Ferran VII d'Espanya el
Deseado (el Desitjat) ( L'Escorial 1784 - Madrid 1833 ), príncep
d'Astúries (1788-1808) i rei d'Espanya (1808-1808) i
(1814-1833).
Orígens familiars
Va néixer a l'Escorial el 14
d'octubre de 1784 sent el tercer fill del rei Carles
IV d'Espanya i Maria Lluïsa de Borbó-Parma.
Era nét per línia paterna del rei Carles III
d'Espanya i la princesa Maria Amàlia de
Saxònia, i per línia materna de duc Felip I de Parma i la princesa
Elisabet de França.
Joventut
Amb l'ascens al tron del seu
pare, el 1788, Ferran fou nomenat príncep d'Astúries per les Corts.
El canonge
Escoiquiz, principal artífex de la Conspiració de l'Escorial, va
ser durant diversos anys el seu preceptor i qui li va inculcar, amb
intenció manipuladora, una desconfiança i un ferotge odi envers els seus
pares i
Manuel Godoy.
A part del breu període (1802-1806)
Escoiquiz mantingué una influència total sobre Ferran, fins que va ser
descobert mentre participava del procés de l'El
Escorial. Un parell de mesos més tard, el Motí d'Aranjuez va causar que
Manuel Godoy fos destituït i que
Carles IV d'Espanya hagués d'abdicar en benefici del seu fill, el
príncep Ferran.
| |

Ferran VII d'Espanya
éssent Príncep d'Astúries
|

Jura de la
Constitució de Cadis per part de Ferran VII
|
|
Regnat
Ferran VII va començar a regnar
el
19 de març del 1808 amb una
alta popularitat, que no veia en ell un fill que havia traït al seu pare
sinó una víctima més del príncep de la Pau,
Manuel Godoy. Però Ferran inicià el seu regnat en un país ocupat per
les tropes franceses de Murat, havent-se de posar sota la seva protecció.
El 1808 Napoleó Bonaparte va convocar a Ferran a Baiona on
Carles IV d'Espanya hi residia a l'exili perquè renunciés a la Corona
espanyola. El 30
d'abril es reuneixen Carles IV i la seva esposa, Godoy, Ferran VII i
la seva esposa, juntament amb Napoleó Bonaparte i el seu germà Josep.
Alhora, a
Madrid, el poble es va aixecar contra els ocupants francesos el 2 de
maig, iniciant-se així la Guerra de la Independència d'Espanya. A Baiona Carles IV afirma que la
seva renúncia al tron desprès del Motí d'Aranjuez és nul·la i exigeix la devolució dels seus drets.
Alhora, el propi rei havia cedit aquests drets a Napoleó a canvi d'asil a França
per a ell, la seva esposa i Godoy així com una pensió de 30 milions de
reals anuals. El 5 de
maig Napoleó aconseguiex que Ferran VII, mitjançant les
Abdicacions de Baiona, reconegui el seu pare
com a rei legítim a canvi d'una pensió de 4 milions de reals anuals.
Napoleó va nomenar rei d'Espanya
el seu germà Josep Bonaparte, que regnaria a Espanya com a
Josep I d'Espanya fins el 1813.
Durant la Guerra de la Independència, el
Consell de Regència reuní, el 1810, les Corts a Cadis i es va declarar
únic i legítim monarca de la nació espanyola a Ferran de Borbó, deixant
sense efecte la cessió de la Corona en favor de Napoleó. Les derrotes de les tropes franceses van motivar el
Tractat de Valençay l'11
de desembre de 1813 pel qual
la Corona espanyola tornava a Ferran.
Retorn del rei
Ferran VII tornà a Espanya el 1814. Un grup
de diputats
absolutistes li van presentar el Manifest dels Perses, en què li aconsellaven la restitució del
sistema absolutista i la derogació de la Constitució elaborada a les
Corts de Càdis el 1812.
Als primers anys del seu govern
es va produir una neteja de simpatitzants francesos i de liberals. El
pronunciamient liberal de l'exèrcit, dirigit per Riego, obligà al monarca
a jurar la Constitució, i a posar en funcionament el
Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823)
on es va continuar l'obra reformista iniciada el 1810:
abolició dels privilegis de classe, senyorius, i de la
Inquisició, es va preparar el Codi
Penal i va retornar a la vigència la Constitució de 1812.
Des de 1822, totes
aquestes iniciatives política reformistes tingueren la seva resposta en
una contrarrevolució sorgida a la Cort, l'anomenada Regència d'Urgell, recolzada per camperols i, a l'exterior, per la
Santa Aliança que, des del centre d'Europa,
defensava els drets dels monarques absoluts. A l'any següent s'inicià una
dèdaca absolutista que consolidava l'absolutisme com a forma de govern i
que coincidia amb la independència de la majoria de les colònies
americanes.
El 7
d'abril de
1823 van entrar a Espanya les tropes franceses enviades pel duc
d'Angulema, els Cent mil fills de Sant Lluís, als quals es van sumar tropes reialistes
espanyoles. Sense quasi oposició, l'absolutisme va ser restaurat.
L'última etapa del regnat de
Ferran VII va ser de nou absolutista. Es va suprimir la Constitució i
es van restablir les institucions existents el gener de 1820, tret de
la
Inquisició.
Núpcies i descendents
Es casà el 6
d'octubre de
1802 a
Barcelona amb la princesa Maria Antònia de Borbó-Dues Sicílies, filla del
rei Ferran I de les Dues Sicílies i l'arxiduquesa
Maria Carolina d'Àustria. Maria Antònia morí el 1806 sense
haver tingut descendència.
Es casà, en segones núpcies, el
29 de setembre de 1816 a Madrid
amb la infanta Maria Isabel de Portugal, filla del
rei Joan VI de Portugal i la infanta
Carlota Joaquima d'Espanya. La reina consort morí el 1818 havent
nascut una filla del matrimoni:
Es tornà a casar, en terces
núpcies, a Madrid el
20 d'octubre de 1819 amb la
princesa Maria Josepa de Saxònia, filla del príncep
Maximilià Maria de Saxònia i
Carolina de Borbó-Parma. Maria Josepa morí el 1829 sense
haver pogut donar descendència al rei espanyol.
Es casà, en quartes núpcies, l'11
de desembre de 1829 a Madrid
amb la seva neboda, la princesa Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, filla del rei
Francesc I de les Dues Sicílies i
Maria Isabel d'Espanya. D'aquesta unió nasqueren:
El
problema successori
El 1832, durant
una greu malaltia del rei, cortesans carlistes van convéncer el ministre
Francesc Tadeo Calomarde perquè
Ferran VII signés un Decret
derogatori de la Pragmàtica, la qual cosa tornava a implantar la
Llei Sàlica. Amb la millora de la salut del monarca, el govern,
dirigit per Francesc Cea Bermúdez, va posar de nou en vigor la Pragmàtica, per la
qual cosa després de la mort del rei, el
29 de setembre de 1833, quedava
com a hereva la seva filla primogènita Isabel, que regnaria amb el nom d'Isabel
II.
Davant aquest fet, el germà del
rei Carles Maria Isidre de Borbó, al costat d'altres reialistes que
consideraven que el legítim hereu de la corona era el germà del rei i no
pas la filla d'aquest, es van sublevar i s'inicià la
Primera Guerra Carlina.
Enllaços externs
fideus
.