Casat. Era carrabiner a S'Arracó. Dia vint-i-tres de juliol del trenta-sis, ell i un altre carrabiner anomenat Cabrera, es trobaven de servei per la costa i, quan retornaren a S'Arracó, s'assabentaren per la gent que trobaven a l'entrada del poble, que havien arribat tropes per fer-se càrrec del poder. Preocupats, decidiren refugiar-se a la muntanya, fins que la situació s'aclarís. Evidentment, tant l'un com l'altre, esperaven que la República recuperaria els territoris perduts, en molt poc temps. Així, aferrats a aquesta esperança, veren transcórrer els dies, veren transcórrer els mesos. Vivien dins coves, canviaven cada temporada de refugi per tal de no despertar sospites, dormien un després de l'altre, perquè sempre n'hi hagués un, escopeta vigilant. A poc a poc s'esmiscolà l'esperança i restà en el seu ànim, únicament la por. Una por massissa, feixuga, que no podien foragitar malgrat passassin les hores raonant la seva innocència. "No hem fet mal a ningú, de què ens poden acusar?" Passaren els dies. Passaren els mesos. Esmaperduts, desmoralitzats, Cabrera decidí entregarse. Faus Fito preferí continuar en solitari la inútil aventura de fugir. Ho decidiren a primeres hores del matí i els dos amics encara estigueren plegats fins al migdia, amagats dins una caseta de muntanya, freturosos de gaudir d'una hora, dues, tres más de llibertat. Ja no parlaven, però. Parlar, parlar, parlar ... Parlar de què? Al migdia Faust Fito digué a Cabrera, "Vols dir que has decidit entregar-te?" i Cabrera va veure com Fito s'allunyava muntanya endins. Al cap d'una estona el tro d'un tret -quê ha fet Fito?- li recordà que havia de posar-se en camí cap Andratx per entregar-se. Baixava la muntanya amb la ferma certesa que Faus Fito s'havia suïcidat. Sembla que no errava gaire. Passats uns dies, un escamot de reconeixement trobà el fusell de Fito prop de la vorera d'un avenc inaccessible.

Llorenç Capellà

Diccionari Vermell

pàg. 69

 

  fideus

---