fideus

  ESDEVENIMENTS   RENAIXENÇA

  

La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.

 

La capçalera de La Renaixensa fou dissenyada per Lluís Domènech i Montaner el 1880. Conjuga l'escut de Catalunya amb l'au Fènix[1].

Mort de Guifré el Pelós. Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta el moment en què Carles II exten els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes de la Corona d'Aragó.

  

Concepte

Sovint s'ha discutit l'oportunitat del terme Renaixença perquè comporta el seu antecessor, la Decadència; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenada Decadència; d'altra banda s'ha negat que sigui entesa com una època i se subratlla que és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop és més evident la urgència d'establir el moment en què s'empra de manera sistemàtica el mot Renaixença[2].


Els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Herder en el romanticisme alemany. La Renaixença és consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat. És reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'edat mitjana. En el transcurs del moviment que coneixem com Renaixença, s'utilitza poc aquest terme davant Renaixement, referint-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. El primer cop que hi ha constància de l'ús del terme és quan Pere de Rosselló realitza un discurs com a secretari dels Jocs Florals de 1869. El 1871, es fundà la revista quinzenal La Renaixensa, però en els seus articles es continua emprant el mot Renaixement per a referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.

Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli ( abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. La Renaixença s’identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua.

<< intent de recuperar-i definir- una consciència nacional catalana i, alhora, d’adaptar algun dels corrents més vius de la cultura europea. L’intent es realitza en tots els camps de creació i posa en joc ideologies sovint oposades>>.

(Joaquim Molas)

Context històric

L'absolutisme tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d'Isabel II. Els conflictes se succeeixen durant tot el segle XIX. Les tres guerres carlines, els fets de 1835 amb la primera crema massiva de convents, la insurrecció de la Ciutat Comtal vers Espartero i la revolta de la Jamància, el 1843, en són els episodis més tràgics. Fou el preludi del nacionalisme que es va fer visible a finals del segle XIX[3].

Característiques

L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular

  • fantasia i imaginació, idealisme, fe en les utopies.
  • rebuig de les normes literàries clàssiques i exaltació de la llibertat artística (individualisme)
  • recerca de les arrels, defensa de les llibertats nacionals.
  • valoració de l'estat d'ànim i de la bondat natural de l'individu.

Objectius

La Renaixença s'identifica amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. El programa de la Renaixença pretén, sobretot, la plena identificació entre llengua i pàtria.Perquè la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts:

  • La descoberta i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral
  • La creació de la literatura catalana ( en qualsevol gènere), conduïda per una llengua normativitzada
  • La creació d'institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents ( Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona…)

Els Jocs Florals constitueixen l'element fonamental per al procés de redreçament nacional lingüístic del país. La seva temàtica gira a l'entorn de cada un dels elements del seu lema: "Pàtria, fe i amor

Etapes de la Renaixença

La llengua catalana mai no havia perdut el seu ús social, però dos factors podien amenaçar la continuïtat del català com a llengua vehicular. El primer fou l'abandó de les classe benestants de la llengua catalana com a llengua per a la cultura, feia més d'un segle que no era una llengua oficial. El segon la imminent voluntat estatal d'universalitzar alfabetització.

Els períodes que segueixen a continuació reflecteixen la realitat del principat. A València el fenomen de la Renaixença és més dissipat per manca d'una burgesia que el sustenti. A les illes cal destacar la figura de Marià Aguiló.

Antecedents

El sentiment de catalanitat està molt afeblit després de la Guerra del francès, a causa del suport a l'Estat que ha fet fora l'invasor, però hi ha dos noms que constaten no només l'ús de la llengua catalana, sinó la persistència d'aquest sentiment de catalanitat: Antoni Puig i Blanch i Josep Pau Ballot[4].

  • Josep Pau Ballot escriu la Gramatica y apología de la llengua cathalana el 1813
  • Antoni Puig i Blanch escriu Les Comunitats de Castella el 1823 i Observaciones sobre la lengua catalana que comenta la Gramàtica de Josep Pau Ballot i ajuda a Josep Melcior a realitzar la traducció del Nou Testament el 1832.

Hi ha altres noms destacats, però la seva feina laboriosa pertany al dia a dia, i quedarà reflectida passats uns anys. Aquest és el cas dels germans Fèlix i Ignasi Torres i Amat i l'historiador Bofarull[4].

La diglòssia (1833 - 1859)

En aquesta etapa es consoliden les editorials catalanes i valencianes; a voltes, amb seu a Madrid. La llengua catalana disposa de manifestacions de caràcter popular, com obres de teatre, goigs i col·loquis, però la burgesia adopta el costum aristòcrata d'escriure en castellà. La majoria de la literatura és de temàtica catalana, però s'escriu en castellà. Tanmateix, el fet que encara es dictin lleis o normatives escolars en contra de l'ús de la llengua catalana ens indica la seva pervivència en l'ús quotidià. Es promulga la Llei Moyano, de 1857, que estableix l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Cal interpretar aquí alfabetització com a sinònim de castellanització.[2]

Els Jocs Florals (1859 - 1877)

El moviment literari s'articula al voltant dels Jocs Florals. En aquest marc es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Els Jocs aglutinen participants d'ideologies contraposades. La majoria d'obres són d'escassa qualitat fins que aquest període es tanca amb el triomf d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimerà és considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obté el premi especial del jurat amb el poema L'Atlàntida.

El sentiment de recuperació nacional no és només de les classes benestants sinó que també ho és de les classes obreres. Aquestes articulen una trama d'associacions culturals per tot el principat. Entre d'altres es fundaren l'Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona l'any 1861 o l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l'any 1863. S'inicià també la profusió de societats corals formades per obrers com la La Fraternitat fundada per Anselm Clavé l'any 1850. L'any 1867 hi havia 106 societat corals[3].

Es consolida un públic que consumeix premsa en català. Coincidint amb la Restauració, l'objecte de la premsa en català ja no només serà la literatura sinó que també ho serà la política. Les revistes satíriques de petjada anticlerical tindran una gran repercussió com La Campana de Gràcia.

El prestigi de la llengua (1877 - 1892)

Tot i que amb retard respecte a la resta d'Europa, s'introdueixen les teories naturalistes i realistes que afecten sobretot al teatre i a la narrativa. Els autors catalans creen una sintonia amb el públic. Apareix el narrador més important: Narcís Oller ; Verdaguer i Guimerà es consoliden com autors.

Les noves generacions d'escriptors donen per finalitzat aquell Renaixement i fins i tot s'arriba a historiografiar aquells albors, sense una pretensió erudita. És el cas de Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas o la immensa Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Catalunya, Baleares y Valencia del gadità Francisco María Tubino apareguda a Madrid entre 1880 i 1881.

Autors

Els autors més importants d'aquest moviment van ser:

Literatura

La poesia

Gràcies als Jocs Florals, la poesia és un dels gèneres més conreats del moviment. Aconsegueix arribar a un públic més ampli. Aquesta poesia, per tant, pretén arribar a una identificació total entre llengua i pàtria. La poesía és un dels gèneres més concreats del moviment. Els autors principals d’aquest gènere són:

  1. Bonaventura Carles Aribau
  2. Manuel Milà i Fontranals
  3. Joaquim Rubió
  4. Jacint Verdaguer
  • Bonaventura Carles Aribau

(Barcelona 1798-1862). Exerceix de polític, literat i periodista, escrivint textos (en castellà, català, llatí i italià). La seva obra poètica en català és breu. La Pàtria, escrita en un llenguatge arcaïtzant, no és massa patriòtica, però va consagrar el seu autor, per tal com representa el punt d’arrencada i el model a seguir dels homes de la Renaixença encara que l’autor no l’havia concebuda amb aquesta intenció. Es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors d’El Europeo. Escriví un poema, "La Pàtria" (1833), que inicià, alhora, el romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença. Per tant, representa el punt d’arrencada d’aquest últim moviment.

  • Manuel Milà i Fontanals

(1818-1874) Professor universitari lletrat, investigador nat i poeta. Bona part de la seva obra va dedicada a l’estudi dels antics poetes catalans medievals; i a recollir les cançons catalanes anònimes de la Decadència. La seva intervenció va ser decisiva en la celenbració dels Jocs Florals.

  • Joaquim Rubió i Ors

(1818-1899). L’any 1882, recull en un volum les poesies publicades al Diario de Barcelona amb el pseudònim <<Lo gayter del Llobregat>>. Aquest recull anava prologat amb un escrit a manera de manifest. La història l’ha considerat el primer manifest de la Renaixença.

  • Jacint Verdaguer

Neix a Folgueroles (Vic) l’any 1845, d’una família humil, als deu anys entra al seminari de Vic, on cursà estudis eclesiàstics. Amb vint anys va ser premiat als Jocs Florals de Barcelona. El 1870 s’ordena sacerdot. A causa d’una malaltia li recomanen viatjar. Així s’embarca com a capellà del vaixell del marquès de Comillas i viatja durant dos anys a través de l’Atlàntic. En aquest viatge de redactar el seu llarg poema èpic l’Atlàntida. A quaranta anys pateix una crisi personal que l’acosta a ambients pobres i realitza pràctiques exorcistes, cosa que provoca un enfrontament entre el poeta i la jerarquia eclesiàstica (acusant-lo de dement i tancant-lo al monestir de la Gleva. El 1898 crea un conjunt d’escrits d’una gran humanitat, en els moments de més solitud del capellà. És destinat a l’església de Betlem, a Barcelona, on segueix una vida tranquil·la, fins a la seva mort, el 10 de juny de 1902, d’una tuberculosi.

El teatre

L’autor més important d’aquest període és Àngel Guimerà. (Tenerife 1845-1924). Els primers anys viu a les Canàries, després al Vendrell i més tard a Barcelona. El 1871, junt amb altres companys, funda el setmanari la Renaixença. És nomenat "Mestre en Gai Saber". Comença la seva carrera d’escriptor com a poeta. Tracta temes èpics, amb un to de grandiositat i espectacular fora del corrent. Guimerà opta per renovar-se dintre del romanticisme, sobretot en l’aspecte formal. És considerat el millor poeta del segle XIX i el segon poeta més important. La seva obra dramàtica es divideix en diverses etapes:

  • 1ª. S’inicia amb l’estrena de la seva primera obra dramàtica, Gal·la Placídia, el tema principal són els conflictes interns del personatge. L’obra més important d’aquest període és Mar i Cel (1888). Totes les obres descriuen personatges rellevants que es mouen en ambients passats, nostàlgics, romàntics.
  • 2ª. Al 1890 l’autor s'acosta al realisme, pel comprimís polític. Reflecteix tensions socials de l’època. Els personatges es centraven en contextos soacials diferents, tots víctimes d’un amor possessiu que els turmentava fins arribar a l’amor o a la mort. Abandona el vers i escriu en prosa. L’obra més important és la trilogia: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897) i La filla del Mar(1990).
  • 3ª. Aquest període s'acostava al naturalisme i al realisme. Les principals obres són: Arran de terra (1901), L’aranya (1906) i La santa espina (1907).
  • 4ª. Publica dues obres que no aporten cap novetat: Jesús que torna (1917) i Alta banca (1921).

La narrativa

La Renaixença reprèn el gènere després de tres segles de Decadència (des del segle XV cap novel·la a Catalunya). Destaca el conreu de la novel·la històrica i la romàntica. La novel·la històrica, un dels gèneres més conreats ja que facilita als autors situar als personatges en fets històrics a l’edat mitjana. És una barreja de crònica i imaginació, desigual segons els diversos autors. Un dels autors més importants és Antoni de Borafull. La novel·la romàntica té les característiques del Romanticisme. Amb la intenció de moralitzar, se centra en la realitat del moment. L’autor més important és Martí Genís i Aguilar. Martí Genís i Aguilar Vic(1847-1932). Estudià al seminari de Vic on coneix Verdaguer. Es presentà als jocs florals diverses vegades. L’any 1874, publica Julita, narra la vida d’una heroïna romàntica en un ambient burgès. Aquest autor es considera precursor de la novel·la catalana.

Pintura

  • Claudi Lorenzale, en la seva pintura d'història són motius habituals escenes que evoquen el passat gloriós català, influència del romanticisme medievalista provinent d'Alemanya.
  • Lluís Rigalt, confecciona un gran document del paisatge i de les ruïnes dels monuments catalans.[1]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Jordi Falgàs i d'altres, Barcelona and Modernity, Picasso Gaudí Miró Dalí, ISBN 0-300-12106-7, 2006.
  2. ↑ 2,0 2,1 Joan Manuel Prado i d'altres, Història de la Literatura Catalana, Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, ISBN 84-8332-596-9
  3. ↑ 3,0 3,1 M Pilar Molina i d'altres, Catalunya: història i memòria, Fascicles de l'AVUI, Enciclopèdia catalana, 1995, ISBN 84-412-2482-X
  4. ↑ 4,0 4,1 Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, Editorial Alpha, 1963.

[-http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0184239 -http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0179043 -http://www.xtec.es/~jpoley/la_poesia_del_segle_xix.htm -http://www.uoc.edu/lletra/noms/bcaribau/index.html]

Enciclopèdia catalana de l'estudiant Llengua i literatura catalanes núm.5

Enllaços externs

Col·laboradors de la Viquipèdia. Modernisme català [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2008 [data de consulta: 18 de juliol del 2008]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Modernisme_catal%C3%A0&oldid=2296596>.