|
Don Andreu fa la impressió de ser un home callat i un xic
melancòlic. Tot veient-lo caminar -a indicació del fotògraf- pels jardins de
la casa pairal, em recorda la imatge dels cartoixos, tan aferrats al seu
entorn geogràfic, fet d'amor i de silenci. Posaria les mans al foc que
aquest home de setanta-cinc anys, formit i de veu rogallosa, descabdella una
i altra vegada el fil del seu pensament per tal de retrobar-se amb la
història de la saga familiar -d'altra banda proclivi en personalitat
descollants en el camp de la política, com són ara
Alexandre Rosselló,
Antoni Pou o
Lluís
Alemany entre d'altres- i es detura amb amorosiment en el record del seu
oncle,
Alexandre Jaume, afusellat la matinada del vint-i-quatre de febrer de
mil nou-cents trenta.set.
Salta als ulls que don Andreu estimava
Alexandre Jaume.
Malgrat el seu esforç per deturar a qualque racó del pit el torrent
emocional que li desperta la conversa, la traeixen la veu trèmula i una
frisança, gairebé infantil, per mostrar-me els papers de l'oncle que guarda
curosament: des d'articles de reflexió política fins a les cartes de comiat.
Hom diria que don Andreu assumeix -tan per convenciment com per fidelitat-
els plantejaments ètics sobre els quals va fonamentar-se l'actuació política
d'Alexandre Jaume.
I és que ell -aleshores un advocat novell que a penes
contava vint-i.-cinc anys- l'acompanyà fins a l'hora de la mort. I d'un
mateix cop li prengueren l'amic i el mestre.
Es mala d'esborrar del pensament -ho hem d'admetre.
aquesta tràgica carambola.
Andreu Jaume, nebot i
deixeble d'Alexandre Jaume
Memoria Civil, núm. 39,
Baleares, 28 setiembre 1986
Llorenç Capellà
fideus
|