
assemblees, no li mostreu l'exterior de la gran societat fins que no
l'hàgiu posat en condicions d'apreciar-la tal com és. Mostrar-li el
món abans que conegui els homes no és formar-lo, sinó corrompre'l;
no és pas instruir-lo, sinó enganyar-lo.
[8] |
» |
|
La transformació de la
societat mitjançant el Contracte Social
-
Article principal:
El contracte social
|
Primera edició de "El
contracte social",
Amsterdam 1762. Aquesta obra inspirarà els
revolucionaris francesos de 1789, la
comuna de París de 1870 i els comunistes del segle XIX. Però
abans havia inspirat
Thomas Jefferson (†1826), autor de la
Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. |
|
L'any 1762, la
publicació de "El
contracte social" de Jean-Jacques Rousseau li és motiu d'expulsió del
regne de França perquè els seus plantejaments són llavor
revolucionària car reflexiona sobre la sobirania de la voluntat del
poble, els sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a
forma perfecta de govern. Rousseau trenca amb el liberalisme de
Locke, ja que contra la idea de contracte individual amb un governant
preconitza el contracte social: el pacte entre tots els ciutadans i el
respecte de les lleis, com la millor garantia de llibertat per a tothom.
Alhora defensa el principi de la sobirania nacional, és a dir, que el
poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat
mitjançant el sufragi.
En conseqüència, Rousseau crea
una nova naturalesa humana, fet que li permet superar la contradicció,
inherent a l'estat social, entre les seves inclinacions individuals i els
seus deures col·lectius. Aquesta és la primera i capital invenció de
Rousseau. Té com a pivot la concepció mateixa del sobirà, de la sobirania
i de la llei que l'autor fa derivar del contracte social. Rousseau es veu
conduït, per aquesta via, a una distinció radical entre el sobirà i el
govern. La voluntat general és la base de la institució de l'Estat: el «contracte»
segons el qual un hom sol rep el poder que en principi pertany a tots:
« |
Tant és així que si s'aparta del pacte social
allò que no és d'essència, resultarà que es redueix als termes
següents: Cadascun de nosaltres posa en comú la seva persona i tot
el seu poder sota la suprema direcció general; i rebem en corporació
cada membre com a part indivisible de tot.
En el mateix instant, en lloc de la persona
particular de cada contractant, aquest acte d'associació produeix un
cos moral i col·lectiu compost de tants membres com vots té
l'assemblea, el qual rep d'aquest propi acte de la seva unitat, el
seu jo comú, la seva vida i la seva voluntat. Aquesta persona
pública que es forma així, per la unió de totes les altres, prenia
en altre temps el nom de Ciutat, i pren ara el de República o el de
corporació política, la qual és anomenada pels seus membres Estat
quan és passiva, Sobirà quan és activa, Poder comparant-la amb els
seus semblants. Quant a les associacions, prenen coŀlectivament el
nom de Poble, i es diuen en particular Ciutadans com a participants
en la unitat sobirana, i Súbdits com a sotmesos a les lleis de
l'Estat. Però aquests termes solen confondre's i prendre's l'un per
l'altre; n'hi ha prou a saber distinguir-los quan són emprats en
tota llur precisió.
[9] |
» |
|
L'obligació social no pot estar
fundada legítimament en la força. L'únic fonament legítim de l'obligació
es troba en la convenció establerta entre tots els membres del cos que es
tracta de constituir en societat, i cada un dels quals contracta "per dir-ho
així amb si mateix",
[10]
no lligant-se, en suma, més que a la
seua pròpia voluntat. Tot deriva del lliure compromís de què s'obliga. El
pacte social no pot ser legítim més que quan neix del consentiment
obligadament unànime i en favor de la comunitat, cadacú es compromet amb
la resta i donant-se a tots, no es dóna a ningú. Cadascú adquireix sobre
qualsevol altre exactament el mateix dret que li cedeix sobre si mateix.
Cadascú, unint-se a tots, només obeix a si mateix i queda, en conseqüència,
lliure com abans.
La llibertat està, doncs, fora de
perill; però l'obediència, sense la qual no hi ha cos polític, també ho
està. El poble en democràcia és, en certs aspectes, el monarca; en altres
és el súbdit. No pot ser monarca més que pel seu sufragi, que són les
seves voluntats. Cada membre del cos polític és al mateix temps ciutadà i
súbdit: ciutadà membre del sobirà perquè participa en l'activitat del cos
polític i súbdit perquè obeeix a les lleis votades pel cos polític, per
aquest sobirà del qual és membre.
Importància de l'obra
de Rousseau
|
Estàtua de Rousseau a la seva ciutat natal. |
|
La visió rousseauniana de
l'educació natural del nen -seguint els passos de
Locke- com educació «negativa», que deixa desenvolupar l'espontaneïtat
infantil i considera la
infància en la seva pròpia autonomia va inspirar tota una reforma
social i pedagògica i una nova manera de comprendre la
psicologia del nen. Pel que fa a la seva visió sobre l'individu com
ciutadà prefigura els grans sistemes filosòfics del futur, de
Kant a
Hegel. Rousseau va demostar que el desenvolupament inteŀlectual i
moral de l'home va paraŀlel a un desenvolupament material i només es
possible en la vida social. A més a més es considerat el primer gran
teòric de la modernitat que afirma que la llibertat irrenunciable de
l'home només pot desenvolupar-se dins d'un Estat organitzat i sota el
sometiment a les lleis. Aquesta visió sobre l'individu rebrà la crítica
dels
liberals.
[11]
La crítica liberal acusa a
Rousseau d'incoherència al sometre a l'individu -eix de la seva reflexió
en els Discursos- a la voluntat coŀlectiva d'un ens moral que es
forma en el Contracte; per altra banda, la praxi del Contracte adquireix
amb facilitat un biaix totalitari perquè el sobirà té la facultat de poder
«obligar a ser lliures». A més, Rousseau no contempla i, fins i tot,
rebutja qualsevol mena de sistema representatiu, de partits polítics, de
tot cos intermedi entre l'individu i l'Estat, i, per altra banda, en la
seva defensa d'una religió civil en les darreres pàgines del Contracte,
apareix, al costat d'una clara defensa de la tolerància religiosa, un cert
biaix d'intolerància civil. Tot plegat fa comprensible el temor liberal de
que l'harmonia entre els interessos individuals i els coŀlectius tingui
algunca cosa a veure amb la perfecció i el final dels conflictes que
s'assoleix a través de la mort i de l'ús de la força.
Referències
-
↑ Iglesias, Maria C i
alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal.
Pàgina 101
-
↑ Iglesias, Maria C i
alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal.
Pàgina 104
-
↑
Voltaire li escriu sobre el segon Discurs: «es tracta d'un
llibre contra el gènere humà (...) Quan es llegeix, entren ganes de
caminar de quatre potes.»
-
↑ Iglesias, Maria C i
alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal.
Pàgina 106.
-
↑ Iglesias, Maria C i
alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal.
Pàgines 106 i 107
-
↑ Discurs sobre la
desigualtat, pròleg.
-
↑ El contracte social,
II.
-
↑ Emili, o de
l'educació, llibre 4ª, traducció de Montserrat Gisper. Eumo
editorial, Vic, 1985.
-
↑ El contratce social.
-
↑ El contracte social,
I, 7.
-
↑ Iglesias, Maria C i
alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal.
Pàgines 121.
Enllaços externs