|
Nestor Makhno
Nestor Ivanovich Makhno
(en
ucraïnès, Нестор Іванович Махно,
27 d'octubre,
1889 -
25 de juliol,
1934) fou
un revolucionari anarquista d'Ucraïna
que es va negar a unir-se als
bolxevics desprès de la Revolució d'Octubre. Va naixer el
27 d'octubre del
1889 a una
aldea de Gulài-Pole districte d'Alexandrovsk del govern Ekaterinonslar a
Ucraïna
| |
Nestor Makhno
(1889 - 1934)
|
 El
El grup de
Makhno
|
|
Makhno
perteneixia a una familia de camperols pobres i el seu pare va morir poc
després que ell nasques, per això va haver de contribuir al manteniment
de la seva familia (la seva mare i quatre germans molt joves) als 7 anys
feia feina de pastor de vaques i ovelles a l'estiu i anava a l'escola
local a l'hivern. Després de rebre una petita instrucció, als 12 anys va
començar a fer feina com a peó a les granjes dels colons alemanys que
proliferaven en aquella època a
Ucraïna.
Des d'aquell moment ja va començar a compartir el seu odi cap a les
injusticies comeses pels senyors i patrons amb un grup de peons i
camperols.
Amb 16 anys,
participà a la revolució del
1905 i
després de contactar amb diferents grups de caire politic s'implica en
el moviment llibertari realitzant perilloses missions. Al
1908 les
autoritats
tsaristes l'empresonen i és condemnat a la horca per estar associat
amb anarquistes i per participació en actes terroristes, però degut a la
seva joventut la condemna fou commutada per la de presó perpetua. El
traslladen a la presó central de
Moscou,
allà aprofita la seva gran biblioteca i fa amistat amb
Archinoff, condemnat a treballs forçats, aquest ajuda a Makhno a
instruirse en varies materies. Sotmès a un dur règim pel seu esperit
rebel i les seves protestes, contreu una afecció pulmonar. Al
1917 és
lliberat, amb tots el presos polítics, per la insurrecció del
proletariat a
Moscou.
Quan va
tornar a Gulài-Pole, va començar a desplegar una activitat militant
incansable. Entre altres coses, ajuda a organitzar l'expropiació de la
propietat de capitalistes i terratinents. A l'estiu del
1917,
durant el govern del demòcrata Keresky a
Rússia,
fou president del
soviet
local, de la unió de camperols regional i de la unió professional
d'obrers metalúrgics i fusters.
A principis
de 1918, el
nou govern dels
bolxevics a
Rússia
signa el
tractat de Brest-Litovsk que fa les paus amb les
Potències Centrals, però cedeix grans quantitats de terreny,
incloent-hi
Ucraïna.
La gent que viu a
Ucraïna
no vol ser governada per les Potències Centrals, així que es rebel·la.
Es formen escamots d’obrers i camperols que emprenen la guerra contra
els
alemanys i els
austríacs que volien ocupar
Ucraïna.
Aquesta rebel·lió prompte va prendre un to
anarquista i de caire polític. Nestor Makhno era un dels
organitzadors principals d'aquests grups partisans, aquests grups prest
es van unir per a formar l'Exèrcit
Revolucionari d’Insurrecció d'Ucraïna, també anomenat l'Exèrcit
Negre (perquè aquest va lluitar sota la
bandera negra, la bandera
anarquista), o també makhnovistes.
L'exèrcit
negre, també va lluitar contra els
Blancs (els contra-revolucionaris) i els
pogromistes
antisemítics. A les àrees on els makhnovistes van expulsar els
exèrcits d'oposició, els camperols (i els treballadors) van procurar
suprimir el
capitalisme i l'estat organitzant i muntant assamblees,
comunes i consells lliures. La terra i les fàbriques expropiades van
passar a estar sota control dels camperols i els obrers.
De tornada és
empresonat pels
austriacs, i obté la llibertat gràcies a un jueu de Gulàiaï-Pole que
va aconseguir reunir una suma considerable. Ja a la seva regió,
organitza amb un treball enèrgic partides de
guerrillers voluntaris; l'estratègia és apuntalar una regió
alliberada des de la qual estendre la resistència i alhora concretar la
revolució sobre bases llibertàries. Les seves millors armes eren la
temeritat i mobilitat dels seus esquadrons de cavalleria (més endavant
va organitzar a la infanteria en veloços carros de dos cavalls típics de
la regió) i, sobretot, la complicitat dels camperols, que ho ocultaven i
no informaven sense tenir en compte les represàlies i la crema dels seus
llogarets. Redactava manifests sobre la Revolució Social, les
comunes lliures i organitzava reunions contínuament.
En el cas de
Makhno, que havia rebut numeroses ferides a llarg dels anys, el
21
de març rep una bala a l'estòmac de l'exercit
bolxevic, i a primers d'agost
el fereixen set vegades, la derrera al coll. A causa de la seriositat de
la ferida i tement per la seva vida, el Consell resol el seu trasllat a
l'estranger per curar-lo, perquè
Ucraïna
ja no és segura.
|
“ |
Els
periòdics soviètics no van trobar un espai per a consagrar al líder
anarquista a un article necrològic, ni tan sols una línia al peu de
la seva sisena pàgina per a anunciar la seva mort… No obstant això,
és una figura ben especial aquest Néstor Makhno i cap conspiració de
silenci podrà fer oblidar el paper que el popular Batko va tenir
durant la revolució russa, en particular en la lluita contra Denikin.
[…] El seu programa polític? Anarquista, va voler atorgar als
camperols la terra, als obrers les fàbriques, amb tota propietat i
els va aconsellar organitzar-se en federacions de comunes lliures.
És a dir va veure els seus enemics en els generals blancs que volien
la tornada dels grans propietaris rurals. […] Es va aliar diverses
vegades amb els bolxevics, que considerava de moment com un mal
menor. […] Els actes de pillatge, de terror o d'antisemitisme eren
severament castigats per Makhno i els seus companys […] i va tractar
de realitzar algunes de les seves 'utopies', la supressió de les
presons, l'organització de la vida comunal, les 'comunes lliures',
els 'soviets d'obrers' del qual no excloïa cap categoria social.
[Sota aquest efímer estat de coses] la llibertat de premsa va ser
completa, i es va permetre tant la publicació de periòdics
socialistes revolucionaris de dreta i d'esquerra com d'òrgans
bolxevics al costat de publicacions anarquistes. […] Està fora de
dubte que la derrota de Denikin s'explica per les insurreccions
camperoles que enarboraven la bandera negra de Makhno, més que pels
èxits de l'exèrcit regular de Trotsky. Les bandes de partisans del
Batko van inclinar la balança a favor dels rojos, i si Moscou vol
avui dia oblidar-lo, la història imparcial ho prendrà en compte. |
” |
|
|
— (Le Temps - Pierre
Berland)
|
El
28
d'agost, Makhno, dins un destacament, aconsegueix rompre el setge
bolxevic i creuar el
Dniester amb un nombre bastant elevat de ferits.
Primer de tot,
és duit a
Romania, però a causa de l'hostilitat de les autoritats es trasllada
a
Polònia. Un cop allà l'arresten, és acusat de mantenir activitats
antipoloneses a
Ucraïna,
però el jutgen i queda absolt. Es trasllada a
Gdansk on després de ser detingut una altra vegada aconsegueix
escapar a
París amb l'ajuda dels grups anarquistes locals.
A
París fa
feina de manobre i de fuster. Esporàdicament procurava mantenir certa
activitat amb el moviment anarquista a
França,
però després ceia en llargs períodes d'inactivitat. Va intentar escriure
tot el que va succeir a
Ucraïna,
però tan sols va arribar al període del
1918, el
seu escrit es va editar després de la seva mort en tres volums. Durant
la seva estada a
París,
Makhno va demandar, mitjançant escrits i converses, una major
autodisciplina personal dels anarquistes i una organització capaç de
dotar d'efectivitat i homogeneïtat al moviment. Sembla que va lloar en
una entrevista amb membres de la
FAI, entre els quals estava
Buenaventura Durruti, la capacitat organitzativa de l'anarquisme
espanyol d'aquesta època.
Va morir el
25 de juliol del
1934. El
van incinerar pocs dies després de la seva mort, enterraren les seves
cendres al famós cementiri de
Père-Lachaise a
París,
al seu soterrament hi anaren centenars de persones. En aquells moments
estava casat amb Halyna Kuzmenko i tenia una filla que es deia Yelena,
després de la
Segona Guerra Mundial, aquestes dues van ser deportades per a fer
treballs forçats primer a
Alemanya i després a
Kiev. |
fideus
