A la mort de Ferran VII l'any 1833, el seu germà Carles s'autoproclamà rei d'Espanya amb el nom de Carles V, immediatament, el 6 d'octubre, el general Santos Ladrón de Cegama va proclamar a Carles rei d'Espanya a la localitat de Tricio a (La Rioja); s'ha optat per considerar aquesta la data d'inici de la Primera Guerra Carlina.

Ramon Cabrera i Grinyó deixà els seus estudis al seminari per incorporar-se als partidaris de Carles V, que s'aplegaven a Morella al voltant del baró d'Herbers el novembre de 1833. El baró d'Herbés, Rafael Ram de Viu Pueyo, va ser derrotat prop de Morella i a Calanda va ser pres i afusellat i la rebel·lió aixafada.

L'exèrcit liberal va creure al principi que podrien acabar amb les partides carlines aplicat polítiques de molta duresa, com la d'afusellar sistemàticament tots els oficials carlins que eren fets presoners, i en moltes ocasions també els soldats i fins-i-tot els ferits. Per contra durant més d'un any, Carnicer i Cabrera deixaven en llibertat tots els presos que feien. Al cap d'un temps, tots els superiors de Cabrera havien estat afusellats, com Covarsi, Marcoval i finalment l'abril del 1835 el mateix Manuel Carnicer, el líder de les forces carlines d'Aragó i del País Valencià. Cabrera el substituí i donà un gran impuls a la guerra, sobretot per la seva extraordinària mobilitat.

Al cap de més d'un any, els carlins van començar a adoptar també mesures de duresa amb l'intent de fer-se respectar, com la de pena de mort a qui donava avís als liberals del moviment de les seves tropes. Aquest va ser el cas de la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d'Alcanyís. Com a represàlia, el general Agustí Nogueras, amb el vist-i-plau del capità general de Catalunya, Francisco Espoz y Mina, feu afusellar la mare de Cabrera a Tortosa el 16 de febrer de 1836. Això va endurir Cabrera, que va respondre ell també amb una guerra sense quarter. Els liberals que tan sols es feien ressò de les atrocitats de Cabrera i no de les seves, van començar la llegenda difamatòria del Tigre del Maestrat.

Entre setembre i novembre de 1836 acompanyà el general Miguel Gómez Damas en la seva expedició per La Manxa i Andalusia on, en una acció d'audàcia dirigida per Cabrera, es conquerí la ciutat de Còrdova. Arribats a Extremadura, les diferències amb Gómez van fer que aquest l'obligués a abandonar-la amb una petita escorta, això si, quedant-se Gómez amb tots els batallons de Cabrera, i llavors, es dirigí a Cantavella peró en el camí fou derrotat i ferit a Rincón de Soto (Rioja) i Arévalo de la Sierra (Sòria).

El 1837, després del combat del Pla del Pou i dels afusellaments de Burjassot, restablí la situació del Maestrat prenent de nou Cantavella i guanyant Sant Mateu. El 29 de juny protegí el pas de l'Ebre de l'Expedició reial, un exèrcit de gairebé una vintena de batallons i tres regiments per intentar la conquesta de Madrid amb intencions d'acabar la guerra. Va fer portar les barques necessàries des del delta fins a Xerta per les muntanyes, ja que la guarnició de Tortosa impossibilitava fer-ho pel riu. Comandant l'avantguarda carlina va arribar a les tàpies del Retiro, en un Madrid que restava indefens, però la indecisió del pretendent Carles V, que esperava el compliment del pacte secret fet amb la Reina Ma. Cristina de reconèixer-lo com a Rey, provocà la inanició durant més de 2 dies que va desesperar a Cabrera i va impedir l'assalt de la vila i cort, i probablement la victòria i la fi de la guerra. L'arribada dels reforços del general Espartero va provocar la retirada i posterior derrota i retorn de l'expedició a Navarra.

El gener de 1838, s'apoderà per sorpresa de Morella gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió, nascut Sarral (Conca de Barberà), i féu fracassar a l'agost del mateix any l'intent del general Oráa de recobrar, amb tres divisions, aquesta plaça forta. La victòria li valgué el nomenament de comte de Morella i tinent general i provocà una crisi al govern de Madrid. A l'octubre va obtenir una nova victòria, aquesta vegada a Maella, sobre el general Ramón Pardiñas i la seva divisió anomenada del "ramillete", perquè en ella hi havia la flor i nata de l'oficialitat de l'exèrcit liberal.

Ramon Cabrera i Grinyó organitzà un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l'activitat carlina del 1838 al 1840, amb serveis a Cantavella, Mirambell i Beseit. Cabrera no acceptà el Conveni de Bergara (1839) i, malalt i atacat per tot l'exèrcit vingut del nord, es retirà cap a la Catalunya Vella (1840). Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França el juliol del 1840, fet que marca el final de la guerra.

Guerra dels Matiners