Tenia trenta-vuit anys i era casat. Estava de sergent de Carrabiners a Pollença i el devuit de juliol es negà a entregar les armes. De fet ell encapçalà la resistència dels carrabiners pollencins contra l'alçament militar. Pagà amb la mort la seva gosadia, però el record de Rafael Arrabal, desperta admiració entre els qui el conegueren empresonat. Era un home molt decidit, atlètic i d'una ben reconeguda bellesa. Conta la llegenda, que una misteriosa dama, enamorada d'ell, acudia amb un cotxe de lloger a Illetes a portar-li queviures i roba neta. Cada matí, fins que arribà l'albada del vint-i-nou de gener del trenta-vuit, jugà a pilota, externament indiferent a l'execusió que s'apropava. Fins i tot en la manera de morir va ser envejable: es tambalejà quan va rebre la descàrrega i la gorra de carrabiner va caure cap endavant, mentre ells queia cap enrere. Talment com li va ocórrer al Capità García Hernández, pel qual Rafael Arrabal sentía un xic d'admiració